8 de jul. 2011

PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA

Primavera, estiu, etcètera
Marta Rojals
Any: 2011
Editorial: La Magrana


Oblideu-vos de la contraportada i llegiu Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 300, 11). L’argument potser us farà mandra: arquitecta de 34 anys que fa una visita al poble de tota la vida, després d’haver trencat amb la seva parella. Per si fos poc, crisi econòmica de teló de fons que fa perillar la seva feina. Sí, sona a tòpics realistes que ens sabem de memòria. Però no us equivoqueu, aquí les misèries quotidianes són només un pretext per parlar-nos de veritats universals. L’Èlia s’està a la casa familiar com a espectadora d’un món que un dia havia estat seu. Es mira la vida que no ha portat des de la perspectiva de qui ha triat viure a Barcelona, lluny del camp, del pare esquerp però entranyable, dels veïns xafarders. I a mesura que la història avança, ella deixa de mirar-s’ho per saltar a l’escenari. I viure d’una altra manera. Un amor platònic de joventut és el fil conductor d’aquesta opera prima que retrata la generació dels qui es pensaven que ho tindrien tot i, al final, no tant.

El punt de partida és un pont de Tots Sants, una visita tràmit a casa del pare i la tieta de tota la vida. Un cap de setmana llarg que remou el passat de l’Èlia de cal Pedró, perquè ara està instal·lada en un present que no li agrada. De cop i volta, la seva vida perfecta d’arquitecta a Barcelona, la història d’amor des dels 20 anys, els hipotètics fills, trontolla. De sobte, tot trontolla i és llavors quan a l’Èlia li sembla que al poble no s’hi està tan malament.

El pont de Tots Sants són 160 pàgines (Tardor) i la segona part són gairebé 200 (Hivern), a més d’un bonus track final sota un Etcètera. La primera part ens posa en context i ens presenta els fantasmes del seu passat. La mare, massa moderna per viure al poble, la tieta eternament soltera, al pare callat però savi i la germana gran admirada, perquè és tot el que l’Èlia voldria ser. Retrats explicats a pinzellades, com de passada, o a través dels diàlegs que ocupen moltes pàgines. Tot plegat escrit en primera persona des del català de l’Ebre, que dóna autenticitat a la història, i amb un estil fresc que atrapa i trasllada del tot al poble on hi ha qui va cada dia a un bar diferent per no fer lletjos als altres.

Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) ha escrit una primera novel·la rodona, on ens parla de la família i dels interrogants perduts durant l’adolescència. Totes les preguntes que no es van fer ja no es poden recuperar, quan es passa dels 30. És una història familiar concreta però amb grans veritats universals que a tots ens poden sonar d’alguna cosa. L’altre gran tema és l’amor i el pas del temps que capgira tantes coses, però, oh sorpresa!, d’altres no tant. La ruptura amb la parella de sempre destapa la nostàlgia del que ja no serà més, però també els retrets mai dits. I, d’altra banda, l’amor platònic. El noi atractiu aterrat de Barcelona amb tretze anys que està encantat amb les virtuts de la vida rural. El primer amor i altres frustracions. I el retrobament, de casualitat. Allò de les segones oportunitats, però lluny, ben lluny, de les cursileries que això podria implicar. Diàlegs directes, Joy Division i un present de 34 anys marcats pel fantasma del rellotge biològic.

Potser precisament la novel·la trontolla quan s’estira massa la idea dels fills com a pas evolutiu i massa voltes a les diferències entre homes i dones. A aquesta pega, s’hi ha de sumar que el final potser resulta un pèl brusc, però és efectiu i convenç. A banda d’això, el ritme es manté, la història enganxa i fa un retrat magnífic i agredolç dels desitjos i les i frustracions d’una generació “inestable”. Caldrà estar atents a la Marta Rojals, que ha fet una opera prima on descriu què vol dir marxar, quedar-se i tornar i ens regala escenes quotidianes perfectes en una casa antiga sense telèfons inalàmbrics o sobre una jornada de collir al tros. I que realça la idea de l’etcètera com a últim recurs que serveixi d’excusa per quan les coses es torcen. Allà, aquí i a tot arreu.

Carme Verdoy

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola!!

Encantada amb la novel.la Primavera, estiu, etcètera. Per això he anat a parar a Gent Normal. Buscant ressons d´una bona opera prima em trobo un blog intel.ligent i divertit.

A reveure