16 de maig 2011

HISTÒRIA D'UN HOMICIDI AL CONCERT DE SEWARD


S’està produint últimament un fenomen molt singular. Una calanya detestable que, en quantitats industrials, es va disseminant per les sales de concerts dels nostres pobles i ciutats, convertint-se en una plaga de proporcions inabastables. Primer eren individus d’una rara subespècie, notes folclòriques, quatre cotorres amb rocktetes o popolles, però ara ja són la raça predominant. Em refereixo a aquells que, als concerts, van a fer-la petar. Els que consideren una idea brillant quedar amb els seus millors enemics per fer una tertúlia adornada per les notes d’uns sofrits músics degradats a comparsa de mariatxis. I, com era d’esperar, va acabar passant el que havia de passar. Va ser al concert dels Seward al City Hall que una nena-cotorra va acabar morint. La família de la nena S.P.M, 21 anys, està descomposta. Els nostres condols.

El cas és que la víctima en qüestió li estava explicant al seu company de fila totes les collonades que se li anaven acudint, amb un volum que hagués rematat tres-cents himnes espanyols en tres-centes finals de la copa del rei i amb el poc dissimulat objectiu d’acabar la nit fotent un clau. La tia anava més calenta que el famós pal del xurrero, i ens imaginem que, per apaivagar-se les lubricacions, va convenir més econòmic pagar el preu d’un concert que anar directament de putos. A l’altre extrem. l’agressor, jo, un tipus més aviat mal follat, envejós, violent i, a estones, aficionat a anar a concerts de música lleugera. El cas és, senyor jutge, que la nena-cotorra no era l’única! Diria que la cosa era generalitzada. Un munt d’individus i individues parlant pels descosits, fastiguejats del volum de la sala i que els obligava a aixecar la veu per, d’un salt sonor, evitar les notes del banjo, la bateria i el contrabaix. És evident que la seva animada conversa no podia ser destorbada per aquesta mena de sons harmònics! Es devien preguntar, qui els havia convidat als Seward al concert dels Seward?

La vaig matar amb les meves pròpies mans, li vaig estripar la pell, vaig mossegar-li les retines i això va deixar-me a les genives una certa irritació que, malaputíssima, aquest matí no m’ha deixat rentar-me les dents. Ara vaig amb les dents brutes, no és terrible?

Van caldre cinc homenots per immobilitzar-me. I no cal que digui que mentre ho feien seguien amb la conversa que havien iniciat anteriorment amb les seves corresponents cinc contraparts.

Mentrestant, a l’escenari, els músics van decidir parar de tocar i iniciar també la seva conversa paral·lela, en una clara mostra de respecte pel seu públic.

De cara al Primavera Sound, que sempre marca tendència, proposo un escenari dedicat a la tertúlia. El podria patrocinar, posem per cas, “La Caixa”, que hi enganxaria tot de pancartes amb el seu eslògan: Parlem?

Raül Calàbria

La foto és de Thundershead

1 comentari:

Iban ha dit...

Yo estuve en primera fila y pese que había gente hablando, no me pareció que se hablará más de lo normal. Estaba bastante absorto con lo que estaba pasando en el escenario como para darme cuenta de lo que pasaba al otro lado.
Creo que el público era muy joven y con ganas de hacerse el moderno (tirando fotos con la réflex en automático).