15 de jul. 2011

SENSE NOVETATS AL POPARB 2011


Segur que no és el titular que més agradarà a la organització però ei, que és molt positiu. Les coses segueixen al seu lloc i el PopArb segueix sent un festival còmode, que fa goig de veure, d'estar-hi, de viure'l. Si que és cert que s'havien venut més entrades i no semblava que Can Cassó fos més gran que en altres edicions. Però es va notar molt poc i en moments molt puntuals. En general la valoració que fem del Poparb 2011 segueix sent la mateix de sempre. Que està molt bé, que és un festival molt nostre i que si volguéssim fer un esdeveniment d'aquestes característiques s'assemblaria molt al que vam viure el cap de setmana passat. Així doncs, en aquest post ens limitarem a parlar de música mentre, creuem el dits, esperem a poder tornar a titular de la mateixa l'any vinent.

* Totes les imatges són del departament de premsa del Poparb


DIVENDRES



Nacho Umbert & La Compañía
En un Can Torres amb alguna cadira buida -aniria presentant millor aspecte durant el concert- donàvem el tret de sortida oficial de l’edició d'enguany del PopArb. L’encarregat de tal honor? Nacho Umbert, que aquest any ha passat pels dos "grans" de casa nostra (la setmana passada el vèiem pel Faraday), començava titubejant el concert. Encarant les primeres notes amb tremolor i certa inseguretat, Umbert, lluny de generar-nos dubtes, va resultar, si cap, encara més proper. Això seu és un pop accessible, humil i, per sobre de tot, sensible. Totes i cadascuna de les cançons del seu Ay... saben trobar la pausa i menjar-te l'atenció amb el seu mig temps. L'ex-Paperhouse canta-xiuxiueja, fins al punt que et sembla sentir-lo a cau d’orella i, escoltar “La verdad es que me da igual” a cau d''orella, no té preu. Repetint més o menys la mateixa estructura de concert que al Faraday, va brillar igual o més, tot i uns inoportuns crits de mainada que no van fer més que alimentar la tendresa del clima. Per anar acabant va avançar cançons del seu proper disc (El mort i el degollat), estarem atents.


Yeray S. Yborra

4t 1a
I de l'opening oficial, a l’històric. Can Cassó Montsoriu va acollir el primer dels més d'una vintena de concerts que el festival tenia en cartell. Encara d’hora, molts tornaven de veure Nacho Umbert, d'altres adquirien la polsera i, la gran majoria, ni tan sols havien arribat. És per això que l'espai restava fred. Aquest ambient un pèl desolador es trobaven 4t 1a: acostumats al poc públic, però no als escenaris tan grans. I és que l'aventura d'aquests barcelonins és paradigma dels temps canviants que vivim. Van començar tocant en menjadors o domicilis i ara sembla que comencen a trepitjar carrers i tarimes. Certament tenen un bon disc de presentació entre mans, farcit de bona matèria primera de pop directe, immediat i efectista; un xic pompós, tot sigui dit. Doncs bé, si el disc destil·la emoció i el gust pel pot petit, en directe van intentar sonar potents –per acabar sonant simplement fort i estridents-, en detriment del nostre timpà que es va topar amb una bola de so indescodificable i molesta. Més enllà del sobrevoltatge de l’actuació en general, val a dir que la banda no va demostrar gaires dots per fer soroll... Van aconseguir fer perdre la màgia de cançons com "El món en un cafè" o "8 punts", no els estaria de més recordar d'ara en endavant que: potencia sin control no sirve de nada. Esperem així sigui, ja que friso perquè "Doctor" em posi els pèls de punta en directe.

Yeray S. Yborra





Als Oliva Trencada els va faltar temps de concert

Oliva Trencada
Obrir un festival, o casi, l'etern problema que és una benedicció per algunes bandes i una putada per altres. Els Oliva Trencada no era la primera vegada que venien però si que trepitjaven un dels escenaris de Can Cassó. Deixaven els petits per entrar als grans. I no, al contrari que el grup que els va precedir, els de Mallorca no van perdre la oportunitat que els va donar la organització i van anar de cara a barraca. Amb actitud de grup punk i les seves cançons folk i pop surrealista els Oliva Trencada van centrar la seva actuació en presentar el seu nou disc, l'excel·lent (no ens cansem de repetir-ho) Perleta Negra. Es va notar que els insulars no són una banda nova i sabien al que anaven. Tocar, tocar i tocar, tant, que se'ls va fer curt. Un bon començament per mi, que començava amb ells el Poparb.

Jordi Garrigós

Inspira
Era el secret a veus de la nit de divendres: "No havíem tocat mai davant de tanta gent", mantenia la modèstia un sorprès Jordi Lanuza, cor i veu d'Inspira. Doncs per mèrits propis s’haurien d’anar acostumant a aquests banys de masses. El seu directe va ser per moments potent i ferotge, d'altres vital i lluminós, ventall amplíssim de possibilitats. Conclusió? No tenen res a envejar a cap dels artistes que freqüenten el Vinil. Escapistes és una joia -de les que mereix moltes escoltes- i Inspira són un motor incansable en directe, amb continuats 'loopings' que aporten brillantor al caràcter introspectiu i profund de la majoria de temes de la banda. Recolzats en la càlida veu de Lanuza i en una línia de baix realment efectiva, Inspira va resultar el segon gran concert de la vesprada, en detriment de Manel, i amb el respecte de Nacho Umbert. Només es van veure aclaparats pel geni de Mazoni (això ja vindrà més endavant). Tot i la aposta poc arriscada del concert, es van permetre moments de joc noise i transicions de qualitat, demostrat que saben envoltar-se bé i beure tant del rock d' Standstill com del preciosisme en els arranjaments de Pau Vallvé. No van faltar "Talls nets d'arrel", com no "Foc i brases" i per posar punt i final a l'èxtasi: "Plou i no vol parar". Si haguessin vist a un servidor donant la vida amb cada èpica que em van oferir Lanuza i companyia, entendrien que les paraules es queden curtes.

Yeray S. Yborra




Els barcelonins Manel no van fer un bon concert a Can Cassó malgrat les expectatives

Manel
O blanc o negre. O els estimes o els odies. Sembla no haver-hi terme mig amb aquesta banda. I és una pena perquè sobre Manel va aixecar-se una immensa ombra a ple festival que va enfosquir tota l'esplanada. I això és irremeiablement una mala notícia per una banda amb uns temes tan majúsculs com els seus. Cert és que no van fer un bon concert i que molta gent venia "a veure a Manel" per desaparèixer immediatament després del karaoke com rates del vaixell quan s'enfonsa de proa a babord. El cert és que ells en tenen part de culpa, segurament més petita del que sembla i del que les crítiques fan pensar, però també en tenen. Com a mínim de les sensacions que ens emportem desprès de veure'ls en directe. Perquè la banda s'ha convertit en un engranatge comercial on els concerts van passant com si agafessin l'autobús número 15 per anar a treballar. És igual que sigui Arbúcies que Girona. L'Hospitalet que Linyola. Els concerts passen i ells segueixen allà. Inexpressius, incomunicatius, com si la cosa no anés amb ells i poc lluïts musicalment, però això ja ho sabíem i ens era igual. Sempre s'ha dit que els Manel eren persones corrents. Doncs quin avorriment això de ser corrent si et tornes tan previsible. Total per a què? Si el seu públic majoritàriament acrític els aplaudirà igualment. És igual que per moments el concert fos realment avorrit, molt avorrit. I com ja he dit, aquesta sensació es notava a l'ambient ,on el públic més habitual del Poparb va castigar a la seva manera al grup. Fos en una conversa a la piscina, fent l'entrepà a Can Torres o en que el tweet més repetit del festival fos una crítica directe cap a ells. És palpava, i tothom que era allà ho va notar. Potser no s'ho mereixen del tot, total, porten menys de tres anys fent concerts. Però el debat està cada cop més a l'aire i només un canvi una mica dràstic d'actitud en directe pot canviar una tendència que se'ls pot girar en contra. Almenys amb el públic d'aquest tipus de festival. Perquè això sí, a la festa major del poble sempre els aplaudiran. Ara, això és el que ells volen?
Jordi Garrigós

Thelemàticos
Poca cosa a dir d'aquesta banda que ja fa temps que està removent l'escena underground de Barcelona. Formada per dos ex Sybil Vane i un acompanyant de Joe Crepusculo ens van sorprendre amb un grapat de bones cançons. Per un servidor, que no els havia vist fins divendres i que els havia escoltat poc (ehem) va ser la sorpresa agradable del festival. El trio no era, com s'esperava, un exemple de virtuosisme ni musical ni vocal, però hits com “El Castillo van fer-me despertar de l'efecte dormidina que m'havia provocat el “Deixa-la, toni, deixa-la de 10 minuts del grup anterior.

Jordi Garrigós


Quan Jaume Pla trepitja Can Cassó sempre és per fer un gran concert

Mazoni
Quan et dius Jaume Pla, tens una banda com Mazoni -amb un crack al baix com Miquel Sospedra i un altre a l’elèctrica com Jordi Rudé-, fa una desena d'anys que et dediques a la música, tens sis àlbums, una col·lecció d'èxits que no te l'acabes... et pots permetre absorbir al públic amb "El dubte", despertar-lo amb "El primer cop" i, quan tot just portes tres cançons de concert, incendiar el PopArb ja fins al final del show amb pop, distorsió, rock, sintels o el que és el mateix: "Eufòria", “La granja de la Paula”, “Memòria”, etc. Mazoni va portar a Arbúcies la catarsis col·lectiva més bèstia de la nit de divendres, en un concert que, de ben segur, pels comentaris que vam sentir al dia següent a les piscines, recordaran i recordarem, per sempre. A aquestes alçades de la pel·lícula no crec que calgui obrir els ulls a ningú, però el que va fer Mazoni divendres mereix reconeixement -encara em pregunto com amb aquest directe no estan recorrent tot l’estat... encara queda molt per fer!-. Era tard, vora les dues, i Mazoni exclamava: "Fa molta ‘pachoca’ això". Vaja! Fins i tot les últimes files es deixaven endur pel cap de festa, tothom estava atrapat amb l'energia del bisbalenc. I per alegrar-nos una miqueta més la nit, si és que això era possible,  Jaume "cul inquiet" Pla  ens va donar mostres que segueix creant: "Golafre de marisqueria" fou la nova criatura. Què com va sonar? Doncs genial, què esperàveu?

Yeray S. Yborra

DISSABTE

Illa Carolina
En un paratge ideal, més ampli que l'any passat, i amb molta gent estirada a l'herba agafant forces per a la nit, Illa Carolina afrontaven a Prat Rodó el difícil repte d'aixecar tots els mandrosos i començar a escalfar l'ambient. Doncs bé, ni essent la banda jingle del festival ("Als peus del foc"), ni tampoc tenint Miqui Puig a la zona de so fent promoció d'ells -passejant-se com a home anunci-, van captivar. Freds i lineals, el seu pop de xiclet se'ls va girar en contra, tampoc va ajudar la veu de Carol Badillo -un pèl limitada en directe-. Una llàstima tot plegat, ja que són molts els matins que cançons majúscules de new wave fresc com "No serveix de res fer-se el llit", m'han fet revifar i m’han acabat alegrant el dia. Estem segurs que la poca solidesa que van mostrar és flor d’un dia i que, d'ara en endavant, sentirem a parlar d'ells sempre en positiu.

Yeray S. Yborra

La Iaia
S'obre el teló i surt Ernest Crusats amb la seva guitarra, toca "El meu vaixell", es tanca el teló. S'obre el teló i surt altre cop Crusats, ara acompanyat de Jordi Casadesús al contrabaix i Jordi Torrents a la bateria, interpretant "El gelat", "Uh!" i alguna que altra sorpresa. Es tanca el teló, com es diu la banda...? Fa poc més d’un any, poca gent hagués encertat, però ara per ara cada cop més gent diu amb un somriure: La Iaia. I es que els vigatans comencen a generar expectació, tenen de forma merescuda la simpatia del públic: poden tocar descalços, interpretar “L'havanera del modern” -tot dedicant-la a tots els que es contaven per Prat Rodó-, fer un bis en conya –els únics que ho van fer-... com pots dir-los que no amb cançons com la càlida "La platja" o l'èpica "Sota l'arbre"?  Més enllà d'alguna entrada a destemps i alguna altre imprecisió, La Iaia desprenen veritat, i això és igual d'important o més que les evolucions dels seus arranjaments -que n'hi ha hagut i notablement positives!- o la qualitat del seu sòlid directe (gran part de la culpa la tenen les gravacions que es fa Crusats en viu i la línia de contrabaix). Van tancar amb "Explosió", avançament del seu primer disc, que veurà la llum al setembre vinent. Si vareu faltar al concert, no us preocupeu, estem segurs que tindreu oportunitat de veure'ls en properes edicions del PopArb, això sí, a l’escenari gran.

Yeray S. Yborra


Refree va presentar a Can Torres el seu nou disc, Matilda



Refree
Dues hores provant so és una primera senyal. Ulleres de sol i ampolla de Vichy,  efectes col·laterals d'un llarg viatge -des de Màlaga o Madrid o un punt x de l'estat espanyol que no recordem i que és anecdòtic-  que delaten que els ànims físics no devien ser els més òptims. Tot i això, l'ànim animal de Refree i la seva banda era absolutament viu i es va manifestar. Mantinc la importància de les proves de so: buscant el so perfecte, exterminant freqüències agudes que només sent ell, aquest senyor porta l'esperit de productor a la pell. Com va dir Senior i El Cor Brutal, Refree és Herr Producer. L'espai del popArb predilecte d'un servidor, el jardí de Can Torres, hauria de portar el seu nom, perquè música i espai casen a la perfecció. I així va ser que en aquest concert exclusiu i petit hi aparegué l'èpica, la indecència, la perfecció d'unes cançons complexes i polièdriques: la producció musical, els arranjaments espectaculars de les segones veus, per exemple; o la lletra impossible, que amaga sota paraules amables realitats horribles, van ser-ne ingredients primordials. Per no omplir al lector amb una llista de cançons que no buscarà, recomano l'escolta d'una sola cançó, que en directe va fer brillar ulls: 'Mil i un possibles finals'. Producció i poesia agafades del braçet en una tarda per emmarcar, en un jardí per emmarcar. Parlar massa de les camises horteres, de la cara de boig que fa al cantar, seria una falta al bon gust.

Albert Lloreta

Senior i el Cor Brutal
No tenia res a veure amb en Miquel Landete ànima de Senior i el Cor Brutal i sí amb una altra banda que havia tocat al festival el dia anterior. La conversa era entre un servidor i el cap de premsa del Poparb mentre en Pablo El Guincho ja era sobre l'escenari i el cap de setmana començava a agonitzar. Un grup ha de fer un concert pensant en el públic que té davant o pel contrari s'ha de quedar amb el bolo amb el que més còmode es sentirà? Bàsicament i per resumir. Un grup ha de fer el que li roti sense tenir en compte on toca i per qui? Imagino que ha de ser una mescla de tots els factors d'on tothom en surti content però hauria de reflexionar més sobre el tema. El problema és que quan has tret un primer disc més que interessant les expectatives estan altes. Si llavors arribes i et limites a fer noves cançons i versions fins a cert punt és normal que el públic es vagi ensopint per moments. Sobretot quan estàs tocant a una esplanada a les 21 de la nit i pràcticament estàs obrint la jornada festivalera del respectable. Així podríem resumir l'actuació de Senior i el Cor Brutal que ens va deixar un mal regust de boca que no esperàvem. No era el moment ni el lloc, encara que Landete es sentís còmode amb el que estava fent. La impressió general és que Senior i el Cor Brutal van perdre una bona oportunitat, que hi farem. Esperem que només sigui una sensació, perquè tenen talent per parar un carro.

Jordi Garrigós


Espectacular el concert de Joan Pons i El Petit de Cal Eril



El Petit de Cal Eril
En Joan Pons no va començar el concert del Poparb esperant que el públic ballés, però el públic va ballar, i ho va fer molt. Com tampoc esperava que la gent cantés pràcticament tots els seus temes. Però els cantaven, la majoria. Segur que no tampoc hagués apostat massa quartos per veure tota aquella gent entregada a les seves cançons. I sí, ho estaven. Ho estàvem tots. Perquè a en Pons i a la resta de El Petit de Cal Eril els va sortir el concert perfecte. No va sobrar res encara que els va faltar una mica més de temps. Tot i això, en el fons va ser igual, el triomf de El Petit de Cal Eril ja estava consumat, no hi havia volta enrere ni manera d'empanyar-ho. Va ser un concert de detalls, un darrera l'altre, que sense pressa però sense pausa anaven apareixen per fer-nos veure que definitivament aquella banda ja era de primera categoria, que ben poquet s'assemblava a aquell grup que va treure el cap als escenaris més petits l'any 2008. Tres edicions després els de Guissona actuaven al "gran". Perquè hi ha un gran i un petit, un escenari on toquen Manel, Antònia Font i Mazoni i llavors n'hi ha un altre on toquen uns altres. I allà, al "gran" estaven ells, defensant els temes de Vol i dol a la perfecció malgrat no es trobessin amb el millor so del festival: "Cendres", "Partícules de Dèu", "Busca i Captura" (la cançó del final perfecte) o "Decapitació II" on va aparèixer en Mau Boada (Esperit!) per posar-se a la pell de Roger Mas en una lletra escabrosament infantil. Carisma a l'escenari, cançons memorables i imatges que ens queden a la memòria com algunes de les més boniques i alhora brillants del Poparb 2011. Màgia és veure a Pons emocionat mentre el públic balla "Mandolines Tralarí" com si no hi hagués demà. I no parlem de virtuosisme instrumental, molt menys vocal, parlem d'emoció. D'aquells moments dels que t'agradaria poder descriure com un bon cronista, de poder trobar les paraules perfectes per explicar un triomf rotund... però no les trobes. Ho hauries d'haver vist. Servidor ho va fer i ho corrobora.

Jordi Garrigós

The New Raemon
No era fàcil. No teníem la menor sospita del talent de Ramón Rodríguez. La nit de bon principi no es va posar fàcil, però. I menys quan el Petit de Cal Eril va superar totes les previsions instants abans i, sobretot, quan la meitat del públic es trobava d'esquena Rodríguez, fent cua per veure de prop Antònia Font. Sortir a defensar les teves cançons amb un panorama així, no ha de ser fàcil. La veritat, em va causar molta tristesa tanta gent mirant un tel negre o xerrant sense més quan darrere d'ells The New Raemon intentaven fer la seva feina: descarregar-se amb peces rodones com “Sucedaneos”, per exemple. La cosa es va agreujar quan a cap al final del concert de l'ex-Madee tot aquest públic necessitat d'Antònia Font va començar a corejar -com a hooligans- peces dels balears. L’emoció davant la tornada dels mallorquins era enorme, ho comprenc, però Ramón Rodríguez no mereixia ‘l’abandó’. Tot i no ser el seu dia més encertat i que portat al directe, el disc no va sonar tan profund i rodó, Libre asociación és argument suficient com per mantenir el silenci i deixar-t'he endur per un dels començaments de llarga durada més brillants d'aquest any: "Lo bello y lo bestia", "Consciente hieperconsciente"... sublim. Esperem aquells qui varen gaudir de la seva música fossin prous com per amagar-li el gran nombre d’assistents que el van obviar.

Yeray S. Yborra

Antònia Font
Abans que res i avançant-me a una possible magnificació de l'assumpte en qüestió diré, i espero que serveixi com a argument al meu favor, que era la primera vegada que veia a Antònia Font en directe des d'aquell recordat -en memòria i en DVD- recital al gran teatre del Liceu. Fa més de tres anys, que es diu aviat. Així doncs, segurament un servidor era una de les persones menys objectives que hi havia en aquella esplanada de sorra enganxifosa, sobretot per unes bambes blau-cel que ara seran marrons de per vida. Anant al gra: el concert va estar a l'alçada de les expectatives, que eren moltes. I per què? us preguntareu. Doncs perquè Antònia Font són la banda de pop en català més gran que ha existit mai i això és el que ens van ensenyar, ni més ni menys. Van tenir el millor so del festival, sí, els millors hits també, però aquests venien de fàbrica. Tècnicament van sonar perfectes i la vareta de l'harmonia pop -no la menystinguem, per cert- no sembla que s'hagi cansat de donar poder als mallorquins. Com han anat fent habitualment van seguir el mateix set-list de la gira del nou disc: tocar el Lamparetes tot seguit, acabar amb els èxits de tota la vida i rematar-ho tot plegat amb aquesta fàbula narrativa pop que és "Calgary 88". Això és un problema si el disc que vens a presentar no és perfecte. I no ens enganyem, el nou treball d'Antònia Font és molt bo però no és perfecte. Hi ha cançons que segurament no tocaran mai més em directe quan acabi aquesta gira i que fan baixar el ritme al concert. És inevitable caure en moments un pel rutinaris però alhora ens ho prenem com una petita excentricitat que se'ls permet perquè som conscients del que arribarà després de "Sospitosos", la darrera d'aquesta primera part. Sonen "Robot", "Portaavions", "Alegria" o una "Alpinistes Samurais" tan emotiva i surrealista alhora com ho feia fa tres, cinc, set anys, és igual. Aquest himne indiscutible del pop contemporani nostrat que és "Wah yeah" és un adéu agradabilíssim que et recorda que segueixen sent els més grans i que malgrat la poca efusivitat que mostren en directe, el seu carisma i perfeccionisme sobre l'escenari els fa fer concerts per recordar. I la vareta, però això és innat i ja ho sabeu tots.

Jordi Garrigós

El Guincho
A aquestes alçades de la partida cal que expliquem alguna cosa de El Guincho que no sapigueu? Oi que no? Doncs el concert va ser el que esperàvem. Pop tropical i ballable al 100% que començava a acomiadar-nos del Poparb. Màxima qualitat, melodia i beats de nivell. Impossible estar-se quiet.

Jordi Garrigós


Guillamino, adéu, i fins l'any vinent

Guillamino
Si acomiadar-te d'un festival ja es costós de per si, fer-ho del PopArb és el doble de dramàtic. És per això que Pau Guillamet va proposar-se fer-nos menys dolorosa la recta final d’aquest PopArb 2011. Amb músics de suport i ell encarregat del seus personals teclats, va fer-nos passar la tristesa a cops d'electrònica enllaunada: soul, funky, pop... tot el que imagineu i més cap a les composicions de Guillamino. Pioner per les nostres terres, encara restava dissabte alguna cara de sorpresa quan el barceloní ens feia embadalir com si l' R&B americà recorregués les seves venes, fora manies! Guillamet demostra una personalitat i genialitat envejable. Fins que un servidor es va retirar -ho sento, les cames ja no podien més-, Guillamino va donar repàs a bona part del seu Fang a banda de refrescar algun hit de la seva extensa trajectòria. Vocoder, sintels, 80's i molt, molt ball i fantasia.

Yeray S. Yborra



6 comentaris:

popArb ha dit...

Quina currada de crònica! Només un apunt, ja fa 2 anys que no hi ha escenari gran i petit i que són idèntics!!! Abraçades

briskia ha dit...

una crònica excel·lent i que una servidora subscriu en gran part, musicalment parlant. Amb una excepció: no estic d'acord amb vosaltres que aquesta edició s'hagi mantingut l'esperit de proximitat i comoditat del festival; hi ha hagut moltes aglomeracions, sobretot divendres (intransitable i insuportable fins a límits insospitats l'estona "Manel"). Mazoni gira per Espanya... crec que poden arribar molt i molt més lluny!

Christian ha dit...

Sobre el tema de escenari "gran" i "petit" només vull comentar que, per la meva part, el gran és on van els grups més grans, o, millor dit, on els organitzadors els programen.
En quant al tema de les aglomeracions, és bastant normal amb els grups caps de cartell (Love of Lesbian fa 2 anys o amb Mishima i Standstill l'any pasat), així que jo crec que seguim sense canvis, cosa positiva també, ja que la proximitat i comoditat són dues senyes identificatives del festival, i mentres això segueixi així, jo seguiré anant al popArb. Espero que per molts anys!

Anònim ha dit...

"Esperem aquells qui varen gaudir de la seva música fossin prous com per amagar-li el gran nombre d’assistents que el van obviar."
Heu obviat alguns grups a la crònica oi?

Anònim ha dit...

¿Què passa amb Mine!? M'ha agradat molt la crònica pero no se perquè us els deixeu com si no hi haguéssin tocat... :S

Anònim ha dit...

Dissabte va tocar Manel a Sabadell davant 2000 persones i van estar força animats.
Home, no són en Georgie Dan però algun cop de maluc sí que el van fer.