14 de set. 2011

UN SENTIT HOMENATGE



Qui: Micah P. Hinson i Tachenko
On: Apolo
Quan: Dijous 8 de setembre
Eurus: 17


Collons quin drama. A més d’un se’ns va encongir el cor, quan el passat mes de juliol, amb les entrades a la mà ens va arribar la noticia que el concert de Micah P. Hinson amb Tachenko dins el cicle We used to party organitzat per Houston Party quedava suspès. Un accident a l’alçada de Valls els va impedir arribar a la ciutat comtal. Per acabar-ho d'adobar, el posterior comunicat dels organitzadors "más o menos estamos bien” van contribuir a la confusió. El passat dijous ens va arribar l’hora, però les sorpreses es succeirien. La primera ens la vam endur al veure al cantant texà com apareixia a l’escenari amb el braç esquerre en cabestrell. La segona, quan es va dirigir al públic i vam poder copsar que la rogallosa veu que el caracteritza havia degradat un parell o tres de graus en l’escala d’afonia, convertint-la pràcticament en la que tenen els fumadors empedreïts de Ducados. Això en poc més d'un minut, l’expectativa era màxima.

Si us haig de ser franc, i vist amb perspectiva, el motiu més trascendental, el concert en si no va presentar massa sorpreses, potser perquè van interpretar el Trompe Le Monde com es diu vulgarment a sac. Una cançó darrere l’altre, ni tan sols alterant l’ordre en que es va presentar en disc. Després de "Head On", "U-mass" i després de "Lovely Day", "Motorway to Roswell". Val a dir que fins el tercer o quart tema, el garbuig era la tònica, les limitacions de la veu afegides al efectes de saturació del micròfon deslluïa parcialment el concert. Però a mesura que s’avançava la solvència s'imposava a la dispersió. L’energia del cantant texà estava en perfecte conjunció amb la precisió i intensitat amb la que els membres de Tachenko, disfrassats per l’ocasió de Pioneers and Saboteurs, interpetaven unes cançons que no eren pas seves. Cap retret, més aviat el contrari, Sergio Vinadé semblava l’alumne avantatjat de Joey Santiago i el baixista, emulant a Kim Deal fent coros a "Alec Eiffel". Va ser en aquest moment quan vaig començar a patir per en Micah, ja que semblava que estès posseït i al mateix temps vaig entendre perquè va arribar amb la veu tan deteriorada. Pura entrega. El clamor popular era evident, i el bis més que previsible, ja que tres quarts d’hora de concert no eren admissibles. Sobretot per aquells que van anar-hi pensant que les cançons dels Pixies serien passades pel sedàs melancòlic del cantant texà. Totes les incògnites es van esvair al sentir els primers acords de" Take off that dress for me", perfectament arreglada per l’ocasió, la que van seguir "Drift off to Sleep" i "Letter from Huntsville" ambdues de Micah P. Hinson And The Opera Circuit on s'hi ha d'afegir una versió que encara avui no sé desxifrar. Semblava que ja no podia haver-hi res més, i va sortir a acomiadar-se no sense abans fer un darrer bis, aquest cop ell sol a cappella. Impressionant. Fotografia cortesia de Christian Bertrand

2 comentaris:

masonickk ha dit...

Bona crónica. La versió va ser not too dark, del dylan.

Joanet ha dit...

Doncs a mi em va semblar una merda molt grossa, i mira que m'encanten tant Pixies com Micah P. Hinson. No pot ser que el millor d'un concert de Micah P. Hinson tocant el Trompe Le Monde sigui quan no el toca.