8 d’abr. 2011

SR CHINARRO, POESIA GOLA AVALL


Després d'un temps de silenci literari, aquest 4 d'abril ha sortit a la llum el nou treball musical d'Antonio Luque (Sr. Chinarro), Presidente. L'àlbum, és el darrer d'una llarga carrera discogràfica que va començar el 1993. Amb el seu esperit humil, ple de poesia, escolto el seu disc, que no m'he atrevit a baixar-me d'Internet després de llegir les seves declaracions en contra de la la política de gratuïtat dels productes culturals que últimament està de moda.

Ens va obsequiar amb el seu debut en literatura amb un relat a l'antologia Matar en Barcelona (2009), i de publicar el seu primer llibre de relats, Socorrismo, un llibre de format petit editat per Alpha Decay, composat de dos relats (“La Mina” i “Socorrismo”), que versen sobre les vicisituds d'un poble que gira al voltant d'una mina, com ho fèien els personatges de La Colmena de Camilo José Cela al voltant del bar madrileny de doña Rosa. Quan Sr. Chinarro canta, música i literatura van de la mà. Perquè és un cantautor. Ara es troba enfeinat preparant el que serà la seva pròxima novel.la. Així que, de temps per dedicar a les entrevistes i a les actuacions, en té el just.

Si als seus relats, de frases condensades, molt treballades, et perds, a vegades, com en una mina o en un petit barri de carrers irregulars, a les seves cançons tot és més directe. A “La mina”, els personatges es perden figurativament dins de les seves vides, complicades, seguint la tònica habitual. Un triangle amorós-sexual entre un treballador, una dona i el Gobernador. Corruptvitalisme. A les seves cançons tot queda més clar: la música ens ho fa baixar gola avall. Guitarres a ritme de cançó tradicional hispano-mexicana, al tema “San Borondón”: “San Borondón qué maravilla / no pienso ahogarme ahora en la orilla / San Borondón inexistente / no quiero saber nada de la gente”, i després: “tengo bien claro mi espejismo”.

Des del primer tema, “Una llamada a la acción”, en el qual diu que “habrá que hacer el amor”, i ens remunta a “El piloto automàtico” de Pony Bravo (“hace falta nena un poquito de acción”), fins a l'últim, “Un final feliz”, Presidente transmet vitalisme. Queda entès, Antonio Luque no és cap enmirallat, almenys, ni en la literatura ni en la música. El seu rostre, senzill, ja mostra un home amb experiència sense gaires pretencions.

Escrit per Marta Parés