23 de juny 2011

HIMNES POST-ADOLESCENTS

Photobucket
Qui: The Pains of Being Pure at Heart
On: Apolo
Quan: Dilluns 20 de juny
Eurus: 16

Dilluns 20 de juny de 2011. The Pains Of Being Pure At Heart amb poc més de quatre anys d’història visitaven Barcelona per sisena vegada. Primavera Sound, Bikini, Sidecar...Ara tocava Apolo que els va rebre amb una entrada més que digne. Aquesta vegada el motiu era més que justificat, la presentació en societat del segon disc Belong (Slumberland 2011). L’expectació hi era i ells, per la seva part, van complir amb escreix.

I si ens havien convocat per veure com sonava el darrer disc en directe, difícilment hi hauria una manera més atrevida que començar amb "Belong", la mateixa que obre el treball que venien a presentar. Com era d’esperar, la rodona "Heaven’s gonna happen now" no tardaria en caure. Del mateix treball també van passar amb nota la prova del directe "Heart in your heartbreak" i "My terrible friend". A partir d’aquí el recorregut, va anar oscil•lant entre el més destacable del disc de debut, "Stay Alive", "Young adult Fiction", "Come Saturday" entre d’altres. Tampoc van oblidar l’EP Higher than stars(2009) tot i que d’aquesta referència vaig trobar a faltar, i de quina manera, "Twins" i més endavant cauria el single Say no to love (2010). El més sorprenent és que en aquesta part del concert, el que va provocar més fervor entre la parròquia fossin els èxits que els van donar a conèixer al 2009 que no pas les últimes composicions, molts més treballades.

Amb més voluntat que no pas eficàcia en les arts comunicatives i un Kip Berman que aportava en entrega el que els altres membres semblaven haver reservat, vam encarar el final del concert. Potser no hi comptaven, però a petició popular, van haver de sortir a fer fins a dos bisos, d’on s’ha de destacar "Contender", menys saturada que el disc, "Hey Paul", que potser ni havien previst, i el detall de rescatar "The Pains of being pure at heart", cara B del single Everything with you (2008), que demostra que els de Brooklyn han crescut amb la cultura del single i qui sap si del vinil i el col•leccionisme.

No crec que ningú abandonés la sala insatisfet. Van repassar el bo i el millor del que han fet fins a dia d’avui, es van plegar a les voluntats del respectable i la proposta ha guanyat en solidesa. Imagino que les mans d’en Flood i la carretera que han hagut de fer en aquest anys hi té alguna cosa a veure. Si, algunes de les crítiques que han rebut són a dia d’avui, com a mínim, injustes. Ara bé, que després de dos anys es celebrin amb la mateixa intensitat els èxits que els van a donar conèixer és preocupant. Com si no podéssim esperar res més d’ells, i el dia que les melodies que entonen s’esllangueixin, ja correrem a troba’ls hi substitut.