8 de jul. 2011

FARADAY: UN SENYOR FESTIVAL

Photobucket

A aquestes alçades, després de vuit edicions, parlar de festival consolidat sona a tòpic. Trist tòpic. A més si tenim present que una de les bandes que va tocar va reconèixer, entre cançó i cançó, que arribar a l’escenari on estaven els hi havia costat un any d’insistència. Fet i fet, pràcticament tots els grups no només van agrair els assistents haver-se desplaçat, sinó tenir la possibilitat de tocar en un lloc tan encantador, com va dir Sean O'Hagan dels High Llamas, qui entrant al vespre el vaig veure passejant tranquil•lament pel passeig marítim. Ras i curt, el festival ha jugat amb dos dels seus grans actius, una ubicació paradisíaca , i molt bon gust a l’hora de configurar el cartell. Un altre any, no crec que ningú hagi tingut les penques de marxat decepcionat.


Aquí no és el lloc, però algun dia us explicaré als meus problemes amb les targetes plastificades que ja m’han fet perdre el concert del retrobament d’Aina fa poc i van fer que arribés just quan Litoral ja feia una estona que estaven sobre l’escenari. Molt bona proposta la que lidera Pau Roca que té poc a veure amb el pop d’arrel anglosaxona que fins dia d’avui l’havíem vist defensar i en canvi, molt més a prop del Mediterrani que banya la província de Castellò de la que són originaris. Es fonen els últims acords i mentre apamo el recinte del Festival on passaré gran part dels pròximes 48 hores, el so que s’escampa des de l’escenari Carpa Juanita em crida l’atenció. Hi ha una parella, la que formen Teresa i Luis, és a dir,Espanto.

Bases electròniques, de tant en tant minimalistes, i guitarra elèctrica, però sobretot, molta enginy en les lletres. No ens estranya que Austrohungaro els hi editi les dos referències que tenen publicades en un sol vinil. Ideals per veure’ls assegut, mentre et sorprenien ara si i ara també amb frases ocurrents sota textures delicades. Les salutacions pertinents i les Aias ja estaven sobre l’escenari. Bon hora, millor ubicació. Van fer el concert que han estat fent en aquest any frenètic, però a partir de la tercera o quarta cançó es van fer acompanyar d’una secció de vent formada per dos saxofonistes reforçant la posada en escena. A continuació, Klaus&Kinski van tenir l’oportunitat de presentar el seu pop de cambra. Concert correcte, molt a pesar d’alguna llicència que es van permetre al interpretar un paso-doble. Algú m’hauria d’explicar que falla en aquest grups al traslladar uns treballs que en disc sonen com una petita joia d’orfebreria a un en directe on tot es dilueix en un amalgama de detalls.

Arribats aquí, el festival va entrar en la dinàmica del no parar. Si hi havia un vibràfon damunt l’escenari, qui l’havien de tocar no podien ser ningú més que els High Llamas. Els Irlandesos van plantejar un concert molt reposat. Hipnòticament tranquil. En algunes fases, amb un excés de tonalitats agudes, el baixista no participava a totes les cançons, però sobri, invocant a Brian Wilson i els Beach Boys més calmats. Aquesta vegada no ens va caldre moure’ns d’ubicació, tocava un dels altres plats forts de la jornada, els Bluetones, pràcticament l’últim supervivent del Britpop, es venien acomiadar. Molt bon concert, repertori més que equilibrat i dosificant els èxits que han farcit la seva carrera. No va ser un comiat amb totes les de la llei, però van complir i de sobres. Acomiadavem la jornada amb els beatsde Polock seguides de les salvatjades dels Za.

Photobucket

Diria que va ser l’any passat mentre descansava a la gespa de la piscina d’Arbúcies quan em va arribar unes melodies sorprenents. Dissabte, a mitja tarda vaig tancar el cercle. Eren els Bradien, curiosa barreja de bases electròniques, atmosferes de chill-out i aquesta vegada, amanides en part per poesia. En prou feines me’n vaig adonar que ja donàvem el tret de sortida la segona jornada. L’escenari gran ja estava apunt per rebre els primers amfitrions, els graciencs Inspira. Tot i que la seva última i millor referència, Escapistes és del 2010, crec que no hi ha dubte que aquest està essent el seu any. Molt rodats i amb un directe cada vegada més incontestable. Solvents.

Em vaig endur una sorpresa quan em vaig dirigir cap a l’altre emplaçament del festival per veure els britànics Tom Williams and the Boat i em vaig trobar un escenari buit. La sorpresa es va esvair quan vaig sentir els primers acords que venien des del costat oposat del recinte, on ja hi havia sis persones, practicant un pop lleugerament aspre, cònvuls, el qual la presència del teclat i el violí els hi donava un aire especial. No sé si van arribar complir amb les expectatives dipositades, com a mínim van ser una agradable sorpresa. Els van succeir els Da Capo, qui amb voluntat i entrega no van acabar de convèncer al personal, o així m’explico que les primeres files hi regnés el buit. Tampoc n’hi ha per tant, ho reconec, van demostrar el talent que van tenir, falta que se’l sabés acceptar. Va ser aleshores quan va arribar un dels moments més esperats del festival. La presència de Ron Sexsmith, l’últim aristòcrata canadenc. Es va presentar sense el guitarrista principal, però va defensar amb sobrietat el repertori. Sense cap estridència, amb uns arguments musicals que van estar escrits fa més de 30 anys, una veu privilegiada i aparença de tristoi, va firmar un concert rodó. A sobre, es va permetre el luxe interpretar un fragment del Eres tu de Mocedades.

Photobucket

Ara si que havia arribat l’hora que l’atenció es girés cap a l’altre costat on ja estava apunt Emilio José qui va posar l’accent gallec al festival, amb un pop de bases electròniques que flirteja amb la bossanova. Proposta interessant farcida de bon humor. I tornava canviar d’escenari una altre vegada, on Arnaud Fleurent-Didier ens va tornar a demostrar perquè els francesos són coneguts per la “grandeur”, aquesta vegada per l’accepció positiva del terme. Pompositat i classe a parts iguals. A més a més, em costa d’imaginar cap altre artista que mencioni, Marx, Lucacks, Weber o Tocqueville en una mateixa cançó. Reminiscències a Air? Potser, o també perquè és dels pocs referents que han sortit del país veí en els últims anys.

La recta final va començar amb Standstill. Poc cosa podem afegir a aquestes alçades. Diria que van ser els qui van congregar una major assistència, o si més no, hi va aconseguir la millor comunió. Per molt que els veiem, se’ls ha de reconèixer que presentar una proposta artística tan arriscada i assolir aquest grau de complicitat té molt de mèrit i a partir d’aleshores tot va fer baixada. Primer els The Suicide of Western Culture amb un techno esbojarrat van sacsejar els allà presents i per acabar-ho de rematar Els Surfing Sirles van tornar a fer de les seves. Gamberros com ells sols, a la segona cançó ja havien trencat una corda i perquès no decaigués l’ànim es van dedicar a explicar acudits, bastants dolents per cert, però quan si van tornar a posar, van tornar a ser els de sempre, entremeliats i contundents.

Sempre ens quedarà al Faraday, als qui, a part d'estimar la música pràcticament per sobre totes les coses, tenim inquietuds per descobrir o retrobar, però sempre en unes condicions inmillorables.
Totes les fotografies cortesia de Dani LC