27 de jul. 2011

UN DIA DE DAVID NICHOLLS

Un dia
David Nicholls
Any: 2011
Editorial:Columna edicions


Sisplau, feu veure que no esteu veient aquesta coberta horrorosa i contineu llegint. Us asseguro que no estem davant de cap història estil Federico Moccia ni la típica novel·la fàcil en què els personatges s’enamoren al cap d’un segon i al final són feliços i prou. Un dia (Columna, 843) parla de l’amor, l’amistat, l’ambició professional, la família i els temes de sempre, d’acord, però d’una manera molt autèntica. A través de diàlegs brillants, David Nicholls ens presenta l’Emm i en Dex, els protagonistes d’aquesta història, i la seva evolució durant vint anys. I ho fa d’una manera original: cada capítol se situa en una data fixa: el 15 de juliol, des de 1990 fins al 2006. Però sense pactes ensucrats en què els personatges queden cada estiu sota la Torre Eiffel. Un dia ens explica on és i què fa cadascú cada any, i com evoluciona la seva relació d’amistat. Llegiu-la, que us ho passareu molt bé. Riureu i fins i tot potser se us escapa alguna llàgrima. Això sí, amagueu la coberta.

El punt de partida d’Un dia és l'endemà del rotllo d'una nit. L’Emm i en Dex estan tots dos estirats en un llit indiviudal d’un pis d'estudiants, mentre a fora es fa de dia i ells han dormit poc. És 15 de juliol de 1990 i enlloc de preguntar-se què podrien fer aquell vespre, per exemple, l’Emm planteja al Dex com creu que serà quan tingui 40 anys. I aquesta és justament la història que se’ns explica. Pràcticament dues dècades condensades en un capítol per any amanits amb un sentit de l’humor ben fi.

Precisament aquest joc temporal és una de les grandeses d’aquesta novel·la. Enganxa. Avís pels que llegiu abans d’anar a dormir: si l’endemà voleu ser persones, poseu-vos-hi d’hora. Acabes el capítol volent saber què els passa l’any vinent i es fa difícil acabar-ne un sense començar el següent. El ritme és ràpid, en bona part gràcies a uns diàlegs àgils i encertats que retraten perfectament tots els personatges, no només els principals. Als protagonistes acabareu apreciant-los com si fossin vells amics, però també us emocionareu amb la lucidesa de la mare d’en Dex, per exemple, i riureu en veu alta del patetisme de l’Ian, un amic de l’Emm, unes quantes vegades.

Més enllà de les virtuts dels diàlegs, David Nicholls condueix els salts temporals magistralment. Ens situa de seguida i, per no avorrir-nos, fa funcionar cada capítol d’una manera diferent. En tercera persona, però alternant punts de vista. Sempre sabem on són tots dos, però es prioritza la situació de l’un o l’altre, depenent de l’any. I per vestir aquesta evolució, també se’ns fa un repàs general de la història de l’última dècada dels 90 i la primera dels 2000. Sense pretensions, però a través de detalls, com el pas dels contestadors automàtics als telèfons mòbils, l’estrena de Jurassic Park, o l’èxit de segons quins programes de televisió.

Els protagonistes són entranyables. Tots dos, tant a l’Emm com a en Dex. Ell, procedent d’una bona família, hedonista, amb afany de fama i diners, poques ganes de comprometre’s, però un ‘bon tio’. Ella, intel·ligent, insegura, sincera, d’entorn més humil. Vénen de móns diferents, però s’entenen i es diverteixen. Als vint-i-pocs i als quaranta. I entremig, veiem com trampegen circumstàncies vitals, com s’equivoquen i com l’encerten. Un dia personatges i situacions que no són res de l’altre món, però la gràcia és que ho fa de manera sincera i directa. Narra situacions incòmodes, com un sopar en què l’Emm no sap com dir-li al noi que l’acompanya que pari de fer-se el graciós, la carta que queda oblidada en un llibre perdut en un alberg, la visita a la mare malalta. I se’n surt amb nota. Un diaparla d’amics i amants i de confondre les coses. Les coses que fan, les que es diuen i també les que no s’expliquen i passen igual. Per això també atrapa. David Nichols dóna forma a les coses que ens passen a tots però que sovint no sabem com explicar.

Aquesta és la història de dos amics que sempre es tenen, encara que passin males temporades. Un dia ens parla de l’amistat, però en el bon sentit del terme, no com a idea banal i absurda. També parla de l’amor. I sobretot parla de la por. De la por a estar sols, a la mort, al fracàs. Però sense lliçons morals, són només pinzellades de les coses que ens passen a tots. Tots hem sigut l’Emm, o en Dex, alguna vegada, us hi llegireu. Cap dels dos és gens perfecte, són molt humans. Tots la caguen, de vegades l’encerten i, mentrestant, van vivint, intentant ser feliços.

Ressenya escrita per Carme Verdoy