24 d’ag. 2011

D'HEROIS I DESASTRES


D'herois i desastres
Élena
Any: 2011
Discogràfica: Music Bus / Warner


Hem de reconèixer que a principis d’estiu quan es vam assabentar de l’edició del nou treball d’Élena ens va agafar una mica desprevinguts. L’èxit de les aventures en que es veuen involucrats membres de la formació, tan Helena Miquel amb Delafé y las Flores Azules com Raül Fernández ‘Refree’ qui va participar activament en l’anterior disc i ara ha acabat abandonant, feien preveure un futur com a mínim complicat pels barcelonins. Lluny d’això, la nova referència, D’herois i desastres, és més que un digne successor de Un cafè, setanta matins. Més elaborat, amb una secció de vents que guanya protagonisme, i com no, la mà de Santi García a la producció, acaben d’arrodonir el treball.

La carta de presentació és "Auguris", la tercera del disc, hi trobem una tornada que compleix els esquemes del single, és a dir, que et pots trobar cantant en els moment més insospitats encara que potser no sigui suficientement representatiu de tot el disc. Altres moments destacats del treball els trobem en "Dos dies no són sempre", amb algun pinzellada de música de ball pop que em recorda als suecs Acid House Kings o, per altre banda, "Un hivern a les fosques "on la secció de vents perfectament adaptada a la cançó té un cert aire soul. La resta, cançons que segueixen els esquemes pop de tota la vida, tan sols M sobrepassa els 4 minuts, Encara parlen de tu que s’accelera i de les més rodones, "Fugir de matinada" amb una instrumentació molt ben cuidada.


Les lletres totes construïdes amb matèria de l’univers personal, sensacions i sentiments no sorprenen del tot, com tampoc ho fa la veu d’Helena Miquel, tan dolça que pot arribar a fer mal. Menció a part mereix la instrumentació, que si en el treball anterior pecava per excés ara, tot i ser-hi molt present, s’ha posat al servei de la cançó. Lluny queda aquell final de la primera dècada del 2000 quan en sorpreníem dels grups que adoptaven el català per expressar-se, avui amb aquesta nova fita d’Hèlena cada cop abracem més la normalitat que no pas la normalització