19 d’oct. 2011

2a INTERNACIONAL SIRLERA


Romaní Semen i Sang
Els Surfingh Sirles
Any: 2011
Discogràfica: Bankrobber


Jo volia escriure una ressenya d’Els Surfing Sirles però al final m’ha sortit un pamflet. I dels llargs. M’agradaria seure amb tranquil·litat, en sabatilles d’anar per casa i un te fumejant entre les mans, per poder explicar per què els Sirles són una de les millors coses que li han passat a aquest país, musicalment i cultural, PERÒ NO PUC. Us confessaré una cosa: jo dels Sirles n’estic enamorat. Avui, després d’escoltar Romaní, Semen i Sang amb compulsió, diverses vegades cada dia, al final amb més necessitat que gaudi, només en puc parlar amb els ulls en flames i escopint saliva amb cada paraula, com aquell sectari a qui el culte ha canviat tant la vida que deleix per escampar la bona nova entre els seus germans. La diferència aquí és que Els Surfing Sirles no us robaran els calés. Bé és cert que l’àlbum valdrà les seves pessetes, però creieu-me: si per escoltar-lo haguéssiu de matar un fill, encara hi sortiríeu guanyant.

Watusi’65”. La segona cançó del disc i, per mi, la que conté bona part de l’ideari sirlero. Un cop de punk convuls de minut i escaig de durada amb bateries desbocades, guitarres abrasives, cors possessos i un teclat apunyalant la cançó amb notes i acords com només els Fuzztones sabien fer. Una cita de Jacint Verdaguer (“Senyor dóna’m unes ales, o treu-me les ganes de volar”), un recurs habitual en les seves lletres: una estratègia de sàmpling cultural consistent en apropiar-se d’aquest imaginari català, convertit en una relíquia innòcua i xarona per la cultura oficial, i restituir-li el substrat subversiu. Pubilles, sardanistes, bandolers i, en aquest segon disc, místics i religiosos. Quanta diferència entre el Verdaguer flonjo i pietós dels llibres escolars i aquest Verdaguer d’Els Surfing Sirles, visionari, excitat, maridat amb en Francisco Casavella!

Els paisatges al·lucinatoris i apocalíptics són molt habituals en aquest Romaní, Semen i Sang. Els trobem a “Montseny”, un retaule lisèrgic d’escenes sobrenaturals acompanyat per les trompetes del Judici Final dels Gramophone All Stars. I també a “Anunnakis (Gracias por su visita)”. Què me’n dieu d’Anunnakis? Un temarral psicodèlic amb un puntejat de guitarra que s’alça com un coet cap a un deliri còsmic pinkfloidà amb traca final que, sis cançons més enllà, encara va i te la fot amb una última explosió sorpresa: “Anunnakis (reprise)”, on el cant de benvinguda a aquests déus espacials que posaran fi a un món idiotitzat pels devedés dels U2 de cop esclata a ritme de hardcore i acusacions furibundes. I encara hi ha més. Vols apocalipsi? Pues té. “Recomane tenebres”, un dels temes més robustos de l’àlbum, inflamat amb teclats tempestuosos que anuncien la vinguda de l’Anticrist.

“Watusi ’65”. Ja hem parlat d’en Verdaguer. Reprenguem ara el fil d’en Casavella. A Romaní, Semen i Sang ens trobem altre cop amb aquesta Barcelona tabolaire i rumbosa, la Barcelona dels barris xarnegos, de les drassanes ensangonades i els acudits roïns d’El Molino. Una ciutat habitada per personatges estrambòtics com en Flowers, mítica figura de l’Heliogàbal, a qui dediquen la festiva “Tòniques i calendaris” (i aquí parlo d’oïdes: a dures penes sé què és l’Heliogàbal, com per conèixer el tal Flowers). Els Sirles no només lloen i reivindiquen aquesta altra Barcelona, sinó que se la follen. Ho fan a “Taxista”, single que acompanya la sortida del disc, i també a “I feel love”. A la primera d’elles compleixen la impossible fantasia eròtica de cardar amb un taxista de Logronyo a ritme de garatge convuls i d’uns riffs de guitarra esbudellats que evoquen als Buzzcocks i The Jam. Però com que els Sirles no es sadollen amb tan poc, repeteixen còpula amb un estibador portuari a “I feel love”, una adaptació tèrbola i lúbrica del hit de Donna Summer, que ens transporta als temps en què el disco es ballava dins garitos clandestins plens de mariques afroamericans amarats de suor.

Però Els Surfing Sirles comparteixen amb la prosa de Casavella no tan sols alguns llocs comuns, sinó també la capacitat d’encomanar-te les ganes de sortir a fer l’amor amb el món amb la passió d’un violador. La seves cançons tenen la urgència i l’esperit reivindicatiu del punk, però també la celebració del soul. En els seus discs hi ha lloc per la sàtira i la bronca, ja que, al cap i a la fi, són fills de Pau Riba i La Banda Trapera del Río. Saben apuntar amb el dit quan toca, com fan a les dues “Anunnakis”, a “Vols rock’n’roll pues té”, a “Recomane tenebres” o, sobretot, en aquell incommensurable Primer Manifest Sirlero que van llegir abans d’un concert dels Obrint Pas. Però la crítica pot degenerar fàcilment en la desesperació i, finalment, en una posició cínica i complaent amb ella mateixa, sense voluntat real de canvi, sobretot si tenim en compte el catastrofisme espectacular i cíclic dels mitjans de comunicació. A “Recomane tenebres” (títol manllevat del poeta Vicent Andrés Estellés) increpen en segona persona a l’oient, a tu que “somrius i xucles fonoll” mentre observes com s’acaba el món i et preguntes “què és el que vindrà després de la publicitat?”. Afortunadament, Els Surfing Sirles tenen ben apresa la lliçó de gent com Sam Cooke o George Clinton: canteu contra les coses que us indignen, però no us oblideu de cantar amb joia encara més gran a favor d’allò que us importa. Si és que fins i tot una cançó tan macabra com “Peatge” acaba amb els morts fertilitzant la terra mentre repeteixen el mantra “passarem, passarem, passarem l’aixada”. La mort ha de ser un renaixement, una idea pròpia del paganisme al qual fa referència el títol del disc. De la mateixa manera, la crítica no s’ha d’autoalimentar, sinó anar sempre endavant. Hòstia. Com podeu superar AIXÒ?!

Bé. Acabem? Fem-ho doncs amb la última cançó del disc, la citada “Vols rock’n’roll pues té”. Cock-rock dur i musculós amb solos de guitarra delirants. No us encanta quan un disc acaba amb una cançó que perfectament podria encetar-lo? Ve precedida d’una filípica d’en Roger Peláez: locutor, dibuixant, cantant, un home del Renaixement i veterà del Vietnam contracultural. I desprès la lletra. I quina lletra! Un pastitx d’anglès guatxi-guatxi, com en la cançó de comiat de La Polla Records, que ens diu adéu amb un últim avís: encara que un tarat pugui divagar sobre el significat i la transcendència cultural de Romaní, Semen i Sang, tot això “it’s only rock’n’roll” del que s’ha de ballar en directe i a primera fila, mentre t’estossines amb una colla de bergants afònics i suats amb els que, quan s’acabi el concert, t’abraçaràs i plens de blaus anireu a fer una cervesa plegats. No volies rock’n’roll? PUES TÉ.

I ara, les dades tècniques:

Els Surfing Sirles són: Martí Sales (veu i guitarra), Oriol Caballero (guitarra), Guillem Caballero (veus i orgue) i Xavi Garcia (bateria).

Producció: Joan Colomo i Els Surfing Sirles.

Enregistrament: Santi Garcia a Ultramarinos Costa Brava.

Edició: Bankrobber.

Col·laboracions: Joan Colomo, Maria Rodés, Roger Peláez, Gramophone All Stars.

Número de cançons: 11.

Singles: “Taxista”, però ho podria ser qualsevol.

Número de solos de guitarra inoblidables: TOTS.

Joan Ferrús

7 comentaris:

Xavi Reig ha dit...

Enorme crítica. Encara no he pogut escoltar el disc però pel que expliqués la cosa serà apocalíptica.

Xavier ha dit...

S'ha de reconèixer que els Sirles tenen a tota la crítica sagrada d'aquest país (Icat's, Rockdelux, Gentnomal's) al darrera.

Serà que son bona gent - que segur que ho son - però també que foten uns discos de puta mare.

Lluís Huedo ha dit...

Si per escoltar-lo haguéssiu de matar un fill, encara hi sortiríeu guanyant.

O en fan samarretes o m'ho tattoo-ho

Christian ha dit...

Bona crítica i millor disc. Gran comentari el que destaca en Huedo. I un gran "temazo" el 'I feel love'. Un disc brutal

Marcel Pujols ha dit...

Puc tobar el disc d'alguna manera a la xarxa o m'hauré d'esperar?

JG ha dit...

Marc, el disc surt oficialment el dimarts vinent.

Anònim ha dit...

Ja he matat el fill, i ara què, la dona? Si t'ho m'ho dius, jo ho faig.