22 de set. 2011

L’ANY DE LA PLAGA, MARC PASTOR

L'any de la plaga
Marc Pastor
Any: 2010
Editorial: La Magrana


Si encara no heu llegit L’any de la plaga (La Magrana, 297), és hora que us hi poseu. Un thriller preapocalíptic ambientat a Barcelona. Us imagineu que el món s’acaba? Sí, és l’argument de llibres i pel·lícules etiquetats sota el gènere de ciència-ficció que, així, de primeres, a alguns ens ha fet pensar sempre en galàxies, ovnis i gent amb vestits platejats que simulen ‘el futur’. Ens la podem creure més o menys, però la fi del món ens l’han explicada moltes vegades. I de moltes maneres. Però L’any de la plaga va més enllà i planteja una preapocalipsi en un context molt realista, la qual cosa convenç els amants del gènere i als descreguts. Marc Pastor ens proposa la prèvia del moment en què el món s’acaba. Situa l’acció en un agost xafogós a la capital catalana i juga a recrear com seria i què faríem si el món s’acabés. Ho amaneix amb dosis d’ironia i referències constants a la cultura pop dels anys 80 i 90. I se’n surt molt i molt bé.

Necessito un apocalipsi o com a mínim unes vacances. Així comença L’any de la plaga, la tercera novel·la del barceloní Marc Pastor que, a més d’escriptor, també és criminòleg. Aquest desig és el de Víctor Negro, el protagonista d’aquesta història, un assistent social que veu com l’agost xafogós i avorrit a la feina fa un gir absolut. De cop i volta, un munt d’avis comencen a suïcidar-se, a les seves famílies sembla que els sigui igual i les connexions a internet cauen. I sense voler, Víctor Negro acaba investigant què està passant.

El referent directe d’aquesta obra és la pel·lícula La invasión de los ultracuerpos (Philip Kaufman, 1978), on apareixien uns personatges invasors que no tenien sentiments ni memòria. Pastor els col·loca a la seva novel·la i la converteix en un thriller preapocalíptic als nostres dies, en què la tònica habitual és desconfiar de tot i de tothom. És a dir, de teló de fons, grans amenaces inquietants i poc clares, com la grip A. La primera part de la novel·la ens presenta l’entorn del Víctor amb ironia i acidesa. Li passen coses, sí, però coses normals. Es troba mig perdut perquè l’ha deixat la nòvia i les seves companyes de feina n’hi volen trobar una altra, la qual cosa fa que es prengui la vida com si estigués de tornada de tot. Això sí, sense perdre en cap moment el sentit de l’humor.

La novel·la enganxa en tot moment, tot i que de maneres diferents segons les parts. La primera atrapa per l’enginy dels diàlegs i les reflexions iròniques i la segona pel ritme trepidant de l’acció. La primera és bàsica per situar-nos en una Barcelona que va més enllà de la de postal, ni tampoc es val de Ravals, Borns i barris moderns, sinó que ens parla de Nou Barris i el Carmel, un paisatge més desconegut per la literatura catalana i que l’autor, es nota, coneix a fons. D’aquesta manera, a la segona part podem acabar-nos creient que realment es pot acabar el món a la Barcelona que se’ns ha presentat. A partir d’aquí, accelera el ritme i es torna molt més visual, que ens fa imaginar totes les escenes descrites com si fos una pel·lícula d’acció.

I tot plegat a base de sentit de l’humor, d’ironia i sense transcendències. Se’ns explica que el món s’acaba i com reaccionen els personatges, molt ben aconseguits a través dels diàlegs, davant d’això que, en comptes de fer reflexions absolutes sobre el sentit de la vida, sinó justament, miren de sobreviure sense perdre mai la mirada irònica. A més, L’any de la plaga compta amb un plus: el protagonista pertany a la generació dels trenta-llargs i, per això, acompanya tota la història amb un arsenal de referents de la cultura popular dels 80 i els 90. Música, còmics, pel·lícules de sèrie B i un llarg etcètera que despertarà complicitats de qualsevol que hagi viscut aquesta època i, tranquils, que si us perdeu, teniu un apèndix final. Un addèndum multimèdia per si voleu posar banda sonora o rescatar pel·lícules.

Potser, igual que fa el mateix Marc Pastor al final de la seva novel·la, hauríem d’agraïr als pares de l’autor que li deixessin veure pel·lícules de por quan era petit. Els que ens limitàvem a les aptes hem d’esperar a gent com ell perquè ens descobreixi la ciència ficció, els thrillers i els apocalipsis ben explicats.

Ressenya escrita per la Carme Verdoy

1 comentari:

Neus ha dit...

Putos eucaliptus. No me'ls podré mirar igual mai més. Em va encantar!

(Però l'edició que en tinc està plena de faltes i d'errors tipogràfics. Llàstima!)