2 de juny 2011

PRIMAVERA SOUND: LA CRÒNICA (i III)


Ha costat, però ja tenim aquí la tercera i darrera crònica del Primavera Sound 2011. Després de tres nits de màxima intensitat, encaràvem la recta de final del festival amb una llarguíssima jornada al Fòrum i una darrera nit al Poble Espanyol. I tot això amb una final de la Champions de regal. Com va dir el mestre Cruyff fa uns quants anyets, sortiu i disfruteu. Més o menys és el que vam fer. Així doncs, un cop llegida la crònica I i la crònica II, toca la III.

Za!, Dissabte 16:55 @ Ray-Ban

No sé què dir. Ja està tot dit. Za! no té descripció. És massa gran. Mai fallen. No sé quants cops els he vist, he perdut el compte, però no me'n canso. Podria viure en un concert de Za!. Tot i que potser no era necessari tocar al Ray-Ban, tot i que potser el Vice hauria estat l'escenari adequat, no van arronsar el nas i van desplegar un arsenal com mai, com sempre. Visca Za! Lluís Huedo

tUnE-yArDs, Dissabte 19:15 @ Pitchfork

Tot i que l'últim disc resulta una mica insuls, hi havia certa expectació palpable. No ho acabo d'entendre ja que el directe em va confirmar les meves sospites, són el grup banal i lleuger, còpia de la primera onada d'Animals Collectives, Akrons Families, Gang Gang Dances i altres psico folkies tribals de moderneo. Aquests, els tUnE-yArDs són la part amable, fàcil i comercial d'aquella escena. Si és que només cal veure com s'escriu el seu nom. Lluís Huedo


Fleet Foxes poc abans de l'exili global cap al partit de futbol. Inma Varandela

Fleet Foxes, Dissabte 19:40, @ San Miguel

Robin Pecknold i companyia arribaven puntuals a l'escenari San "Goliat" Miguel. El públic, format majoritàriament per pàl·lids nord-europeus que de tan introspectius més aviat semblaven morts, havia crescut en qüestió de cinc minuts. També molta grupi adolescent i molta camisa de quadres. Els Fleet Foxes, són, així d'entrada, tímids i desangelats. 'First time in Spain' diu el cantant, rascant-se el cap cobert per un gorro esquimal. Porta una copa de vi una mica forçada: ni l'hora del dia ni l'ambient acompanyen. Malgrat tot, pels fans, es tracta d'un concert inoblidable. Tècnicament, a més, és un regal per l'oïda: l'equilibri entre guitarres i veus és ideal, tot està al seu lloc. Potser, per a un espectador neutral, va ser un concert més aviat pla. Però la malaltia fleetfoxiana va fer que molts oblidéssin el filtre de vista i cantéssin a cor obert "Your Protector", "White Winter Hymnal" o "Mykonos", la més rodona de les cançons del nou disc. Es van deixar pel camí la gloriosa "Tiger Mountain Peasant Song". Albert Lloreta


PJ Harvey, Dissabte 22:30, @ San Miguel

Sense cap mena de dubte es pot considerar PJ Harvey com un dels plats forts del festival, sobretot després de l'immillorable Let Englad Shake, que va interpretar de forma íntegre. Més combativa que mai i fent-se acompanyar d’uns músics, Mick Harvey i John Parrish, que presenten un full de serveis impressionant, es va aferrar a l’autoarpa però no precisament per cantar les meravelles de l’Anglaterra que l'ha vist créixer, sinó més aviat tot el contrari. Sense amb prou feines dirigir-se al públic i vestida d’un blanc inmaculat, gran contrast amb els altres membres que anaven de dol, va estar molt encertada escollint les altres peces del repertori, on caldria destacar "The Devil" del White Chalk o "Big Exit". Potser que es trobés a faltar algun del èxits que l’ha catapultat a la categoria de musa, però tanmateix va sorprendre gratament que inclogues "The sky lit up" del Is this Desire?. Ens podem preguntar si el gir intimista que ha donat la carrera en els últims anys feia que l’escenari principal i l’hora indicada fos el millor lloc per poder gaudir amb tots els matisos de la seva proposta. Així i tot, diria que cap incondicional, que eren nombrosos, es va sentir decebut. Joan Palahí


PJ Harvey a l'escenari San Miguel el passat dissabte. Inma Varandela

Mogwai, Dissabte 00:15, @ Llevant

Si s’haguessin imprès cartells com es feia anys enrera, Mogwai de ben segur que hagués aparegut amb lletres ben grosses. Per ells es va reservar l’escenari Llevant, una de les novetats d’enguany i que competeix amb tamany amb el San Miguel. Si a això li afegim que els de Glasgow ens han presentat el més que notable Hardcore will never die, but you will no era d'estranyar que congreguessin la mateixa multitud que The National. Centrant-se en aquest darrer treball discogràfic i farcint-lo amb altres grans èxits entre els que cal destacar "Auto-Rock" i "Haunted by a freak". Abans que entréssim al segle XXI, els escocesos van fer una aposta per un gènere musical que avui lideren. Dubto que els que els van veure ja entrada la nit de dissabte no diguin que van estar impecables en l’execució, contundents dins els seus límits, demostrant que un estil suposadament reposat pot ser devastador . Joan Palahí

The Jon Spencer Blues Explosion, Dissabte 00:45 @ ATP

Programar The Jon Spencer Blues Explosion i Mogwai a la mateixa hora va ser una mala passada pels amants de l’alt voltatge. Tot i això, l’escenari ATP era ple de gom a gom per veure el trio de Nova York, situació que no facilitava les coses als qui havien arribat tard i volien viure i gaudir l’espectacle de The Jon Spencer Bues Explosion com Déu mana: a primera fila, borratxo, suat i ballant com un energumen. I és que, tot i haver recuperat el frontman amfetamínic que Jon Spencer fou als 90, des de les últimes files el rock anàrquic de la Blues Explosion va sonar cru però no salvatge, a pesar que la recent reedició d’alguns dels seus primers treballs propicià un repertori d’escàndol amb temes com “She Said”, “Mars Arizona” o “Bellbottoms”. En realitat, poc podem retreure al trio, però assistir a un concert seu ha de ser una experiència física, i de la mateixa manera que tan sols uns quants afortunats van poder entrar a l’Auditori per veure Sufjan Stevens, només uns quants privilegiats van ser escollits per seguir The Jon Spencer Bues Explosion des d’on es viu i es sobreviu un concert seu: a 7 metres de distància de l’escenari. Joan Ferrús

Odd Future, Dissabte 1:45h @ Pitchfork

Els joves negrots de la costa oest nord-americana van ser la sorpresa del festival. Veient com estava l'escenari Pitchfork, ple a vessar i amb les escales que condueixen a ell també plenes, hom podia endevinar que tot i la joventut de la banda, el boca orella i la premsa especialitzada havia coincidit a qualificar-los de must, nosaltres també. Fins i tot els no amants del rap són capaços de gaudir d'un concert com aquest, marcat per l'explosivitat energètica, la força física i la desacomplexada agresivitat dels seus mc's. Amb Tyler al cap davant van fer embogir el públic repassant els temes del col·lectiu més irreverent de moda. Els contundents salts al públic i el seu atreviment van concloure amb un abordatge, per part del públic a l'escenari. Cada any un grup aconsegueix treure el públic de les seves caselles i muntar la festa "padre" fins que embogidament l'escenari és pres per la massa, aquest any van ser els Odd Future, aquest és l'any d'Odd Future. Lluís Huedo


Animal Collective, la bomba electrònica de la nit de dissabte. Inma Varandela

Animal Collective, Dissabte 2:00h @ San Miguel

Tercer cop que els de Baltimore toquen al Primavera, el primer a un discret ATP, els dos següents al gran. Van guanyant seguidors, però a dures penes en perden, i tot i això, no sembla acabar de quedar clar a què juguen. Altre cop, com sempre, els Animal Collective ens van deixar fora de joc portant a sobre de l'escenari les seves noves composicions, altre cop, en acabar, paraules d'això no era el que jo venia a veure, no m'ho esperava. Això els fa ser grans. Tenir els santíssims collons de jugar a despistar, a agafar a contra peu a quants més millor i fer-ho amb la qualitat que van demostrar al San Miguel, no té preu. Sembla que s'han cansat una mica del dance i que tornen al camí que havien deixat al Feels, la part més experimental, triposa i arriscada. Tornen tal i com torna en Deakin. Per no dir com van saber engrandir els temes vells del Sung Tongs o dels dos últims que els passaven de rosca amb una acidesa reconeixible a aquesta última época. Animal Collective confirmen que estan marcant una època, una generació i que són una d'aquelles bandes grans com les d'abans, però en el seu moment de glòria. Lluís Huedo

Holy Ghost!, Dissabte 3:30 @ Ray-Ban

El segell de DFA es va deixar veure arribant al final del festival. Res nou però molt eficaç. Cintes, ritme, esquelles i pop per a un duo convertit en banda de 5 que ens va fer ballar i somriure de felicitat per haver gaudit un Primavera més. Millor en directe que en disc. Carles Fajardo

BMX Bandits, Diumenge 20’45, @ Poble Espanyol

Entranyables. Hi deu haver alguna mena de justícia poètica en el fet de que un dels grups que han reivindicat Belle and Sebastian o Pulp, però que han gaudit d'un èxit diamatralment oposat, toquessin en els concerts que van servir per clausurar el Festival al Poble Espanyol. El carismàtic Duglas T. Stewart, que va començar el projecte amb Norman Blake sobre el 1985, va basar-se en bona part dels èxits que es poden trobar al llarg de la seva carrera. Destaco, lleugerament per sobre les altres, el pop perfecte de The Sailor song. Bona part de la resta de concert, se'l va emportar material que encara no s’ha editat, i que tal com va repetir Duglas T. Stewart, portarà per títol “BMX Bandits in space”. Que acabessin amb un dels primers singles que van editar, E102, no va deixar d’engrandir la llegenda. Joan Palahí

Mercury Rev, Diumenge 22’00, @ Poble Espanyol

Majestuosos. Amb un pletòric i teatral John Donahue al capdavant, els de Buffalo van venir al que van venir, a interpretar al Desert Songs de la primera a la última. L'àlbum que va permetre una segona joventut als nord-americans quan els noranta ja s'acabaven, va resultar ser la millor manera per acabar amb elegància el Festival. Qui sap si també hi va ajudar la senzilla però més que efectiva posada en escena, que anava des d’un auster però ben col·locat joc de llums a un elegant vestuari. Potser tothom estava esperant "Goddess in a Hiway" cançó que va protagonitzar un anunci al final dels noranta, i certament, va fer embogir als incondicionals. Però a la mateixa alçada o fins i tot més ho van estar "Endlessly", "Opus 40<" o "Tonite it Shows". Tot i l’aparent previsibilitat del concert, van saber mantenir la tensió durant tot el concert, demostrant el seu potencial i saber fer adquirit al llarg dels anys. Per altra banda, també va quedar palès que aquesta fórmula de rescatar velles glòries per interpretar una proposta concreta és una possibilitat que té una gran acceptació per part de l’audència. Joan Palahí

2 comentaris:

kizna ha dit...

Nois, aviam si feu menys faltes i per cert, la PJ Harvey no va tocar tot Let England Shake. Dels altres no vaig anar a cap, per tant, no en tinc ni flowers.

Edu ha dit...

Visca tu, Lluís!