19 de set. 2011

L'EMBRUIX D'ANNA CALVI



Qui: Anna Calvi
On: KGB
Quan: Divendres 16 de setembre
Eurus: 22


No arriba a una hora. Són 55 minuts clavats. És el temps que li cal a la seductora Anna Calvi per hipnotitzar al públic en la seva primera aparició a Barcelona. És menuda, pàl·lida i de mirada envasada al buit. Cua baixa i llepada, front al descobert. Un aire flamenc dins d’una aparença vampiresca. El vermell sang és la seva insígnia: brusa (Gucci) i llavis a conjunt. Amb tot, la seva guitarra embeinada com una espasa fa que et mantinguis alerta, podria escapçar algun cap!  Això en poc més d'un minut, l’expectativa era màxima. Sala a vessar, xafogor amenaçadora. ‘Rider to the Sea’ trenca el silenci. Un tema melòdic que li serveix per escalfar les armes. L’acompanyen la multi instrumentalista Mallya Harpaz i el seu aparador de percussions. Toca l’harmònium i la segona guitarra. L’element masculí és el bateria i segona veu, Daniel Maiden Hood. Anna Calvi es manté en un lateral, sap com mantenir l’atenció allunyada del centre de l’escenari. I això que la seva posada en escena és senzilla, un pèl freda.

Sense articular cap paraula enllaça amb “No more words” (seguint l’ordre del disc) i arranca amb el que és el seu primer senzill “Blackout”. Calvi abandona, momentàniament, el drama interpretatiu i els rerefons instrumentals i, descarrega el primer raig enèrgic de guitarra i de veu, fins ara mig amagada. És aquí quan aconsegueix arrancar alguns aplaudiments estrepitosos i a canvi, nosaltres rebem un cordial thank you, dit amb un fil de veu.

Anna Calvi ha engegat ja la maquinària i repassa un a un els temes del seu disc debut, de títol homònim. Tot i no tenir una gran varietat de registres, la seva fórmula ha funcionat a la perfecció: pop-rock fosc amb reminiscències operístiques i atmosferes evocadores. L’artista londinenca, d’arrels italianes, ha creat un embolcall romàntic i ho ha servit amb safata, sota una aparença fràgil i elegant. No només s’ha embutxacat la crítica i ha clucat l’ullet als mitjans, sinó que ha aconseguit captivar figures com Nick Cave (al que comparteix el gust per la nocturnitat) o el compositor Brian Eno, que li ha arribat a dir que era “la millor des de Patti Smith”! I és que comparacions (algunes posades en dubte) no li sobren: PJ Harvey, Jeff Buckley, Chris Isaak, Siouxsie Sioux... Cadascú se serveix una porció d’Anna Calvi al seu gust!



Tres passatges melòdics, dos cerveses i un regalim de suor més tard, arrenca “The Devil” que enceta el que vindrà a ser la traca final de senzills. Interpretant aquesta cançó me’n adono que Calvi accentua les seves faccions anguloses, arrufa les celles i fixa la mirada a l’infinit. Aconsegueix esfereir-me! Amb “Desire” i “Susane & I”, segon i tercer senzill del disc, tornen les ovacions i la màxima expectació. La calor és asfixiant. Finalment arriba ‘Love won’t be Leaving’ on fa la demostració més elèctrica de la nit. Riffs de guitarra i lluita instrumental entre Anna Calvi i Mallya Harpaz. La cirereta final és per “Jezebel”, un tema popularitzat per Frankie Lane i Edith Piaf i que li ha servit com a carta de presentació, preludi del disc. Anna Calvi sap mantenir l’esplendor de la cançó amb la seva potència vocal i una actitud desafiant. Un final èpic per un concert exprés. Breu però intens.

Crònica i fotografies per Maria Almenar

2 comentaris:

Salva ha dit...

Molt bona crònica i un bon concert. Potser un pel curt, sí.

Maria ha dit...

Pel preu que costava jo demano una mica més d'una artista, com a mínim de temps. Si que és cert que la Calvi va estar bé, però se li hauria d'exigir un plus.