18 de maig 2011

SORTINT DE LES CATACUMBES

Photobucket
Qui: Cass McCombs+La Brigada
On: Razzmatazz
Quan: Dilluns 16 de maig
Eurus: 17

A més d’un se’ns va glaçar l’ànima, per no utilitzar una expressió molt més barroera, quan faltant poc més de dues setmanes per la data assenyalda el senyor McCombs va anunciar la cancel·lació del concert que l’havia de portar a Barcelona. Des d’aleshores, han passat poc més de 7 mesos, s’ha canviat l’emplaçament, s’ha mantingut el teloner i el que és més important, el músic nord-americà s’ha presentat amb un disc nou sota el braç, Wit’s end(2011). Per tant, l’expectació era màxima.

Els encarregats d’obrir la vetllada, com ho haurien d’haver estat el passat Setembre, van ser La Brigada. El grup on canta Pere Agramunt ja els hi hem professat admiració més d’una vegada des d’aquest blog. Crec que el concert es podria definir amb un senzill “sobri” o si se’m permet el vulgarisme, van anar de cara a barraca, interpetant el rol de teloner a la perfecció. Començant amb “Tan valent” i acabant el medley de versions, entre mig va caure el millor dels seus dos treballs L’Obligació de ser algú (2008) i Les paraules justes (2010). Molt bon concert. No sabem si entre el públic hi havia l’autor d’aquest mapa conceptual que va publicar el diari Público ja fa unes setmenes ja que, com a mínim, s’hauria de replantejar alguna cosa. Ho deixio aquí.

Havia arribat l’hora, sobre l’escenari ja teniem a Cass Mc Combs, aquesta vegada es feia acompanyar per una banda de quatre músics, bateria, baix, teclista i Pedal Steel. Va oferir un concert basat gairebé en el seu últim disc Wit’s end (2011). Si els càlculs no em fallen, diria que el va interpretar íntegre. Les escollides per obrir van ser “County line” i “Buried Alive” gairebé sense solució de continuïtat, la justa per canviar-se d’instrument, passant del teclat a la guitarra. Crec que si l’ambient no es podia tallar amb un ganivet, faltava poc. I perdoneu que tiri de tòpic, però la tensió que aconsegueix contenir en temes reposats i de minutatge extens genera unes atmosferes molt particulars. A partir d’aquí va anar escollint indiscriminadament cançons dels seus anteriors treballs amb el que venia a presentar, tan s’hi val si ens haviem de remuntar fins el 2005, any en que es va publicar PREfection, on em quedo amb Equinox, Bury Mary o la genial City of the Brotherly Love. Del Dropping the Writt(2008) va recuperar Pregnant Pause i Windfall. En canvi va deixar al calaix That’s that i la pràctica totalitat del Catacombs(2009). Sense manies. Arribats a aquest punt, denunciar per enèssima vegada el drama en que s’estan convertint els concerts últimament. Per una banda, els que ho entenen com un esdeveniment social on es pot parlar alegrament i per l’altre els que, com hauria de ser lògic, els ha reunit allà la única voluntat d’escoltar l’artista. Ni grups del Facebook ni un apunt que s'ha publicat en d’aquest mateix blog fa uns dies semblen tenir efecte. Aquesta vegada el mateix McCombs es va veure obligat a intervenir, en so de pau, tot recordant que no tan sols era un concert sinó que la música que interpeta és “bastant tranquila” (paraules literals). Això ja hauria de fer avergonyir a més d’un. Ara bé, si no tenim respecte per l’artista que està tocant, tampoc crec que anem gaire sobrats de vergonya.
Pel tram final del concert no va reservar cap sorpresa, seguia combinant, com va creure que ho havia de fer, temes de la seva carrera que fins a dia d’avui arriba a les cinc referències amb alguna que encara s’ha d’editar, detall que em costa d’interpretar. I així fins que es va tornar a dirigir al escàs públic per acomiadar-se entre mig de forts aplaudiments. El que feia pensar que potser cauria un bis, però de cap manera. Tot una declaració d’intencions. El concert el faig jo i us he posat el llistó molt alt.
Diria que va ser l'inefable David Broc que a traves de les seves proclames, ja siguin radiofòniques, televisives o en premsa escrita, va emprar el terme "Talla-venes". Ho va fer per referir-se a aquells artistes que creen el seu particular univers d'experiències biogràfiques i que els plasmen en unes cançons que es mouen entre la tristor i la preciositat. Mark Kozelek i els Red House Painters han estat els pioners. A aquesta banda del Atlàntic, tenim els Tindersticks. Amb uns altres arguments, que podrien anar des del folk a la cançó d'autor amb un cert deix country-soul, Cass McCombs s'ha guanyat un lloc en aquest particular Olimp.