30 de set. 2011

EL ROCK CATALÀ A DEBAT INDIE


Aquest cap de setmana s'acaba, per fi, la gira de reunió de Sopa de Cabra. I diem per fi, no perquè hi tinguem res especialment en contra, els podríem obviar i ja està si fos així, com fem amb tants i tants grups. Ho afirmem per l'excessiva volada mediàtica que s'ha donat a un esdeveniment que es defensa per si mateix amb un fet indiscutible: més 70.000 persones han vist a Sopa de Cabra aquest mes de Setembre. El problema és que tot aquest revival nostàlgic pensem que s'ha d'entendre com un fet folklòric, o si volem dir-ho d'una manera més amable, des d'una òptica sociològica i no pas musical, i això si que és, com a mínim, digne d'estudi. És evident que els arguments musicals per defensar aquella època han passat de llarg, segurament perquè interessa amagar que els discos de rock català no han envellit com ho fan els bons discos. Perquè les produccions i els recursos eren com eren i les composicions, perquè no dir-ho, també. En qualsevol cas nosaltres som un bloc independent a la que tot això dels Sopa i el debat sobre el Rock Català li queda francament lluny i gran, almenys si entrem en termes tècnics. El que si que ens ha vingut de gust és donar veu a aquells que son "dels nostres", gent amb la que compartim generació i que ara, avui protagonitzen l'escena musical catalana. Hi ha musics més i menys coneguts, que canten en català, castellà o que no canten, però sobretot tots provenen d'un mateixa manera de fer les coses, del do it yourself més pur. Ells ens expliquen que recorden d'aquella època i sobretot, i el que és més important, que hi ha d'aquelles cançons del rock català a les seves composicions. Passin, vegi, pensin i opinin.



Martí Sales
Els Surfing Sirles

Escoltaves música quan va apareixer el rock català? Què escoltaves?
La meva formació musical infantil (després et compres els discos tu mateix), com la de tants d'altres, prové dels meus germans grans i ells escoltaven Madness, Prince Buster, ACDC, Led Zepelin, Lou Reed, The Police, Otis Redding... De per aquí, Brighton 64, Doctor Calypso, Skatalà...

Vint anys després, com valores tota aquella escena, què salvaries de tot allò?
Hi va haver una dotzena de hits insuportables-inqüestionables, alguna gran cançó,  un gran músic/lletrista (l’Albert Pla) com a mínim (però no gaires més), bastant de bluf, una visió molt reduïda del que pot donar de sí el pop-rock i, sobretot, molt de seguiment:  va ser un moviment molt popular, amb una gran sensació de hype generalitzat.

Podries afirmar que el rock català ha estat una influència directa a la música que fas?
No, però fora del denominat rock català sí que hi ha molta música catalana que tinc per referència: en Peret, la música laietana més potent i menys deutora de Weather Report (Riba, Perucho's, el Bèstia!), l'Ovidi, el Llibre Vermell de Montserrat, el Pla, la Banda Trapera, Mompou, Budellam, l'Agustí Fernández, coses actuals com les Cançons Tel·lúriques d'en Mas, els Za! o els últims d'en Guillamino, d'en Ramonet i de Le Pianc, un grapat de cançons d'Hidrogenesse, d'en Colomo, d'FP,  la revelació dels Mates Mates..



Edi Pou
Za!

Escoltaves música quan va apareixer el rock català? Què escoltaves?
La música és com l'energia, germans!! Ni apareix ni desapareix, es transforma. El rock català va néixer d'un pare cantautor-protesta a l'atur des de la mort de Franco, i d'una mare groupie de Bruce Springsteen. Després, el rock català es va casar amb una indie de la messeta i ara tenen molts fills, que porten la mateixa la barba dels avis però no protesten.
En el meu cas, jo tenia 10 anys quan es van reunir tots al concert del Sant Jordi, i acabava de tornar de viure 2 anys a Bèlgica,o sigui que em va marcar més la infància Jacques Brel, Vinicius Toquinho, Michael Jackson o Adamo (el que escoltaven els meus pares) que no pas Gerard Quintana. 

Podries afirmar que el rock català ha estat una influència directa a la música que fas? En unes colònies d'estiu de 3er d'EGB a Sant Vicenç de Torelló, recordo que al ball les nenes volien posar Sopa de Cabra i els nens Dire Straits. El Brothers in Arms va ser el meu primer cassette, de propietat meva. Aquest, i el "Nou de Trinca" de la Trinca. Com a influències directes de la música en català en aquella època, destacaria sobretot Lluís Llach (Verges 50 i Campanades a morts em semblen obres mestres), la Trinca i Albert Pla. Del rock català en sentit estricte sempre he tingut predilecció per Sangtraït, en particular per la figura de Papa Juls.
A banda d'això, va ser una influència directa veure els videoclips de Sau, Ai ai ai, Tancat per defunció, etc que feien cada tarda a TV3. Potser per això no hem fet mai videoclips.

Vint anys després, com valores tota aquella escena?
Tot i que no hi vaig participar (primer perquè era massa petit i després perquè l'escena de la meva adolescència va ser el hardcore), crec que va ser important a nivell social i cultural, segurament més que a nivell musical.

Què salvaries de tot allò?
Ho salvaria tot. Tot el que va passar en aquell moment s'ha de salvar, perquè si va passar és que havia de passar. Però ho deixaria allà, en el seu moment. Crec que si hagués viscut a fons l'època del rock català, ara no m'agradaria gens l'explotació que se n'està fent vint anys després, amb musicals, versions, programes, gires de comiat i gires de comiat del comiat.



Pau Vallvè

Escoltaves música quan va apareixer el rock català? Què escoltaves?
Durant l'època del Rock Català, any per any, aquests són els discs que més em vaig escoltar:

1991 (10 anys): "Black album" de Metàllica / "Use Your Illusion" de Guns & Roses
1992 (11 anys): "Rage Against The Machine" de Rage Against The Machine
1993 (12 anys): "Emergency on planet earth" de Jamiroquai / Beatles (discografia en general)
1994 (13 anys): "Chaos AD" de Sepultura / "Superunknown" de Soundgarden
1995 (14 anys): "Tales From the Punchbowl" de Primus / "Post" de Björk
1996 (15 anys): "Mellon Collie And The Infinite Sadness" d'Smashing Pumkins / "Glory Times" de Portishead
1997 (16 anys): "Around the Fur" de Deftones / "Life Is Peachy" de Korn / "Ultra" de Depeche Mode
1998 (17 anys): "Una semana en el motor de un autobus" de Los Planetas / "Ok Computer" de Radiohead
1999 (18 anys): "How It Feels to Be Something On" de Sunny Day Real Estate / "Without You I'm Nothing" de Placebo
2000 (19 anys): "Ágætis byrjun" de Sigur Ros / "Bloodflowers" de The Cure

Podries afirmar que el rock català ha estat una influència directa a la música que fas?
No, gens. Els dos primers discs en català que em vaig comprar i disfrutar van ser el "Maria" d'Adrià Puntí i "La terra és plana" de Quimi Portet pels voltants de 2005.

Vint anys després, com valores tota aquella escena?
No l'he viscuda i no la puc valorar com a algo meu, no em va interessar mai, així que prefereixo no valorar-la.

Que salvaries de tot allò?
Doncs la veritat, no ho sé massa, potser algunes cançons dels últims discs d'Els Pets, poca cosa més.



Joan Pons
El Petit de Cal Eril

Escoltaves música quan va apareixer el rock català? Què escoltaves?
Era força petit però recordo que a casa les meves germanes escoltaven molt Sau, Sopa de Cabra, Lax'n'Busto, els Pets...i jo de retruc. Encara que a mi m'agradava més el que escoltava el meu germà gran; sobretot Toy Dolls, Ramones, La Polla o Sex Pistols. També recordo l'emprenyada del meu germà quan els Sopa de Cabra van fer el seu primer disc en castellà!

Podries afirmar que el rock català ha estat una influència directa a la música que fas?
Tot el que m'ha passat i he sentit entenc que a estat una influència en mi, i en la música que faig. Tot i aixó, a part del tema idiomàtic, no crec que la meva música segueixi gaire aquell boom musical. Potser hi veig més connexió amb coses anteriors, com per exemple d'en Pau Riba, en Laguarda o en Sisa, sobretot a nivell d'inspiració temàtica.

Vint anys després, com valores tota aquella escena?
A mi em sembla perfecte. Musicalment, desde avui en dia, el que més m'interessa d'aquella escena eren els Umpa-pah, també he tingut la sort de conèixer alguns del músics d'aquella escena i m'han semblat gent molt trempada.

Que salvaries de tot allò?
Tot, em sembla recordar que la gent s'ho passaven d'alló més bé, els concerts eren plens i els cassettes volaven.




Maria Coma

Escoltaves música quan va apareixer el rock català? Què escoltaves?
Quan començava a escoltar música no estava gens al corrent d’aquests grups, ni tampoc em van interessar mai. Suposo que també era molt petita, vaig néixer al 86.
De nena escoltava coses molt dispars, perquè el que tenia a l’abast venia de diferents llocs, i em quedava amb el que més m’agradava.
A casa escoltàvem molt des de The Beatles fins a un cassette de l’Albert Plà que m’encantava (l’Ho Sento Molt). Repetia molt sovint la banda sonora de West Side Story, per influència de tot el que fèiem a l’escolta de música escoltava cds de música clàssica, un dels que més m’agradaven era “Pere i el llop”, i tot el que tocava a piano clàssic em flipava. Jackson Five, que ho vaig descobrir amb un amic, també m’agradava molt! I a l’adolescència vaig començar a escoltar molts grups que anaven dels anys 60 fins els 90 (però cap en català ni en castellà), i també molta més música clàssica.
Era molt fan de Jeff Buckley, de Pink Floyd (i Syd Barret), seguia amb The Beatles, David Bowie, Smashing Pumkins, The Doors, Velvet Underground, Joy Division, Lez Zeppelin, Nirvana, Radiohead, Björk... De “clàssica”, sobretot, Mozart, Satie, Chopin i Bach

Podries afirmar que el rock català ha estat una influència directa a la música que fas?
No. Realment ara me n’adono que no conec aquella escena i és clar, no m’ha aportat res musicalment ni m’ha pogut influenciar. Havia sentit algunes cançons (les més típiques suposo) que sonàven a la ràdio i la tele, però al no estar-hi gaire atenta, tampoc tenia massa clar ni a qui pertanyia cada cançó

Vint anys després, com valores tota aquella escena?
Pel que he dit abans, que no ho conec massa, no em veig amb el dret de valorar-ho. En cap moment pretenc dir-ne res negatiu, simplement que al no haver-ho escoltat no sé què dir.

Que salvaries de tot allò?
L’únic que recordo sentir en el moment que va sortir va ser la cançó Bon Dia dels Pets, quan tenia 10 anys. Per fi de curs vam fer un concert de cançons més pop amb la coral, i hi havia des de The Beatles fins a Bon Dia del Pets!



Pere Agramunt
La Brigada

Escoltaves música quan va apareixer el rock català? Què escoltaves?
L'esclat del rock català em va agafar als darrers cursos de l'EGB. Recordo escoltar bastant el primer de Sopa de Cabra. A l'altra cara de la cinta de cassette hi havia el "Kolpez Kolpe" de Kortatu. També recordo veure en directe als Sopa a Vilanova i la Geltrú i Els Pets a Cubelles. A casa, però, hi havia una involuntària dictadura paterna amb els vinils dels Beatles, Serrat i James Taylor.

Podries afirmar que el rock català ha estat una influència directa a la música que fas?
Podria afirmar que "no". Em va influenciar molt més (a dia d'avui és bastant obvi) la dictadura paterna dels vinils que vaig patir a l'infantesa i la pre-adolescència.

Vint anys després, com valores tota aquella escena?
Amb el temps, aquella escena inicial (1989-1991) em sembla molt càndida i rockera, en el mal sentit de la paraula. Els seus contemporanis anglos eren els Pixies, Dinosaur Jr., Sonic Youth, Stone Roses, Happy Mondays, etc. No cal dir res més. Va ser molt més interessant, fructífer i modern el rock fet a Catalunya i en català de principis dels 70 (Pau Riba, Sisa, Ia-Batiste) o alguns cantautors de la Nova Cançó (Ovidi, Serrat). Els nostres clàssics.

Que salvaries de tot allò?
Si hi ha un element interessant és el de la configuració d'un públic massiu, eminentment adol·lescent, tractant-se d'un país relativament petit en nombre d'habitants. Com es va configurar i quins elements hi van influir valdria mitja tesi doctoral. També és rellevant la carrera ininterrompuda d'Els Pets i l'evolució d'en Lluís Gavaldà com a compositor i lletrista. El més semblant al nostre Elvis Costello.



JuanPe González
La Banda Municipal del Polo Norte

Escoltaves música quan va apareixer el rock català? Què escoltaves?
Sí, el “Rock català” coincidió con el momento en que empecé a ser más exigente con lo que escuchaba. Me pasó lo que a todos. Tenía ganas de conocer bandas, solistas, los guitars heroes, todo eso. Todo lo que podía. Compartía mucha música con los compañeros de clase. Andaba bastante obsesionado con las viejas glorias, los Beatles, los Rollings, Jimi Hendrix, David Bowie, The Who, The Doors, Beach Boys. También era muy fan de Queen y el “Apettite for destrucción” de G´N´R lo petaba.
Hasta que un día, un compañero de clase, insistió en que escuchase a Roxy Music ¡Aquel sí fue un gran descubrimiento! Me costó entrar, pero aquella música macarra y elegante acabó cautivándome. Stranded es un gran disco.

Podries afirmar que el rock català ha estat una influència directa a la música que fas?
Directa no, pero sí me interesaban los grupos que creo a ellos les gustaban.

Vint anys després, com valores tota aquella escena?
Bien. Musicalmente algo rara ¿Cris Juanico y Sangtraït en el mismo saco? El nexo de unión fue el idioma y unas canciones mucho más accesibles que las de la “ona laietana”. Eso acercó de nuevo la música cantada en catalán al público adolescente y venga...a llenar estadios.

Què salvaries de tot allò?
A Umpa-pah.

38 comentaris:

Marc Mestres ha dit...

Tots molt políticament correctes. Dient que en el fons era una merda (que ja ho sabiem) però sense parlar de les subvencions.

Esperava més canya del Martí o en Pau, que no es callen mai res.

Anònim ha dit...

Que una banda mediocre i cursi com Sau plenés una plaça de braus denotá que a allà no anava bé alguna cosa.

Estic totalment d'acord amb el que diu en Pere, millor no comparar per no posar més sal a la ferida

Anònim ha dit...

DIY més pur? va, home.

JG ha dit...

Els Sirles no porten anys i panys amb el DIY? I en Pau i la Maria? que ho fan tot des d'un estudi casolà s'ha muntat en Pau? I els Za d'on venen? I en Joan Eril com es va muntar la gira Santa amb en Mau i en Colomo?

Formar part d'una discogràfica no vol dir deixar de fer les coses per un mateix.

Però vaja, aquest no és el debat.

Anònim ha dit...

Que jo sàpiga el de Pere de La Brigada monta un festi que sempre ha tingut el nom d'una beguda alcoholica davant. Molt pur.

I la banda del licor del polo son tots uns primeras espadas de la tele 3 i el RAC 1. Tot molt autogestionat i punk, sí, sí.

JG ha dit...

El que facin els nois de LBMPN a les seves vides laborals no te res a veure amb la seva carrera amb la banda. De fet s'han pagat i autoeditat el disc... i qüestionar la feina del Pere com a programador/organitzador d'un festival indie que ha crecut gràcies als patrocinadors tampoc crec que sigui el que parla el post. Tu creus que aquella frase no és encertada, doncs ok, deixem-ho aquí.

Marc ha dit...

Jo no entenc molt bé, això dels indies, "els nostres". Tots aquest grups son indies? Què vol dir ser indie l'any 2011?

A més, hi ha una trampa: els més DIY del pack venen del hardcore, no del indie.

Deixo un article d'en Nando Cruz:
http://www.nativa.cat/2011/06/me-faltan-palabras/

Anònim ha dit...

Val, sí, salvem al grup del Puntí i algunes coses de Els Pets. Tota la resta no ha servit de res a nivell músical. Que va ser molt maco veure a la gent amb les estelades i cantant en català, però la música era xungui xungui.

Això és així, que diuen.

Marta ha dit...

Realment tots aquests són de l'escena indie (que ho son) i queden lluny del rock català que va pagar en Pujol i CIU. El que no sé és si ells ja cambiarien el que fan per tota la pasta que es va manegar llavors en subvencions.

Gent Normal ha dit...

Una puntualització. Nosaltres quan parlem "dels nostres" parlem com a bloc, no en nom de ningú més. Per nosaltres, tots i cada un dels artistes que surten a aquest article són dels nostres per molts motius. Facin pop o música caribenya.

@ex_centrico ha dit...

Kitsch, Duble Buble, cançons de Grec, Umpa-pah i Adrià Puntí, Detectors, Budellam... Hi ha coses per descobrir més enllà dels 4 coneguts. El pitjor és el queva generar en un primer moment, molts sopadecabres sense gens d'estil.

Trobo que no s'acaben de mullar en alguns casos, però s'endevina clarament el seu posicionament.

Ara resultarà que tot el que es fa ara és la bomba... no crec que sigui així i en molts casos no serien estils actuals i innovadors precisament...

I quina manía en només salvar els Pets!

nanana ha dit...

L'altre vespre sentia el telenotícies de fons mentre explicaven (publireportatge) el concert de Sopa de Cabra. No em vaig poder estar de dir:
- que dolentes són aquestes cançons i que malament canta aquest noi.
- Sí, però són un símbol
- Un símbol de què? de les subvencions que els van donar? Perquè de res més...
En resum, que quina llàstima de bandera que han triat els que la necessiten.
Mentrestant sort que hi ha un munt de grups (no només els Manel) que fan bona música, en català o no.

Anònim ha dit...

Ara no queda bé dir que s'escoltava "rock català" (terme d'englobar grups que mai m'ha agradat). D'aquí uns anys passarà el mateix amb el moviment popi català, tampoc quedarà bé i la gent en renegarà. Perquè nanos, musicalment tampoc és la polla amb vinagre això! ara, molt guai!

canpop ha dit...

jajajaja! El que està clar és que 'La majoria' venen del punk, EMOCIONANT! (de veritat),però segur que els han escoltat i no podem fer la vista 'grossa' al que som i tenim ;p...així ens va tot. Tampoc 'tot' no era tan bó, però aprofitable, n'hi havia. Però queda molt 'guai/cool' dir aquestes parauletes... va home va!

Toni Guai ha dit...

Ja una cosa que està clara. Potser el que tenim ara no es tan bo, però si fan les mateixes preguntes d'aquí 15 anys segur que hi ha molts mes artistes que diuen: "Sí, escoltava i em van influenciar els Manel, la Brigada o Mazoni". Cosa que ara no passa.

L'altre dia a l'Enderrock preguntaven a La Iaia i deien el mateix que aquest que surten aquí. Respecten al Rock català però no ha influenciat a ningú. Aquí està el gran drama.

Anònim ha dit...

Aquella epoca va tenir les seves coses bones, i la d'ara tambe. Aquella epoca va tenir coses infumables, i ara tambe.
A mes, em fot bastanta gràcia que reneguin els "nous" dels "vells" quan son dos moviments, (subvencions apart) practicament calcats.

Lluís Huedo ha dit...

De Sopa de Cabra a Manel només hi ha un pas, o mig!

simbenia ha dit...

Sense els grups del rock català no hi hagués hagut normalització de la llengua a nivell musical. Musicalment, dubto que hagin inspirat gaires artistes, però és del tot irrellevant: sense fer cap analogia, l'any 2000 al Regne Unit va haver una gran polèmica perquè d'una macroenquesta a grups de la NME, cap ni un citava a David Bowie com a influència. I?

Sense l'aportació a la normalització de la llengua catalana a la música popular, més enllà de cantautors (que ja estaven obsolets als 80), l'escena musical catalana seria sent principalment de Can Fanga i en espanyol. O en anglès, que molts dels grups "referents" ara fa 6 anys el català el tocaven poc, eh? Que de vegades tenim la memòria massa curta.

simbenia ha dit...

I de l'argument de les subvencions n'hi ha un fart, eh?

Quina mandra, collons. Les subvencions per DISC publicat EN LLENGUA CATALANA es van cancel·lar farà un parell d'anys només. I anaven a les discogràfiques, per això sortien discos a manta.

Daninoble ha dit...

sincerament, llegir certes coses quan al banner del costat hi ha Papá topo (deuen ser dels vostres també no?) pos que voleu que vos diga, no hase falta desí nada más.
Sinó m'alegro que Kortatu, la Polla i altres punkaes siguen referència d'alguns grups de la nova escena d'indis.

Martí Bou ha dit...

No puc estar més d'acord amb en Simbenia...

El tema de les subvencions hauria de ser un debat a part del post que aquí es planteja, però tampoc m'importa gaire.

Com d'altres trobo a faltar una mica més de sang... perquè també em falta que es contesti "què no salvaries mai a la vida del rock català"

De nou, absolutament d'acord en Simbenia.

Pedobear ha dit...

Jo també estic d'acord amb Simbenia. El tema de les subvencions culturals és el clàssic topicàs que tothom deixa anar sense tenir ni puta idea.

És a dir, si aquesta gent van fer peles va ser perquè en van fer, collons! Venien un porró d'entrades i de discos.

D'altre banda, no sé perquè voleu més sang en aquest "debat". A gairebé tots ens sembla força ridícul el "rock català", excepte als que ho van viure en la seva joventut. Als artises d'aquí dalt no els hi va tocar gens però més o menys ho respecten, cosa que està bé.

Quan va passar aquest boom aquí no hi havia internet i el nombre de modernillos era molt més baix, per escoltar sonic youth realment havíes d'estar molt més en la onda que ara. Avui dia només cal obrir el facebook o el twitter i ja estàs al dia. I diem que sí a tot el que sembla més trendy, i fem servir paraules en anglès com ara "trendy". Seguim sent uns garrulos, i ens pensem que som la hòstia.

Això és com ficar-se amb els fans del bisbal o del pont aeri. Gratuït i "sospitós"; denota certa fascinació morbosa cap a allò que tan critiquem.

Si realment és una puta merda no cal dedicar-li ni mitja línia. És com el començament d'aquest article, on s'explica la necessitat d'aquest súper article-entrevista-debat per contrarestar l'injust seguiment mediàtic del retorn dels sopa de cabra. Senyors, això sembla una broma!

Anònim ha dit...

"Això és com ficar-se amb els fans del bisbal o del pont aeri. Gratuït i "sospitós"; denota certa fascinació morbosa cap a allò que tan critiquem."

+1

Es com el sindrome de rebuig dels antics inmigrants respecte els nous, senten rebuig perque la seva posicio es de proximitat.

Albert Lloreta ha dit...

Em sembla un bon debat, ni que sigui per descobrir que el rock català no interesa ni als usuaris ni als creadors de determinats sectors, "els nostres", d'avui dia, a la vegada que hi ha hagut la que potser és la ronda de concerts més important del rock català, la de Sopa omplint Sant Jordis sense esforç.

En realitat la resposta d'indiferència dels "nostres" d'avui delata la mentida pública d'una falsa evolució musical del país. Els "alternatius" sempre hi han sigut, la diferència és que abans no surtien a la superfície i ara en surt un de cada pedra de cada poble.

quique ha dit...

a mi si m'interessa aquest debat entre els d'abans i els d'ara, no tant com a judici sino com a bofetada de relitat:

el fet que Sopa de Cabra omplin 3 cops el Sant Jordi i les grans gestes del nou pop català siguin omplir dos Palaus de la Música posa una mica les coses al seu lloc.

Els grups son millors, però qui rebenta estadis encara son els més horteres. Ni que sigui per que ens deixem d'omplir la boca amb el bon moment de públic o de posar uns com bons només per que els altres eren pitjors, doncs ja m'està bé que els Sopa de Cabra tornini i ens calentin el cap.

Ara bé: crec que les respostes no son tant de "no mullar-se" com de senzillament donar l'esquena a aquests grups de la mateixa manera que la donem a bisbals i companyia. Son grups lletjos que estan allà pero que no son res nostre, per lo tant, ens l'hauría de repampinflar. Jo també trobo una injustícia que els Surfing Sirles no siguin portada de El País, però la veritat és que tampoc crec que sigui el seu objectiu ni ganes

tampoc no hi surten grups gaire bons, així que en realitat ja està bé: que els donin pel cul i omplin pàgines amb el retorn de Sopa de Cabra.

I encara un apunt: em fot una grima tremenda el comentari condescendent de Els Pets dels darrers discos. Els Pets sempre han molat. El primer disc (89!) ja tenía hits nuevaoleros atontolinats bonísims ("profilàctic" és un himne!). Els Pets eren bons abans que el rockdelux ens donés permís...

Joanb_Palahí ha dit...

Hòstia...ningú ha parlat dels "Tancat per Defunció"???
Però en línies generals bon debat, ara bé, el DIY ve del punk, potser per allà al CBGB es va començar a fer alguna cosa, però al qui ho va popularitzar va ser l'Ian Mckye i els Fugazi, de fet en van fer la seva divisa....
El que hem anomenat Rock Català va existir pq tenia les possibilitats objectives per fer-ho, gent que tocava i s'expressava amb la seva llengua materna. La política cultural de CiU li va donar una empenta pq li va anar bé, d'aquí una sola etiqueta per definir un moviment tan dispers i difús. Els que avui canten en català no en són deutors estilístics (ni mooolt menys) però s'han aprofitat del terreny prèviament abonat. Vaja, semblo en Focault ja....

Anònim ha dit...

"Avui dia només cal obrir el facebook o el twitter i ja estàs al dia. I diem que sí a tot el que sembla més trendy, i fem servir paraules en anglès com ara "trendy". Seguim sent uns garrulos, i ens pensem que som la hòstia."

Reflexió clara i lúcida Pedobear!

"...el fet que Sopa de Cabra omplin 3 cops el Sant Jordi i les grans gestes del nou pop català siguin omplir dos Palaus de la Música posa una mica les coses al seu lloc." +1 Quique

Marc ha dit...

Joan,

Els origens del DIY son bastant més complexes. Més que del CBGB, podriem dir que per moltes bandes va aparèixer una nova cultura anti-mercantil i autònoma que ja havia començat als 60. I aquí es pot parlar de les comunitats hardcore (la de Washington, la de Califòrnia, la de Boston...), de Crass a Anglaterra, una mica més tard, de Beat Happening i de K records. I aixo de que l'Ian Mackaye ho va popularitzar...ni que fós una nova moda.

quique ha dit...

de fet, crec que en aquest cas és important diferenciar la autoedició, sorgida de la necessitat de treure els teus propis discos, sense anar gaire més enllà. Això es donava amb discos de música d'esglesia, soul, rock, bé, a qualsevol génere durant els 60, i de fet abans, des que hi ha la possibilitat de fabricar-ho.
No va ser fins al punk anglés que això es va començar a fer servir conscientment per apartar-se del sistema i es van començar a crear xarxes per distribuir aquest material.
La gent del CBGB que dius, tots van estar tocant anys en el semi-ostracisme fins que van fitxar per una gran companyía. No hi havia cap element d'autogestió o independència.
aquest element més polític o autoconscient de l'indie, el punk i el hardcore americà va ser un mirall del que van veure a anglaterra. Aquests casos (K Records, Dischord) son els més mítics perque a Anglaterra es tractava més dels grups autoeditant-se i després creant una gran xarxa de distribució que de un segell fent-ho per ells. Suposo que l'element aglutinador d'un segell fa que aquest tingui aquest cos gairebé mític que dificilment pugui tenir un 7" suelto o la discografía d'un sol artista.

I respecte a les subvencions... encara existeixen, pero tenen vies diferents: existeixen per tocar fora, existeixen subvencions per discogràfiques, per festivals, per revistes... no només per qüestions idiomàtiques (obriu per exemple un Rockdelux i busqueu un segell amic als crèdits). Hi ha molta demagògia amb aquest tema, fins i tot fins no fa gaire (no sé si encara està) hi había una plataforma per autoedicions!
per mi el dolent d'aquella generació és que la majoría eren molt dolents, que pillessin pasta pública, doncs jo que sé, no van ser ni seran els únics, no tinc gaire pensat un judici. Però la història es va aguantar per que encara ara peten estadis.
Això per mi és el que demostra que els bons, els nostres o com li volgueu dir, no son un relleu d'aquesta generació, sino de l'anterior generació "indie" que cantava chup chup chup o imitaven (malament) a los Planetas. Al final estem parlant de grups que en la seva majoría omplen l'Heliogabal (100 persones) un parell de cops a l'any. La resta és una mica fictici, no us sembla?

Guillem ha dit...

"Al final estem parlant de grups que en la seva majoría omplen l'Heliogabal (100 persones) un parell de cops a l'any. La resta és una mica fictici, no us sembla?"

Tal qual. La devoció que es professa pel nou-rock-català (juaaaaas! No hi ha també ara un impuls neuròtic per aglutinar músiques diferents sota el gresol de la llengua?) és una bombolleta plena de paraules escrites i odes radiofòniques. Realment als bolos no hi va tanta gent com gent hi ha que en parla o n'opina. Ni molt menys.

Si alguna cosa positiva podria diferenciar el que passa ara del que passava quan en Cobi i la Petra, és que ara tenim la sort de poder valorar la música per la música (perquè és bastant més bona i interessant que abans i punt). Però seguim en les mateixes de valorar-la i contextualitzar-la quasi exclusivament pel tema de l'idioma. Per tant, el prisma no és tan diferent. Abans les bandes s'aixoplugaven en l'Estat i ara s'aixopluguen en els blocs, Icat i les revistes molones. En el lliure mercat, en el fons (si no com s'explica que directors de redacció de revistes guais o locutors radiofònics de segona fila siguin alhora mànagers d'algunes de les bandes més populars?).

Això té les seves coses positives, però té la molt negativa de parlar poc de música. De la que es fa en català, en castellà, en turc o en llenguatge de signes.

Que consti que recolzo plenament cantar en català si el que vols és dir coses i fer-te entendre. És lògic cantar en la llengua que més domines, els joglars dubto que cantessin en xinès. Però si algun català domina l'anglès i sap escriure en anglès veig la mar
de lícit que ho faci, i si la música mola, pues mola i ja està.

Tendim a pensar que si no es canta en català la nostra "escena" és pobra i amb poca identitat, quan no pensem gaire en què els codis compositius i interpretatius que utilitzen la gran majoria de les bandes d'avui dia vénen dels anglesos i els americans. No és tan simple. I amb la generació que tingui a Manel o Mishima per llegendes vives passarà el mateix, a no ser que es posin a fer cançons de bandolers, havaneres o sardanes.

Anònim ha dit...

Déu meu... quanta ignorància! És molt significatiu que quan es parla del rock català sempre s'oblidin grups com Kitsch, La gran aventura o La fosca. Sí, en aquella època hi van haver grups indies que van fer grans discos.
Compreu-vos Kitsch I, Kitsch II, el directe al Zeleste Kitsch III... i calleu!

Anònim ha dit...

Kitsch em semblen un bunyol, però tot i això tenien més bon gust que la majoria de la època. Almenys les portades molàven. No obstant els hi passava el mateix que als seus companys de generació; de música en sabien poquet poquet, i el seu bon gust no era prou exquisit com per compensar aquesta limitació.

Altrament, Guillem, que estàs reivindicant exactament?

"Abans les bandes s'aixoplugaven en l'Estat i ara s'aixopluguen en els blocs, Icat i les revistes molones"

Súper demagògia. "S'eixuplugàven a l'estat?" Venien milers de discs i d'entrades! Quan una cosa mou tanta gent a Catalunya és normal que surti a tv3. Es va polititzar, però a posteriori. Els diners sortien del públic.

I ara? Ara no, ara simplement no hi ha diners. Ara som tots uns morts de gana! S'eixopluguen en els blocs... que collons dius?? Et penses que els de gent normal t'envien lingots d'or a casa quan els hi moles?

No crec que ara mateix es pugui parlar d'una politització de l'escena al voltant de la llengua. O no són Sidonie o Love of Lesbian bandera del panorama català? Per no parlar de Maria Rodés, Espaldamaceta, Standstill, Zahara, etc.

Si amb el teu grup canteu en anglès i no us foten putu cas no és problema de l'escena ni dels altres músics. Tampoc ho és dels periodistes o dels bloggers. Potser és que el teu grup és un trunyo. Se't veu el llautó, col·lega.

Anònim ha dit...

Quina escena?

Anònim ha dit...

És una llàstima que es digui tot això. És el que hi havia, aquests entrevistats no existien, i si els sembla una puta merda tot allò, celebro que ara facin les seves mariconades que hem d'escoltar, en general, asseguts.
Per cert, molt maca l'entrevista, eh! Súper objectiva i amb preguntes geeeens mal intencionades. Com sempre, en el to de gent normal.

No deu ser tan horrible la música que feien si ara encara agrada. I espero que algun dia tots aquests músics i oients siguin conscients que són una minoria escoltant tots aquests grups anglosaxons i etc. A tocar de peus a terra, nens!

Anònim ha dit...

"No deu ser tan horrible la música que feien si ara encara agrada"
Exacte! També es pot aplicar a la música que feien a Operación Triunfo, que segurament també omple sales de concerts (inclús estadis!)

Jordi ha dit...

;)

Anònim ha dit...

Als d'abans ja sabem per què se'ls recorda... "no hace falta decir nada más". Als d'ara crec que se'ls recordarà pel seu softpopcostumistaIKEA en català. Si és que estan per dos hòsties ben donades. Els d'ara i els d'abans.

Jordi Besolí ha dit...

Us heu fixat que l'únic que salven són els Pets i en Lluís Gavaldà? I aquesta coincidència? Fins i tot, l'altre dia per la Radio, el Martí Sales no va tenir cap retret cap Els Pets i en canvi per altre si...