3 de maig 2011

LES LAMPARETES D'ANTÒNIA FONT


Lamparetes
Antònia Font
Any: 2011
Discogràfica:Robot Innocent Companyia Discogràfica


Parlar d'Antònia Font no és fer-ho tan sols d'una banda. A la seva trajectòria hem de comptar els discos de Joan Miquel Oliver com a propis, com a part intrínseca de la carrera del grup pop més original, influent i exportable que ha tingut aquest país. Oliver és el responsable absolut del so i les lletres de la banda i per això, si parlem de Lamparetes ho hem d'analitzar de la seva darrera referència Bombón Mallorquín. L'illenc va retrocedir en el temps fins la seva infantesa, aquells ítems que van marcar la seva estrambòtica personalitat en un tomb personal i introspectiu. A Lamparetes i ara amb la seva banda, el compositor torna a sortir al món, obrint les portes de nous horitzons, com a fet quasi sempre que ha composat per Antònia Font.

Amb ells hem viscut sempre amb les maletes fetes, les teníem sempre preparades per veure fins on ens portaven. A l'espai, a provar colonitzar els cabrons dels extraterrestres, al fons del mar d'en Yuri Puskas o de vacances amb en Roger Waters. I no les desfèiem, les maletes, perquè sempre ens transportaven a llocs meravellosos, a camins inhòspits que destil·len felicitat. Paisatges estranys amb tics de quotidianitat, aquesta paraula que de tant que l'estem utilitzant, acabarem odiant però que als textos d'Oliver agafa més sentit que mai. Lamparetes segueix introduint-nos en aquest món de fantasia i ho fan amb un disc que compleix l'expectativa des de la primera fins la darrera nota.

El disc comença amb llum, “Me sobren paraules” és un tema clàssic d'Antònia Font, hit pop vitalista i lletra surrealista que ens invoca a aquells moments que sabem que dir en una relació, perquè no entenem el que ens està dient l'altre persona, no entenem la seva reacció (i tenia ses dues cares de sa lluna, una blanca i s'altra obscura). I del cor pop passem a l'èpica, un recurs que els mallorquins saben quan i com han d'utilitzar, i que els Antònia Font van elevar a la màxima potència en aquell “Batiskafo Katiuskas” del seu darrer disc d'estudi. “Coses Modernes” irradia una foscor grandiloqüent perfecte per una lletra que ens fa un repàs a alguns dels objectes que ara ens semblen antigüalles que agafen veu pròpia per expressar el seu disgust perquè el seu temps ja ha passat. Impossible no rendir-se al riff de guitarra d'Oliver, senzill però eficaç, amb el que retorna la cançó després de la primera tornada i que agafa el relleu al teclat marcià de Jaume Marcià a l'inici de tema, que va enllaçat amb el final de l'anterior.

“Islas Baleares” comença com una rumba a mig temps i acaba amb Pau Debon cantant acapella , una demostració més del to irònic i caricaturesc que es gasten els mallorquins, tot un assaig del que es mou per ses illes en clau d’humor. A continuació, desempolsant els impulsos elèctrics de nou d’Oliver, amb un preciosista teclat de fons, ”Abraham Lincoln”. I seguidament, un altre americà celebèrrim com a font d'inspiració, ens plantem davant de “Clint Eastwood”. El primer tast que vam tenir d’aquest nou Lamparetes, juga amb els temps, repetint fórmula: simple però eficaç. El paradigma més representatiu de fins a quin punt pot tenir musicalitat el mallorquí líric que Oliver composa i Debon parafraseja: “Fa un any que no te dutxes, i això només són quatre casutxes”, deliciós. Si bé per a molts aquesta oda al pluriempleat Eastwood és la gran triomfadora del llarga duració, realment funciona com a preludi de la que és la gran tapada del treball. Un piano ensomiador ens transporta a “Icebergs i gèisers”, colpidora i sentida i, el que és millor, breu, amb una tornada al nivell de “Tots es motors” del seu A Rússia. Són potser aquests dos temes els que millor exemplifiquen un dels capítols fonamentals del nou treball, les cuidades transicions entre peça i peça, uns fils conductors que et transporten entre cançons i que aventuren a entendre Lamparetes com a un tot. Pels qui patiu de no poder gaudir en directe dels impassos entre cançó i cançó, no us amoïneu, els Antònia Font no us decebran, respecten fins a l'última nota en concert.

Tot i que Joan Miquel Oliver no ens té gaire acostumats a grans històries, acostuma a ser poc narratiu i destaca per la seva composició poètica de tocs surrealistes, al ja considerat hit del Lamparetes, “Calgary88”, el compositor es prova amb una altra manera d’explicar les coses, més automàtica. Això fa la història més comprensible però resta llibertat a qui l’escolta, ens tenia massa ben acostumats deixant-nos imaginar a nosaltres el final dels seus textos, recrear-nos en els seus recursos poétics, el peatge de l’escriptura automàtica, imagino. Ja passat l’equador de l’obra... de “Pioners” a “Boreal”. “Massa seriosa l’hem començat”, devien pensar. És per això que “Boreal” sorprèn de mig tema en endavant: joc de veus, efectes i de nou, transició cap als “Canons de Navarone”. Aquesta última, bona mostra que l’electrònica, tot i haver estat el recolzament idoni per a crear un imaginari ple d’asteroides, robots i extraterrestres en els seus anteriors treballs, ha passat a un segon terme, per donar predominança a les cordes d’Oliver i a la bateria caminant de Debon.

I com dèiem, ni una de dolenta, totes i cadascuna de les peces de Lamparetes troben el seu lloc, al cap i la fi, aquest setè treball l’han vestit tot ells, sense pressions discogràfiques, gràcies al seu segell Robot Innocent. Aquí no hi ha palla, arrodoneixen la feina des de “Carreteres que no vam enlloc -pop senzill però profund i tornada al joc naïf d’imatges populars- fins al so net i esboçador de somriures del “Far de ses Salines”, molt però que molt digerible. Estem coll avall, i per anar acabant, a jugar: flauta dolça i dues capes de veus alternant-se per crear “Sospitosos”. “Yuppi, happy...”, doncs això, Antònia Font en estat pur. Com a punt i final, uns “Minuts musicals” que esdevenen tot un autohomenatge del tot merescut, sobretot en directe. Una genialitat instrumental on llueix el pas del temps i que mostra la multiplicitat de cares dels illencs. Si heu estat a Palma o al Teatre Aliança ho corroborareu i sinó, encara teniu oportunitat de comprovar-ho al Poparb, al Cruïlla, o al FIB! Això tot just acaba de començar.

No ens trobem davant del treball més complet d'Antònia Font i Lamparetes tampoc serà el més avantguardista de la banda. Però no dubtem en que el disc entra per mèrits propis i amb la grandessa que mereix l'ocasió al podi dels millors àlbums dels mallorquins. No només perquè el minutatge es compta per moments preciosos i hits immediats sinó perquè ens han tornat a demostrar que amb ells els viatges comencen amb la certesa que acabaran sent els més dolços. Un pas endavant després d'un Batiscafo Katiuscas que malgrat ser un bon disc, no arribava als moments d'emotivitat que havíem viscut a Taxi i Alegria. Redreçant el camí del que havien marxat massa lluny, no en l'espai però sí en el temps.

Ressenya escrita per en JG i Yeray S. Iborra

4 comentaris:

Marc ha dit...

Ni és en Pere Debon (Pau), ni canta a capella, ni en Roca toca sa bateria (és en Pere Manel Debon), ni ses coses modernes estan disgustades perquè el seu temps ja ha passat (per moltes encara no ha passat), sinó que ho estan per haver hagut d'esperar molt de temps a sortir.

A part d'això, interessant crònica.

Salut!

oriol ha dit...

Bona crònica. Personalment és un disc que m'ha sorprès.

Em sembla especialment interessant el cas de "Calgary88", una cançó que feta per qualsevol altre grup hagués suposat una peça suada, amb una base argumental extreta d'una pel·lícula americana tipus i d'un elevat nivell de monyisme... però que amb AF i Oliver sona, i sona molt bé.

Salut!

JG ha dit...

Gràcies per les correcions Marc!

Ara, jo diria que quan Debon surt girat al final de "Islas Baleares" si que fa un parell d'estrofes a capella. Respecte al tema de "Coses Modernes", si aquesta és la intenció de la banda perfecte, jo ho havia entés al revés, suposo que buscant una volta al que deia explicitament,

Merci!

Quintu ha dit...

Hola

Jo pens que és un clar homenatge als 80, olimpiades, eastwood, battiato, direstraits, etc.... i una voluntat de fer un disc personal però per a tots el públics alhora...

en JMO ha dit per activa i per pasiva que ells no volen ni han volgut ser mai un grup de culte.

De moment son el grup de referència ( atents al disc d'homenatge d'Alegria)

Q