16 de maig 2011

LA NIT DE SEWARD

Photobucket
Qui: Seward
On: City Hall
Quan: Dijous 12 de maig
Euros: Entre 10 i 14

La ubicació és Portbou i les dates el darrer cap de setmana de l'agost passat. Entre la multidisciplinaritat i ja a les acaballes del festival, amb el mar plàcid de la Costa Brava remugant al costat, apareixien Seward per presentar-se al públic. Sense paraules, només amb música. Els assistents que tenia a prop i dels quals en respecto i escolto l'opinió coincidien amb la meva, o jo amb la seva. Ens picava la curiositat de saber perquè no havíem sentit abans el nom de Seward amb aquesta solvència musical, aquesta embriaguesa i originalitat. Amb aquesta força i energia que transmetia el concert.

Mesos més tard van tocar al Primavera Club davant unes 100 persones a la [2]. Tothom callava i especulava, algú tenia la boca oberta:

"El seu nom el vaig veure aparèixer tímidament a alguna revista especialitzada".

"Fan més bolos. La reacció del públic és la mateixa, entre pèls eriçats i boca oberta i tensió muscular emo".

"Ensumen un disc. L'estan preparant, el gravaran".

El seu directe es basa en una estructura de cançó, alguns moments claus per reenganxar la cançó, però amb un peu sempre a la jam, a la improvisació, al directe i al moment. La cançó mai és tocada igual. Després d'uns quants concerts es veu clar, hi ha moments que sí, però tota la resta no. Toquen i toquen i no es vicien massa. Tenen un gran futur.

Aquest dijous 13 presentaven la cara A del seu disc Home. Seran 4 cares que s'aniran presentant al llarg de l'any. A finals de mes tocaran al Primavera Sound, lloc on es podran consolidar i podran ser més vistos. El seu show, més sòlid cada dia, no deixa indiferent. Han arribat al moment de gràcia, aquell on la frescor, la tècnica, l'energia i entusiasme estan a dalt de tot. És el moment en què ho estan donant tot perquè hi creuen. És el moment perfecte.

Seward no concedeixen entrevistes, no tenen web ni Myspace ni Facebook. Seward no diuen res a sobre l'escenari que no sigui música, ni "hola" ni "adéu" ni "sou el millor públic". Res. Volen que parli la música i prou.

Però hi ha un però. La professionalitat de la banda, el posat antitant (que en part comparteixo i respecto) a vegades em fa dubtar. Potser és aquesta, la nostra mentalitat catalana que puja al cel a gent com Guardiola o els Manel (sobre els qui comparteixo opinió amb l'Èric Fuentes), la que en trobar-se amb tot el que no té aquesta modèstia i humilitat, ens fa dubtar amb unes ànsies fortes com el broker més salvatge. Com un publicista, els Seward juguen amb el ritme, les interseccions i, en definitiva, amb les emocions amb un virtuosisme tan impressionant com espantadís, com ho fan els Radiohead menys experimentals o els Arcade fire. Són una arma que es pot tornar en contra seva.

Quan deixa de ser un joc d'emocions i comencen les ganes de domini de l'altre?

Quan es passa la frontera de l'emo primigeni al lacrimogen de finals de la dècada passada?

Quan es passa la frontera de veritat a pose?

Enguany el festival SURPAS no es farà. Una subvenció que varen demanar l'han de retornar sencera, i clar, els diners ja estan gastats. Com per invertir més diners quan ja tenen el forat fet. La subvenció pública es veu que ha canviat d'opinió, tan aviat com la Sinde s'hi ha posat pel mig. Recordem que el SURPAS és un festival de cultura lliure transfronterer en pro de les Creative Commons i els copy lefts.

Ahir una amiga de Portbou, la única persona nativa de la frontera que conec que està per sota la quarantena (no en deu tenir ni trenta, de fet), estava al concert de Seward. No els havia tornat a veure des del SURPAS.

Al sortir de la sala vaig tenir un moment de "el cercle està tancat".

He sentit qui diu que el d'ahir va ser un gran concert. No ho sé, no puc afirmar-ho ni negar-ho. Entre amics de la banda vaig intentar escoltar el concert, però semblava que l'actuació era la festa major d'una colla on la gran majoria, faltant el respecte al grup i de l'escaç públic que no som amics, parlava a ple pulmó com si la música fos el soroll d'unes obres que un s'ha d'empassar i obligués a pujar el to. Pràcticament tothom parlava i parlava. Bé, això només és mig veritat. Això només succeïa a la meitat tranquil·la, suau, fluixa de la música. A la part més ambiental.
A l'altra meitat, la desfogada, la impulsiva i rítmica, tota aquesta mateixa gent actuava com ho fan els bons oients de música fan a l'escenario verde del FIB, només els faltava corejar un hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual. Saltant com a un concert de multituds desagradables.

La antipatia que em va despertar el concert de dijous amb la sospita prèvia de la direcció que pot pendre el grup no em va fer augurar res de bo. Es diu temor a l'èxit ràpid i a qualsevol preu.

Tot són especulacions, però sí que és cert que els ha arribat el moment de decidir el camí que volen fer: Ser un producte de moda amb un èxit rotund al preu de "públic dolent", aquell que bàsicament se sap el hit i la resta és el mal menor.

Dijous és tancava el cercle. Un grup que deia adéu al seu present, ara és futur.

Només falta saber quin tipus de final tindrà aquesta etapa. Un Happy End o alguna cosa menys happy al principi, però més compensadora al final.

Però no sé si Seward ha tancat el cercle, si perdran el sentit comú, si les ànsies de poder els podran o si seguiran fidels ara que els trucaran per fer concerts, ara que treuen un disc com el que estan gravant.

Ara no sé si tanquen el cercle o si tan sols és un gir més en direcció allà on ja anaven. Un cercle més ampli i amb més força.

Lluís Huedo

La fotografia és de Thundershead

3 comentaris:

Anònim ha dit...

jo penso que més que el públic, la culpa va ser de la sala, que té un limitador de decibels que no permet escoltar bé els paissatges més tranquils, o potser del tècnic de la sala, que no acertava a pujar el volum quan sonava una cançó tranquila, m'havien parlat bé de la sala, del seu raider tècnic, però em vaig endur una decepció, a cap grup que conegui personalment els hi recomanaré el Music Hall...per no parlar del timbre de la porta de personal, que sonava sobre l'escenari enmig del concert (meeeeeec)...

Anònim ha dit...

Decepcionant concert, com el seu públic. Final d'etapa: només queden en endavant algunes espurnes d'èxit i el trencament.

martin ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.