16 de juny 2011

CRÒNICA H-TITUD 2011

És un plaer escriure aquesta crònica del festival H-Titud de Vidreres (Girona). Bàsicament per dos motius, el primer i més important és perquè la segona edició d'aquest festival s'ha fet i això, en aquest temps de crisis i retallades sembla art de màgia. El segon no és menys, haver-hi assistit i haver presenciat aquest petit festival cridat a donar-nos moltes alegries ara i en el futur.

Aquesta crònica només és de les actuacions del divendres 10 que eren les de Aliment, Betunizer, lo:muêso, Nothink, Zeidun, Furguson i Dj Waiem.

(la fotografia és d'n Sergio Queiro)

Ni la pluja va poder evitar que a les 21h i a l'envelat de l'H-Titud comencessin els Aliment amb mitja carpa de públic. Amb so de grup teloner, Aliment van anar repartint els seus hits a tort i a dret conscients que el que faltava d'acústica els hi sobrava d'actitud. Amb un rodatge com a banda ple i polit només et fan sentir que estàs davant ud'na petita joia que ara es pot gaudir com aquelles platges remotes on la soledat és un punt important.

Mentre la gent seguia arribant lo:muêso donaven una classe d'emo rock amb tot el soroll que ells saben posar. L'escalfor a Vidreres es començava a notar a cada clàssic que escopien pels amplificadors. Un cop aplanat el terreny, i ja amb l'H-Titud ple com cabria esperar, Nothink van assaltar les orelles dels presents. Una demolidora bufetada acústica queia al festival.

Però si els dBs estaven amunt i la progressió havia sigut un crescendo a cada grup, amb Betunizer no podia ser menys. Els valencians, armats amb els seus instruments i aquella llengua que només recita agressivitat i violència ben-encaminada amb les seves surreals i burres lletres (diuen que si llegeixes les seves lletres al revés entens passatges bíblics sobre el paradís, cançons del Club Super 3 dels vuitanta i una redacció d'un nen de parvulari feta pel dia de la mare) van destrossar timpans a matxet. És el concert del divendres sens cap mena de dubte, i això que no era per desmèrit de la resta de bandes, sinó pel bolàs aclaparador rebenta cervicals que varen donar..

A Zeidun els tocava la putada de tocar després. Zeidun ja no són el que eren. Passen els anys per a tots i ara els de Sant Celoni tenen els santíssims ous de pujar a l'escenari quasi serens (o això o els seus cossos ja s'han acostumat a l'alimentació macrobiòtica que reben), i fins i tot, no sé com dir-ho, fins i tot tenen l'atreviment, la falta de respecte pel seu públic, d'acabar les cançons. Ja no són el que eren, però nosaltres tampoc. Diguen apologia a la nostàlgia, diguen qualsevol temps passat va ser millor, diguen grupàs, del cert és que els temazos de tota la vida de Zeidun són inesgotables i tot un manjar pels bons paladars d'espart.

Amb tot a dalt, tot ben amunt, els Furguson van fer el que solien els Zeidun. Hits actuals amb el punt d'embriaguesa i eufòria justa per no sortir disparats de Vidreres tots plegats. La jove banda de Gurb segueix llaurant un futur a base de cançons com van demostrar amb els nous temes i no només això sinó que també ho estan assolint a base de directes polièdrics i punxeguts, d'aparença inaccessibles però de forma juganera.

La jornada no s'acabava aquí, però veient el vist hom se'n podia anar a casa amb el bon gust de boca de veure el bon estat de la música aquella que no surt a TV3 a un dels festivals amb menys campanya publicitària. Per posar un però, diré que sí vaig trobar a faltar alguna cosa més de carn fresca, però bé, per afirmar-ho rotundament hauria d'haver assistit a tota la programació del festival i no només a una jornada.

Denotis que en cap moment he nombrat St. Feliu de Guíxols. Això és per que m'ho guardo pel final, i no per comparar. El festival de Vidreres amb aquesta segona edició ha pres suficient forma i és de llei no necessitar comparar-lo amb cap altre. Així doncs, la connotació de Sant Feliu de Guíxols bé per un dels organitzadors del festival ganxó. Dj Waiem va tornar a ser l'encarregat de tancar una nit del festival posant clàssics del rock, hardcore i alguna que altra estridència més digne de festa major, però... És com ha de ser un tancament de festival com aquest, festa major fins que el cos digui prou.