1 de juny 2011

PRIMAVERA SOUND: LA CRÒNICA (I)


Dissabte de matinada. Quan pràcticament apareixia el sol i les paraules sortien més distorsionades de la boca i arribaven encara més distorsionades a l'oïda, ja parlàvem de com faríem aquesta crònica. Com veureu, hem recollit les impressions d'alguns amics que ens han ajudat a parlar d'aquesta edició del Primavera Sound. Aquest cap de setmana ens ha deixat bons concerts i altres que no tant, sorpreses i decepcions, alegria per poder veure l'artista en qüestió i pena a la vegada en veure amb qui coincideix. Com és habitual, un festival que sempre deixa un petit regust amarg a la boca que sembla inevitable. Per altres moments i altres posts quedaran polèmiques com el funcionament de les barres, les targetes o els urinaris. També la de la massificació i el quilometratge extrem que hem patit aquests dies. Però en aquestes cròniques que comencem en aquest mateix post hem vingut a parlar de música, que, al cap i a la fi, és el que importa. I d'això el Primavera Sound en va sobrat

La fotografia de portada és de Dani Cantó i totes les imatges que hem utilitzat formen part de l'arxiu del Primavera Sound.

Nisennenmondai, dimecres 17h @ Poble Espanyol

Començar així no té preu. Tot i entrar deu minuts tard gràcies a la cua per recollir l'acreditació, el concert que es van marcar les tres japoneses són dels que entren directament a la història dels Primavera Sound. El so perfecte i l'escassa voluntat dels espectadors del Primavera per aquestes apostes va fer que el reduït grup de gent que aguantava estoicament i a ple sol el cop sònic sortís extasiat, satisfet com després d'un àpat a una masia perduda amb una sobretaula que s'empalma amb el sopar. Lluís Huedo

Las Robertas, dimecres 18:15 @ Poble Espanyol

No negarem que ho tenien ben difícil. Així com les Nisennenmondai havien emplenat de so tota la plaça, en el cas de Las Robertas et donava la sensació que l'espai desaprofitat pels decibels fos major. Insulses, insuficients i altres adjectius em venien al cap, però no siguem tan crus, de ben segur que si l'ordre hagués estat a l'inversa, o més espaiat, la sensació de buidor banal seria ben diferent. O potser no. El cas és que les composicions es veien dèbils i la tècnica era justeta. Lluís Huedo


Las Robertas a l'escenari del Poble Espanyol. Dani Cantó

Emeralds, 18:00 @ Pitchfork

Quina decepció. L'entrada del primer dia de Fòrum apuntava ben alt amb una ruta que tenia marcada i que començava amb dos concerts al mateix escenari. El primer era el dels Emeralds i va ser tan frustrant que un cop passat l'equador del concert vaig a anar a fer una cervesa (o això vaig pretendre). Distant, fluix, sense transcendència. A la prèvia ja assenyalava la dificultat de la hora programada, tot i així va superar les meves baixes expectatives. Ni so, ni ambient, ni res de res, concert totalment per oblidar. Lluís Huedo

Blank Dogs, 19:15 @ Pitchfork

Després de fer una volta per comprovar la distància de l'escenari Llevant i de com de tancades estaven les casetes per carregar la targeta moneder de la zona de restauració adjunta, tornem amb les mans buides a l'escenari Pitchfork. Allà, sota la placa fotovoltaica, hi tocava una altra de les meves apostes de la nit: Blank Dogs. Resumint-ho ràpid diré que exactament el mateix que amb Emeralds. I afegiré que a ambdues bandes ja les havia vist amb anterioritat i que, com a conseqüència de les experiències, estaven al meu top de dia. Una autèntica llàstima. Lluís Huedo

Ducktails, Dijous 20:30 @ Jägermeister Vice

Se suposa, o suposava, que Ducktails era la vesant més psicodèlica i experimental de Matthew Mondanile, que amb els Real State tendeix a apropar-se a una accessibilitat que no busques si treballes amb gent com Panda Bear (Animal Collective) o els Woods. Però dijous a l'escenari Jägermeister (ja ho avisem, un dels nostres preferits de tot el festival) i mentre començava a caure el sol en Mondanile ens va obsequiar amb un dels concerts més frescos i primaverals de tot el festival. Més propers al pop dels Smiths (no s'hi assemblen pas) que a un experiment psicotròpic, els nord-americans van donar-nos la benvinguda amb melodies refrescants i guitarres sense massa pretensions. Ideal per començar la vetllada, vaja... Jordi Garrigós

P.I.L, 21:15, @ Llevant

Sovint les gires de reunió només serveixen per avivar la memòria dels nostàlgics o per enlluernar una generació de joves que han conegut la història del rock com un relat mític protagonitzat per ídols desapareguts. Això no és necessàriament dolent, però té sentit el retorn d’una banda si és incapaç de mantenir el nivell de temps anteriors? En altres edicions del festival hem viscut dignes retrobades amb Pixies, Pavement o Gang of Four, però també hem vist els Sonics tocant com una orquestra de poble o uns Smashing Pumpkins passats pel sedàs del nu-metal i l’estètica emo. El concert de Public Image Ltd. no va ser desastrós, però el post-punk pàl·lid i sense nervi que practicaren el dijous a la nit distà, i molt, de l’energia que testimonien les gravacions dels directes que oferien als 70 i 80. El concert despuntà amb “Rise” o “This is not a (Love Song)”, però naufragà estrepitosament quan P.I.L. l’emprengué amb “Albatross” o “Flowers of Romance”, tots dos temes narratius de llarga durada i tensió soterrada que en directe sonaren desganats i sense rumb. Afortunadament, podem destacar que davant del micròfon es presentà un John més Lydon que Rotten, que interpretà el seu paper amb entrega però sense els escarafalls que convertiren la última reunió dels Sex Pistols en un circ dels monstres. Joan Ferrús

Connan Mockasin, 21:45 @ Jägermeister Vice

Un altre concert maleït. Començava a fer pudor la qualitat dels directes que havia escollit. Potser era el mal humor que regnava el parc del Fòrum gràcies a la desgraciada targeta, però el lamentable so del concert va desesperar fins i tot al propi Connan que veia com s'acoplava el micròfon a cada moment sense que se solucionés. Amb una aposta tan íntima i repleta de textures, el concert se'n va anar a norris amb la falta d'intensitat i la superposició de l'estrident to a qualsevol intent de màgia. A ell, a diferència dels dos concerts del Pitchfork no li podem retreure res ja que en tot moment a un li donava la sensació que era l'únic que s'estava esforçant per a tirar de la millor manera l'actuació endavant. Esperant estic que torni a venir per aquestes terres i poder sentir un concert de veritat. Lluís Huedo


Wayne Coyne en una imatge ja habitual dels Flaming Lips. Dani Cantó

Flaming Lips, Dijous 23:00 @ San Miguel

Els Flaming Lips s’han convertit en un dels grups imprescindibles en tot festival gràcies a un directe que encaixa perfectament en aquest tipus d’esdeveniments. El seu és un show pirotècnic que es pot gaudir de la primera a l’última fila i que estimula constantment l’espectador, ja sigui amb recursos visuals (projeccions, llums estroboscòpiques, una caterva de ballarins disfressats del Mag d’Oz), un so descomunal i extasiant i un repertori que demana ser corejat a crits pels presents. A priori, el gran repte d’aquesta ocasió era adaptar un treball tan esquerp i mancat de cançons pop com Embryonic (2009) al seu repertori habitual, finalitat que escometen tot insuflant múscul i èpica a peces com “See the Leaves”, “Worm Mountain” o “Is David Bowie Dying??”, aquesta última del seu EP en col·laboració amb Neon Indian. Però els moments de deliri col·lectiu són activats pels hits dels seus últims anys (“Yeah Yeah Yeah Song”, “Yoshimi battles the pink robots” o “Do you realize?”), i per la única concessió als temps pretèrits, “She Don’t Use Jelly”, descarregada a principis de l’actuació. La única gran pega del concert és un espai de temps massa ampli entre cançó i cançó, que apaivaga el públic i esbrava l’eufòria d’un directe colossal i efectista que, ara per ara, només pot comparar-se amb el de grups d’estadi com Kiss. I a aquests és poc probable que els veiem al Primavera Sound. Joan Ferrús

Grinderman, 23:00, @ San Miguel

Quan Grinderman apareixen a l’escenari per començar la seva actuació amb “Mickey Mouse and the Goodbye Man”, tema que precisament obre el seu últim treball, qualsevol juraria que porten una hora escalfant. És tanta la ràbia amb què irrompen que semblen increpar el públic i escopir-los un: “no teniu collons de quedar-vos”. Enmig d’udols, brunzits i riffs obsessius, Nick Cave es precipita sobre els assistents. El públic de l’escenari San Miguel es nombrosíssim però abans no ha acabat la primera cançó ja es noten les primeres desercions. Grinderman continuen implacables i sense concessions amb “Worm Tamer” i “Get it on”, i no és fins “Heathen Child” que ens permeten respirar. El ritme s’assossega però la intensitat no decau ni decaurà en tota l’hora que dura el concert, que fins i tot tornarà a desfermar-se amb “Honey Bee (Let’s fly to Mars)” o “No Pussy Blues”. Grinderman no enganyen a ningú. Ofereixen rock rude i furiós com una invocació a Satanàs, i l’ofereixen del primer fins l’últim segon, moment en què Nick Cave aprofita per encoratjar el públic a assistir al concert de Suicide. Joan Ferrús


Nick Cave, el gran triomfador de la nit de dijous al Primavera. Dani Cantó

Glenn Branca Ensemble, Dijous 23.15, @ ATP

Col·losal i matemàtic. Pur ordre i aventura. Si el rock i totes les seves desviacions s'han caracteritzat sempre per cert caos i descontrol, simbolitzat pels solos de guitarra, Glenn Branca intenta posar-hi ordre per oferir un rock progressiu i experimental composat, pautat i quadriculat. Guitarres i bateries puntuals, rítmiques, ordenades i orquestrades pel compositor nord-americà, que ha aconseguit renovar el món simfònic i visitar des d'una òptica original la música moderna. Una orquestra de guitarres o una banda amb compositor, depèn de la perspectiva. Simfonies de deu, dotze, quinze minuts que creixien espectacularment a l'escenari ATP i que van fer reunir una gran quantitat de curiosos. El més divertit era veure que músics i compositor no eren uns moderns shoegaze ofegats per l'estètica sinó més aviat un grup de músics de conservatori tímids i més aviat lletjos. Per l'humil redactor, un dels concerts més interessants d'aquesta edició, per la seva originalitat i bona resolució. Albert Lloreta

Caribou, Dijous 00.45, @ ATP

Per molts, un dels moments més vibrants del festival va ser l'explosió del loop del single '"Odessa" a mig concert de Dan Snaith i companyia. Una explosió col·lectiva, un "per fi!" en el moment just. Els Caribou dominen l'art del directe i de l'espectacle sonor. La seva electricitat rítimca va convertir l'escenari de l'ATP en una sala de ball fora de l'espai i el temps. Van dedicar la major part del concert a repassar els èxits del seu últim treball, Swim (City Slang, 2010), amb especial atenció, més enllà d'"Odessa", a "Sun" i "Kaili", que apareixien i reaparexien com ecos que reteixien altres cançons, devorant-ne el ritme i convertint el concert en un calidoscopi -molt a joc amb les seves portades LSD- de colors i batecs de bateries analògica i rítmica. Una experiència sonora absoluta. Albert Lloreta

Gold Panda, 2:00 @ Pitchfork

Grans expectatives aixecava el concert del panda d’or. Amb dos discos editats ideals per posar-te a casa amb tranquil·litat, a les 2 de la matinada va optar per repassar els seus hits amb una base rítmica més marcada sense perdre les subtileses de les seves cançons amb un setlist per emmarcar. Ballar i somriure. Li estic molt agraït. Carles Fajardo

Lüger, 2:45 @ Jägermeister Vice

Manda huevos. Que hagi de venir un grup de Madrid a salvar el meu primer dia al Primavera... però és així. Lüger van posar la bona nota a un fluix i insuls debut al Fòrum. És tremendu el que fan aquests madrilenys, el seu krautrock i psicodèlia ens va capbussar a tots i de ple a una bassa d'àcid repetitiu del qual era difícil sortir-ne abans d'hora. Qui no voldria un concert com aquest cada vespre de la seva vida? Així per pair bé el que hagis menjat. Ganes que tornin. Lluís Huedo


El de Glenn Branca Ensemble va ser un dels concerts més originals del festival. Susana López Blanco

Baths, 3:15, @ Pitchfork

Pinta de nerd amb lleuger sobrepes. Samplers disparadors de dolça electrònica hip hopera i una veu treballada. Baths va repassar els èxits dels seus dos LP's tal i com sonen i, la veritat, es van transmetre emocions i melodies de "gallina de piel". Després de Gold Panda van continuar els balls i els somriures. L'últim tema, "Plea", em va fer saltar la llàgrima. Carles Fajardo

Girl Talk, Dijous 05.00 @ Llevant

Com despertar milers de borratxos; com revitalitzar milers de morts de son? La resposta és Girl Talk. Amb una cinta esportiva al cabell va oferir la seva sessió de mash-ups fets amb centenars de samples no autoritzats, cosa que el manté al centre del debat sobre què és creació. La veritat és que la originalitat de la mescla és, no només interessant, sinó efectiva. Després de pensar-hi, el secret podria raure en deixar amb la mel als llavis al públic, en evitar les tornades de les temes punxats i quedar-se sempre amb un ritme, un riff, un so reconeixible. Això dispara la sessió i al públic cap endavant, constantment predisposat a trobar-se amb un altre èxit per no parar de ballar. Sense dubte, qui no para de ballar és ell, fent bots davant del portàtil. Un dels interrogants és si ell, de fet, fa res durant tot el concert, més enllà de ballar. Però ens interessa poc, la veritat. Un final apoteòsic amb una remescla rítmica dels Beatles sonant als volts de les sis del matí, serpentines i peus inflamats. Final feliç. Albert Lloreta

1 comentari:

Anònim ha dit...

quin mal gust que teniu. menys per grinderman.