24 de maig 2011

RUSSIAN RED, VIDA MÉS ENLLÀ L’ULL DE L’ HURACÀ


Fuerteventura
Russian Red
Any: 2011
Discogràfica:Sony Music


Molt ha canviat la vida de Lourdes Hernández des d’aquell llunyà 2008, on començàvem a tenir notícies d’una jove de veu prodigiosa que amb el seu amateurisme contagiós estava revolucionant el circuit indie madrileny. A partir d’aquí, revelació Myspace i sorprenent èxit de crítica i públic que portà, de retruc, com si de companyes de promoció es tractessin, tota una onada de noietes folkies, amb cara de no haver trencat mai un plat, a l’escena estatal com Annie B Sweet o Zahara... diferent packaging pel mateix producte. Efímera semblava que seria tanta fragilitat lo-fi, doncs bé, almenys en el cas de la madrilenya, després d’un temps al mig de l’ull de l’huracà, sembla que la cosa no li ha anat tan malament. Un cop passada la tempesta -capítol amarg amb la seva primera discogràfica, Eureka, i d’altres handicaps personals- darrere aquella aparença infantiloide i naïf s’amagava una cantautora amb les coses clares. S’augura èxit internacional -tot i la controvèrsia que encara generen els seus gèlids directes-, algunes claus? Sony, Doogan i Belle & Sebastian.


I love your glasses (Eureka, 08) ja presagiava que Russian Red podria ser un producte molt i molt exportable. Una marca que venia senzillesa amb gust i mancances musicals com a punt fort; generant empatia. A més a més, missatges sense fronteres idiomàtiques amb l’anglès com a centre compositiu. Un cop deslligada del cinturó que suposava Eureka, Sony Music va picar la seva porta per posar amb diners i infraestructura l’embolcall idoni per la seva impol·luta veu. Va costar poc, doncs, desempolsar tot aquest amateurisme aparentment innat i irrenunciable que la va elevar. Bé, poc, poc, tampoc... concretament Tony Doogan, productor ni més ni menys que de David Byrne, Mogwai, Teenage Fanclub... i els músics de Belle&Sebastian (Stevie Jackson, Richard Colburn, Mick Cooke, Bobby Kildea). Sort a l’alçada de ben pocs envoltar-se d’un equip així.

Tot això per crear una meravella farcida de 60’s i 70’s, per títol Fuerteventura –font de la seva inspiració-. Una autèntica obra d’enginyeria musical, antítesi del monotema folk que saturava el seu debut. Un anell fet a mida a les millors joieries d’Escòcia –parlem dels Castle of Doom Studios de Glasgow-, un farciment somiat per a la seva prodigiosa veu. Capes i capes de bon gust que en disc t’endinsen en un revival yanqui sense fi, transportant-te pels millors bars i clubs de l’època. Ni un però a la sonoritat i masterització del llarga durada, luxe. La reivindicació arriba, com era de preveure, quan això s’ha de transportar al directe; no per l’absència dels Belle & Sebastian, s’ha envoltat bé de músics espanyols com Charlie Bautista, Manuel Cabezalí, Pablo Serrano... i tampoc per una qüestió vocal –que n’és de privilegiada la madrilenya!-, sinó més aviat, pel poc magnetisme que transmet sobre l’escenari: freda, erràtica, impostada i amb una timidesa que encara sembla tenir molt d’imatge corporativa. Si bé és cert que encara no ha arribat a la trentena, temps de sobra per endavant, se li veu massa el llautó –tan precisa en compacte, tan desencisadora damunt les taules-. Com molts s’esforcen en insinuar, Russian Red no és Lesley Core més enllà del suport gravat, com vam comprovar a l’Auditori.

Com dèiem, té bolos i material de sobres al seu Fuerteventura per fer el pas endavant: un disc complert, més heterogeni i, clarament, molt més arriscat, de pop profund, atmosfèric i elegant. Amb les peces de l’engranatge compactes perquè entri amb tota facilitat -Sony en sap molt d’això-, el disc obre amb “Everyday Everynight” (dedicatòria a un amic) guitarres country i un cert regust vellard i profund. El canvi de terç és notable quan s’enfila el segon track. Peça fresca, fins i tot ballable, tot el contrari al que ens tenia acostumats fins ara: “The Sun The Trees” és la gran joieta d’un disc que sovinteja la mateixa bastida massa cops: coros pop, lluents i allunyats del folk melancòlic que Russian Red portava per sinònim amb el seu primer treball. Amb bateries senzilles i al detall, “I hate you but I love you” –el primer tema que vam escoltar-, és el paradigma del conjunt, delicada i amb matisos que et transporten a fa una cinquantena d’anys. Cal destacar també “Fuerteventura”, l’homònima, on el teclat aporta vida pròpia –com a “The memory is cruel”-, una altra de les virtuts del llarga duració, a banda, d’uns vents de l’escola de New Orleans. “Tarantino” s’erigeix com el gran mig temps, preludi de la més rica: “14th January”, amb una de les bateries que més caminen i on les guitarres són pur surf. I per acabar, “A hat” demostrant fins a on pot estirar-se la veu d’Hernández, autohomenatge.

No ha de ser fàcil ser a la punta de l’iceberg constantment, passar de ser una cantautora folk -de les de quatre acords-, a tota una teen pop seixantera. Russian Red s’ha envoltat bé, ha sabut fer de l’ull de l’huracà un lloc on meditar i reconduir-se. El que podria haver estat un cas més de hype sense retorn s’ha convertit en un pas musical important per deixar enrere noms com els citats en la introducció. La madrilenya se n’ha ensortit, erigint-se abanderada transnacional de l’indie estatal, tot i la seva evident falta de veritat sobre l’escenari. Esperem assoleixi els reptes i no torni a haver-hi més huracans, ja que aquest cop, no hi haurà cap més multinacional on refugiar-se.


Ressenya escrita per Yeray S. Iborra