1 de juny 2011

PRIMAVERA SOUND: LA CRÒNICA (II)


Després d'uns dimecres i dijous més d'aproximació que de festival real, divendres començaven els autèntics plats forts del Primavera Sound. Era el dia de la tornada de Pulp als escenaris i calia celebrar-ho. Malgrat l'eufòria inicial, tot va quedar una mica deslluït pel que havia passat aquell mateix matí a la Plaça de Catalunya. Els indignats van ser presents a l'esplanada del Fòrum, de presència i d'esperit. Aquesta és la nostra crònica del Primavera de divendres.


Ainara LeGardon, Divendres 17:00, @ Ray Ban

Difícil el paper que li va tocar a Ainara LeGardon. Un dels escenaris més dignes per gaudir de la música en directe que hi ha en tot el recinte del Fòrum, el Rayban, però a una hora intempestiva. Així i tot, la de Bilbao es va defensar interpretant el recent Once we wished juntament amb alguna altra peça de la seva discografia. Molt ben acompanyada per tres músics més, que en algun tram del concert la van deixar sola al capdavant, va defensar amb força i convicció la seva proposta en un escenari i unes hores que potser no li corresponien. Joan Palahí

Sufjan Stevens Divendres 17:00 @ Rockdelux (Auditori)

Ens van tocar dues entrades pel concert de Sufjan Stevens del divendres i ens vam sentir molt afortunats. Vam ser al concert de la gira de The Avalanche que Sufjan va oferir al Casino de l’Aliança del Poble Nou fa 5 anys i sabíem que aquest podria ser un dels millors directes del Primavera d’enguany. Probablement ho va ser. Val a dir que hi anàvem predisposats, som d’aquells als que el polèmic The Age of Adz ens encanta per no ser continuïsta i per explorar altres sonoritats sense perdre l’essència Sufjan. Com ja ens té habituats, l’artista de Detroit va oferir un espectacle total amb l’objectiu de submergir l’espectador en l’imaginari del seu darrer treball. Res en el show, que va durar més de dues hores, és casualitat, des del toc ‘cutre’ dels adhesius fluorescents del vestuari, passant per les coreografies o l’speech que Sufjan va fer enmig del concert sobre Royal Robertson, l’artista que inspira les il·lustracions i algunes de les cançons del disc. El repertori, que es va centrar en The Age of Adz, també va incloure el primer tema de Sevens Swans, algunes cançons de l’EP, All Delighted People i dos apoteòsics bisos de l’Illionis amb bona part del públic ballant de peu,”Concerning the UFO Sighting Near Highland” i “Chicago”. Muntsa Casas


Sufjan Stevens va repetir a l'Auditori el divendres a primera hora. Dani Cantó

Avi Buffalo, Divendres 18:00 @ San Miguel

Interessant el que estan fent els Long Beach, que van venir a presentar disc a l’escenari gran. Pel que havien escoltat en la seva única referència discogràfica editada, Apple Losseless, sabíem que es mourien per un terreny delimitat entre The Shins i Built to Spill que no dubten de fer solos de guitarra si és necessari. No obstant, van començar interpretant cançons que encara noves i que tenen un matís no tan pop. Tot i així, el to agut de la veu farà que arrosseguin durant temps aquestes comparacions. A mida que va anar avançant el concert, van anar caient les cançons més destacades de l'únic àlbum que tenen editat. Es van acomiadar amb un final èpic i van sortir indemnes i reforçats. Joan Palahí

The Fiery Furnaces, Divendres 19:00 @ Pitchfork

Sóc fan incondicional dels germans Friedberger i després del concert, més. Van repassar hits de tots els seus LP’s, una vegada més amb trio de rock (baix, guitarra i bateria) i la poderosa veu de la tímida Eleonor, demostrant que són un rara avis del rock que juga amb tot els tipus de so que es poden treure d’una guitarra i que marquen la rítmica com els hi dóna la gana (quanta matemàtica i canvis de ritme impossibles!). Sense dubte una de les grans bandes de rock del segle XXI. Carles Fajardo

La Celula Durmiente Divendres 19:15, @ Jägermeister Vice

No crec que entre els que ens vam acostar a l'escenari “Jägermister” als volts de les set de la tarda fossin alguns altres que prèviament no haguessim estat al Moog o a l'Estraperlo de Badalona. El show que van oferir els de Sant Celoni tampoc va variar gaire dels altres que hem vist durant el darrer any, tot i que van ajustar el sentit de l’humor que acostumen a demostrar entre cançó i cançó. Basant-se en gran part en el darrer disc Póstumo i afegint-hi temes dels anteriors treballs van oferir un concert a l’alçada de les circumstàncies. Menció a part mereix l’intent de versió del Another day in paradaise de Phil Collins. Joan Palahí


Matt Ward va repassar el "Hold Time" a l'escenari principal del Primavera. Dani Cantó

M.Ward 20:00 @ San Miguel

M. Ward és un gran home assegut a les espatlles de gegants com Buddy Holly, Hank Williams, Bob Dylan o Townes Van Zandt. Escoltant-lo, qualsevol diria que fa unes cançons tan i tan antigues que són quasi immemorials. És capaç de domesticar el rock i esmolar el folk, i tot allò que toca ho converteix en mel, ja sigui en solitari, amb Zooey Deschanel a She & Him o amb els Monsters of Folk. Segurament el folk-rock vellutat de M. Ward hauria brillat més a l’Auditori del Fòrum que a l’Escenari San Miguel, però hauria estat imperdonable que per culpa de l’aforament s’hagués privat a algú de gaudir d’un repertori tan escàs però indecentment meravellós com el que oferí el divendres. Flanquejat per dos bateries, un baixista i un multi instrumentista amb qui intercanviava guitarra i piano, M. Ward repartí l’atenció entre els seus dos últims àlbums en solitari, Hold Time (2009), d’on extragué “Fisher of Men”, “Never Had Somebody Like You” o el “Rave on” que ha manllevat a Buddy Holly; i Post-War (2006), representat per “Chinese Translation”, “Requiem” o la seva versió de “To Go Home”, de Daniel Johnston, una de les interpretacions més celebrades pels assistents. També va haver-hi lloc per “Sad, sad song”, del Vincent O’Brien (2003), o per “Whole Lotta Losin’”, fruit de la seva participació amb els Monsters of Folk, seguida d’una enèrgica versió del “Roll over Beethoven” que ja ens havia regalat l’últim cop que visità Barcelona amb la guitarra al servei de She & Him. Per acabar, una exultant “Big Boat” al piano, un acomiadament tranquil acompanyat d’un somriure agredolç i M. Ward surt de l’escenari com n’ha entrat, amb aquella senzillesa que converteix els grans homes en gegants. Joan Ferrús

Dan Melchior und Das Menace 20:30 @ Jägermeister Vice

Res millor per recuperar la serenor de la qualitat del festival que un concert com aquest. Aquests són els concerts que fan gran el Primavera. Bolaco de so, contundència, tècnica, composició i voluntat. El públic, no abundant, va acabar celebrant-ho amb un sonor aplaudiment per sobre del cap. Això és rock and roll! Lluís Huedo


Els The Nationals van ser els primers en fer petit l'escenari Llevant. Èric Pàmies

The National Divendres 21:15 @ Llevant

Les expectatives eren molt altes. La afluència era massiva. Llevant, que vindria a ser el Faraday del Primavera Sound (ho diem perquè sembla que vagis caminant fins a Vilanova), estava a petar minuts abans de començar el concert. Potser per aquesta quantitat excessiva de públic va ser difícil disfrutar al cent per cent del concert. Però per als fans va ser un gaudi constant. L'elegància de The National en directe es pot interpretar com a excessivament neutral i fins i tot ensopida. Però la consecució d'èxits de l'inflamat High Violet (4AD, 2010) també comporta grans guitarres erosionades i emoció a flor de pell. Les similituds amb Mishima (la veu greu, els batecs de la bateria) es van fer més evidents en directe. Bon concert, malgrat s'hagués agraït una versió auditori. Tres grans corones: "England", "Terrible Love" i "Fake Empire". Albert Lloreta

Belle & Sebastian Divendres 22:45 @ San Miguel

Ningú que veiés el concert de Belle & Sebastian el passat divendres s'estranyarà en llegir el resultat d'aquesta ressenya. És evident que alguna cosa va fallar, i això ho sabem tots i cada un dels presents a l'esplanada de l'escenari San Miguel. Els motius els podem buscar en diversos factors, el més evident el so deficient en general, que pujava i baixava sense parar i deixava sense volum alguns instruments (la trompeta d'en Mick estava físicament a Barcelona? Per què només va sonar a un parell de cançons?) a banda d'un grup que, Stuart a part, tampoc semblava tenir la millor de les nits. És cert que van salvar el tipus amb hits atemporals com “The Stars of Track and Field”, “Le Pastie de la Bourgeise” (una de les primeres cançons d'Stuart Murdoch i nom de la banda abans de Belle & Sebastian) o cançons no tan brillants però que funcionen bé en directe com “The Blues are still Blue” o “Sukie and the Graveyard”. Però en general l'orquestració (ajudada a les cordes pel Col·lectiu Brossa) no va arribar al mínim exigible per una big-band del pop de cambra com és Belle & Sebastian. Ens quedarem amb un bon final de concert amb “Judy and the Dream of Horses”, la impagable “Sleep the Clock Around” (ai, Isobel, ai...) i el genial estat de forma amb el que es troba l'Stuart Murdoch, que sí va respondre a les expectatives. Per l'oblit, en canvi, quedarà veure un show dels de Glasgow sense un sol tema de Tigermilk mentre provarem d'esborrar de la nostra memòria que un dia vam escoltar la pitjor versió possible de “The Boy with the Arab Strap” a la presentació d'un disc on en directe només salvaríem dues cançons. Jordi Garrigós


Explosions in the Sky Divendres 00:00, @ Ray-Ban

Juntament amb Mogwai, el concert dels d’Austin va ser d’aquells que a mesura que t’acostaves a l’escenari major era l’ambientació natural a herba. I és que amb els escocesos comparteixen una mateixa concepció de la música, no tan com a successió de cançons sinó d’experiències. Utilitzant el micròfon destinat a dirigir-se el públic només per presentar-se i acomiadar-se, van mostrar la seva millor cara, atmosfèrics i intensos. Calculant el moment exacte per baixar el to. Sense cap concessió. Era la primera vegada que els veia en directe, i m’havien assegurat que n’hi havien hagut de millors, van deixar molt bon gust de boca. El que tocava a aquella hora i en aquell escenari. Joan Palahí


Ni els balls d'Stuart Murdoch van arreglar el concert de Belle & Sebastian. Dani Cantço

Javiera Mena 00:30 @ Adidas Original

Una de les millors coses que pots fer el Primavera Sound és passejar pel simple fet de fer-ho i parar a un escenari on toca una banda de nom mai escoltat abans. Més o menys així es com vaig acabar veient a la Javiera Mena. Per aquelles coses de la vida vam quedar a l'escenari Adidas, un dels menys poblats i còmodes (és colindant a la zona Pro) del festival, mentre feiem temps per veure altres grups. Les meves referències sobre aquesta diva xilena, no ens enganyem, no eren les millors. Un parell d'escoltes a l'spotify i un pop electrònic del que acostumo a fugir quasi sempre era la seva carta de presentació. Doncs el panorama del concert va ser molt més satisfactori d'aquell a priori que et fa refusar les coses a la primera. Sense ser una meravella, Mena va defensar correctament la seva proposta electro-pop amb solvència i una posada en escena més que divertida. Amb clares referències que van des de Madonna a Alaska, la xilena va fer ballar i cantar als fans congregats que no escatimaven efusivitat. Una emotiva i corejada versió de “Yo no te pido la luna” va acabar amb un concert que no dubtaríem en tornar a repetir, malgrat els prejudicis. Jordi Garrigós

Pulp 01:45 @ San Miguel

Do you remember the first time? I can't remember a worse time. Dos minuts de concert i ja estàvem botant i cantant. Emocionats, envoltats de milers i milers de persones amb els que compartíem el mateix sentiment de felicitat. La tornada als escenaris de Pulp va ser un cop de puny de realitat pels qui encara no s'havien situat al Primavera. Amb la contundent i elegant entrada a l'escenari de Jarvis Cocker s'aclarien els pocs dubtes que podien girar al voltant d'una banda que portava quasi una dècada fora dels escenaris. Constants i pràcticament sense donar treva, els de Sheffield van etzibar una implacable ràfaga de hits que ja són part indiscutible de la banda sonora d'una generació que va créixer amb la nova onada de pop britànic dels noranta. El concert va girar entorn del Different Class i una per una van anar caient aquelles cançons que feia massa que no escoltàvem: “Pencil Skirt”, “Something Changed”, “F.E.L.L.I.N.G.C.A.L.L.E.D.L.O.V.E.”, la emotiva “Underwear” o la trencapistes “Disco 2000”. Va faltar “Mis-Shapes” per arrodonir una jugada que només podia acabar d'una manera, amb “Common People”, una gent normal que prenia més sentit que mai després de les imatges que havíem pogut veure en primera persona des de la Plaça Catalunya. Pulp són una de les grans bandes del planeta i van fer un show a l'alçada de la història que tothom, banda i públic, erem conscients que per uns minuts estàvem protagonitzant. Un d'aquells concerts que ens quedaran per sempre en el record. Jordi Garrigós


Al diccionari hauria d'haver-hi la foto d'en Jarvis dins la definició de "frontman". Inma Varandela

Del Rey 2:45@ Jägermaister

Els de Chicago van fer un dels concerts més rotunds del festival. Tot un tractat de rock instrumental angulós. Donen presència a les guitarres musculoses i utilitzen una base rítmica que la fan ballar del jazz al math sense contemplacions (quan agafaven les dos bateries m'entraven mosques a la boca). L’única pega, massa serietat per les tantes de la nit, però això és cosa del Primavera. Carles Fajardo

Battles 3:45h @ Ray-Ban

Sap greu, però toca dir que és un altre fiasco de concert. Battles varen treure la seva part facilona tropical ballable més dancera del seu últim disc per contentar, suposem, la majoria que volia ballar fins al coma etíl·lic. Si fa poc més d'un mes un servidor va poder comprovar que són capaços de fer aquest disc nou en directe d'una manera més seriosa i defensar-lo sense que els faci excessiva vergonya als fans del B EP / C EP, divendres va quedar palès que la marxa de Thondray tenia el seu rerefons, i és que la evolució de Battles sembla encarar directament la festa major, com passa a l'escenari gran de la nau industrial del Sónar. Lluís Huedo

Carte Blanche 4:15 @ Llevant

Girl Talk va deixar el pavelló alt tancant dijous, però el duo format per Dj Mehdi i Riton no estan fora de reverència. Electrotechno dels noranta amb breakbeats i subidons pel poble a quatre mans. Impossible no ballar-ho. Cosa fina i grata sorpresa. Carles Fajardo

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Escrivint la crònica de Battles també anaves de coma etílic, Lluís!! "Battels", "faciolana", "hondray" (Tyondai Braxton).

A part d'això, completament d'acord. Battles era ritme i experimentació. Ara és ritme i prou, i ritme i prou també ho té el politono trompetas.

Lluís Huedo ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Lluís Huedo ha dit...

Corregit!
Gràcies per l'avís, ja saps, la bajona no perdona…

kizna ha dit...

Doncs jo a Explosions in the sky m'adormia. Em van avorrir molt.
I mmm, l'Ainara Legardon interpetava? Vigila les faltes!