14 de jul. 2011

EL LEMON DAY MÉS TOCER


Hem tardat tant a publicar la crònica del Lemon Day perquè no sabiem com afrontar-la. Els nostres corresponsals al front varen caure en combat, es coneix que l'aigua de la Font Cuitora va fer efecte així que ja us podeu imaginar com va acabar el percal.
Èrem conscients que ens trobam davant d'una missió arriscada i pel qual vam enviar 15 corresponsals i un becari. Només ha tornat el becari que es troba en estat de xoc i no parla ni escriu. Per això hem sol·licitat a dos soldats que lluitaven a peu d'escenari que ens expliquin el que han viscut durant la intensa batalla.
Perquè veieu: podeu contrastar informació sense sortir del Gent Normal.

Aquest primer ve a càrrec d'Edu Dili Dili, soldat cada dia més conegut que té la base d'operacions a Patatas Bravas de Barcelona.

Després de superar tots els complicadíssims tràmits d’acreditació per aquest festival, potser el més prestigiós de l’hemisferi nord terraqui, arribo al Parc de la Font Cuitora de Capellades i em diuen que és gratis. Entre una sorollosa descollonada general, em vaig treure el lletreru de “menor sense acompanyar” de Iberia que m’havien dit el dia abans que serviria per entrar sense problemes per la inexistent porta de premsa.

Un tiu amb una veu tope semblant al que m’havia “acreditat” per telèfon, em va dir que demanés el que volgués al bar, però que sol·licités factura proforma de cada cervesa als cambrers. La penya de la barra em va tranquil·litzar al comunicar-me que totes les factures m’arribarien via mail al dia següent.

Birra en mà vaig escoltar la Mürsego, molt ben acompanyada en algun tema per Za! i que va fer que estripéssim el silenci de la calorosa tarda amb aplaudiments. Els esgarips de la Maite van fer vibrar les fulles dels arbres i alguna va anar a petar al meu got.

Durant l’actuació de Fajardo, amb un set atípicament elèctric, vaig comptar un 80% de cares conegudes entre el públic/organització. Els tres últims temes van sonar rodons, fins i tot amb un punt SDRE cabrejats, però amb el característic timbre de veu del de Fuerteventura. No em va caure cap altre objecte a la beguda, però cada cop que anava a la barra aguantant el vas amb una mà i cobrint-lo amb l’altra, em miraven raru, sobretot si els recordava el tema de les factures.

Dúo Cobra em van semblar, injustament, el més fluix del festival degut a diversos problemes tècnics. Ho van portar amb humor i, cap al final, amb prou feines van poder salvar els mobles. Llàstima, perquè els he vist un parell de vegades més i són francament catxondus. Igual que la seva banda cosí-germana, els Roldán.

Havia vist el dia abans als Parmesano telonejant a Les Savy Fav i m’havien agradat tant com els ianquis. Ara s’aturen, ara van frenètics com pollastres sense cap. Ah! I tenen un bataca de Capellades que és la polla (o la molla). M’ho vaig passar casi tan bé com ells a l’escenari.

M’havien presentat a la gent de Margarita entre grup i grup. Els madrilenys no van riure al veure’m tapar el vas amb la mà, em van dir que ho fan sempre per evitar que els hi tirin qualsevol cosa a dins. Quan van pujar a l’escenari em va semblar que m’havien fotut la pirula, perquè es van marcar un bolaco que vam flipar tots en colors. Moltíssim millors que al disc i ideals per un festival com el Lemon. Bailoteos antològics.


Fordamage i Parmesano junts a l'escenari

Quan ja no em preocupava de protegir el got, bàsicament perquè l’havia perdut amb la jarana margaritenya, van començar els francesos Fordamage: uns maquinons, molt màsters. El baix sembla que s’estigui barallant amb la bateria i, la combinació amb la veu femenina, resulta molt original i contundent. Tot un descobriment per mi, que no els havia escoltat mai. Festaca brutal final fent uns temes amb els Parmesano.

Potser degut a la gran germanor existent o a les 23 birres que portava a sobre, al bareto ja no em miraven estrany, sinó que reien força amb mi (o de mi). Així que vam veure el bolo de Za! plegats i fent catxondeo amb els Pony Bravo/Fiera que també corrien per allà. El tàndem Papa Dupau-Spazzfrica Ehd segueix en la seva línia ascendent i em sorprenen sempre, tot i haver-los vist unes 30 vegades. No sé si sóc més fan d’ells o de Fiera, que van entrar en escena a quarts de 4, moment òptim per encetar una hora i escaig de trance amb els sevillans. El Megaflow-Megapollo final de festa amb invasió de músics en escena el podeu veure en aquest video.

Van començar a les quinientes els Chemical Cusins, de luju, fins que els van xapar el xiringuitu. Vaig mirar el rellotge i eren les nou del matí quan seguia sonant un pseudo-soundsystem consistent en un ordinador connectat a un ampli.

No vaig poder comprovar la temperatura de la piscina perquè em van dir que s’havia assecat just el dia abans, o sigui que ens vam encaminar a fer la penúltima canya amb un músic, que va demanar whisky DYC de 8 anys. El més curiós és que li van servir sense immutar-se, com si fos la beguda típica de Capellades a les 12 del migdia.

I per acabar, dinar multitudinari amb porrons de vi, carajillus, terrasseta i... res, cap a les 7-8 de la tarda carretera i manta a Barcelona.

24 hores de diversió i 72 de ressaca. Balanç raonable. Hi torno l’any que ve fijíssim.

Vull aprofitar aquesta crònica per recordar a l’organització del Lemon Day que encara estic esperant el mail amb les factures proforma de les birres.

Text: Edu Dili Dili
Fotografia capçalera: Helena Torrent
Fotografia Parmesano i Fordamage: Emili Salgado