22 de març 2011

MANEL HO HAN TORNAT A FER



10 milles per veure una bona armadura
Manel
Any: 2011
Discogràfica: Discmedi/Warner


Manel ho han tornat a fer. Aquesta és la primera sentència que se'm passa pel cap després d'una desena d'escoltes de 10 milles per veure una bona armadura (Discmedi/Warner, 11), nou disc dels barcelonins. I ho han fet perquè vaig posar cara estranya amb el primer passing del disc, vaig quedar noquejat amb una nova aproximació, vaig donar-me un descans i finalment, en un tercer, quart, cinquè... intent ja no podia desenganxar-me “Benvolgut” o “La cançó del soldadet”. Ho han tornat a fer amb un concepte de cançó pop-folk ben aprés, de melodies senzilles, ús entonat de la èpica i un parafrasejat únic -on la veu de Guillem Gisbert llisca a la perfecció entre un cabal frondós d'instrumentació-. Han tornat a fer que quan obri el reproductor tingui una reacció autòmat i me'n vagi cap al seu nou treball, una mena de fórmula de la Coca-cola del pop, en termes publicitaris: publicitat subliminal. En termes musicals: feeling. Un nosé qué que contra la teva voluntat et queda al cervell i del que costa desempallegar-se. Al mar, al mar... Sabeu de què parlo, no?

Si bé menys fresc potser, un pèl recarregat en segons quines construccions (menció especial en aquest apartat a la catarsi a l'estil New Orleans de “Deixa-la, Toni, Deixa-la”) i absent totalment de tornada -a excepció del gran hit que és “Boomerang”-, aquest nou treball deixa bon gust, això sí, com he dit, calen escoltes. La instrumentació en un principi sona més impostada (Manel amb quartet de corda?), es troba a faltar la lleugeresa que donava l'ukelele (puntual, relegat a alguns arranjaments) i s'agraeixen noves aportacions: des de bombos més definits a, fins i tot, banjo. Ortodòxia pop en cançons com la lacrimògena “La bola de cristall” -amb Gisbert a la guitarra poden córrer el risc de ser relegats a l'estàndard del gènere-.

De nou, apogeu de la quotidianitat, crònica social costumista, però també un nou recurs: la faula. Aquest treball parla molt d'històries, sorgides gairebé d'una novel•la de Wilde, fenomen que propicia la composició de temes que, com si de bandes sonores es tractessin, transiten nous horitzons narratius i musicals, bon exemple n'és la excepcional -Sufjan Stevensniana- “Aniversari”. Si hagués de triar alguna de les cançons del llibret com a resum idoni de que podrem trobar en l'evolució de Manel, sense cap mena de dubte: “Flor groga”. Percussió persistent, arranjaments rumiats, molt recarregats –neobarrocs- i sobretot, oblit del A-B-C pop. Sense tornades narrades, tot el pes de la memòria musical recau ara en la melodia. Per devoció triaria però, “El Miquel i l'Olga tornen”. Vital, àgil en la combinació de veus, tropical en la sonoritat, Manel. En tot cas tot plegat, una evolució, valenta, molt valenta: qui s’hagués imaginat Guillem Gisbert sense ukelele? Qui hagués dit que l'ús d'aquest instrument seria casual, quan tots pensàvem que era un deute de per vida amb Herman Düne?

Un disc curt pel que fa a número de cançons, compensat pel minutatge i que només em genera el dubte del directe. Al voltant de Els millors professors europeus (Discmedi, 08) es va crear tot un imaginari col•lectiu que s'alimentava concert rere concert (només cal recordar “Les corrandes de la parella estable”). Ells mateixos han confessat que "no podrà estar pujant gent a l'escenari per sempre", l'aposta en aquest nou treball és més personal i menys festiva, a priori. També menys icònica -coneixem molts frontmans amb guitarra- i encara no sabem si tan actuada, van acabar sent celebèrrims els monòlegs de Gisbert entre cançó i cançó. Sembla que tots aquests interrogants no han creat però desafecció entre el públic, ja que estan esgotades totes les localitats de les primeres dates.

Més d'un cop m'han dit: "a mi els Manel no m'agraden perquè són molt simples i sempre fan el mateix... "Manel ha demostrat en aquest treball que eren alguna cosa més que un tipus alt amb barba, vorejant el ridícul escènic, amb un instrument de petites dimensions que generava simpatia, envoltat dels seus escuders. Manel són un producte molt digne, de qualitat i merescudament exportable, com moltes altres bandes del moment, bandera de que les coses a Catalunya fa temps que s’estan fent molt bé.

Ens veiem en breus, en algun directe, tot corejant “Boomerang”, perquè Manel ho han tornat a fer...

Ressenya escrita per Yeray S. Iborra

22 comentaris:

skating ha dit...

Bona crítica.
És que està molt mal vist que t'agradin els Manel perquè clar, alguns catalans som tan progres i tan undergrounds...
A veure si escolto la resta del disc que encara no ho he pogut fer.

Christian ha dit...

Home, tant com això no crec, perquè per això existeixen les opinions. Hi ha moltíssima gent a la que li agrada Manel (5 dies de sold out al Romea), molta altra que no, i uns quants als que els agrada però no ho diuen :P

M'ha agradat la crítica i estic bastant d'acord. I m'agrada molt Aniversari :)

Anònim ha dit...

Hosti, doncs per estar mal vist si que en parlen a la tele i a la ràdio. Esperem que mai estigui ben vist!

skating ha dit...

Em referia a segons quins twiteros o segons quins ambients...
A mi m'agraden els Manel i si no m'agradessin no em dedicaria a intentar destruir-los com fan els anomenats anteriorment...

Jordi... ha dit...

Skating, deixa-ho córrer; et refereixes a quatre matats.
Els Manel només es destruiran el dia que facin un mal disc o que passin a tenir un mal directe, i de moment no s'ha donat el cas. Potser tenen una fama excessiva (i en aquests casos sempre et surten enemics), però s'ho mereixen prou.

Anònim ha dit...

A mi el primer m'agrada molt. el segon (despres d'una sola escolta) directament no em va agradar. Es mes, la de boomerang la vaig trobar un pel cutre...
espero que em passi com a vosaltres i a mida que l'escolto m'agradi tant com El Primer(en majuscules).

Lluís Huedo ha dit...

A mi no m'han agradat mai, ni ara ni abans.
No, no em fan ràbia, o no molta si més no. Em semblen un grup perfecte per alimentar el Mainstream català, ja que com bé diu en Yeray, 'són un producte molt digne'.
El dia en que deixin de ser rentables es destruiran sense que ningú se n'adoni.

miriam de la selva ha dit...

Doncs, jo encara no he tingut el gust d'escoltar tot el disc però Boomerang ha aconseguit aquell pressigolleix de Roma.
Aquí, a Catalunya, de vegades semblar ser que és dolent aconseguir una bona propaganda fins arribar a ser un profucte que alimenti el Mainstream català (com diu Lluís Hurtado). Agradar a una majoria ha de ser dolent?

Lluís Huedo ha dit...

ha ha ha

El que sí que sembla que és dolent és no estar d'acord amb aquesta majoria!

miriam de la selva ha dit...

home tampoc... encara no s'ha fet cap foguera amb els antimanelistes (almenys no n'he tingut constància, no voldria posar la pota!)

xavier ha dit...

i qué vol dir amb
"Aquest treball parla molt d'històries, sorgides gairebé d'una novel•la de Wilde..." ?
Wilde, de Oscar Wilde?
Si solament va escriure una novel.la...
http://en.wikipedia.org/wiki/Oscar_Wilde_bibliography#Novel

Millor la propera vegada parla del que saps, Yerai

yeray ha dit...

Errata de paraula, em referia a l'obra de wilde i en especial als seus contes, que en té uns quants i molt bons, novel·la no era el més adient -tot i que vaig gaudir molt del retrat de dorian grey-! Gràcies Xavier, vigilaré més en matisar el proper cop! =)

Pere ha dit...

A mi m'agraden els Manel, i molt. El què passa que considero que se n'ha fet un ressó mediàtic als mitjans exagerats... Simplement això..

Anònim ha dit...

Si, ho han tornat a fer, igual.
S'afegeixen a la llista infinita de grups amb veu monòtona tipus Mishima, Standstill o Love of Lesbian.
Que consti que m'agraden.

Joan

Anònim ha dit...

Em va agradar molt el primer, i aquest segin també. Però un any després els temes es feien mooolt pesats,...espero que no passi el mateix amb aquest.

Pot ser també va fer alguna cosa veure'ls en directe, el dia que els vaig veure van ser freds, aburrits i estàtics.

Anònim ha dit...

Volia afegir, espero que el directe de Manel hagi millorat. No en quan a execució si no en la producció del so en directe... val a dir que depèn de quins llocs sonen a festa major o a orquestra meravella, Montgrins, La principal de la Bisbal... que estar molt bé, però no crec que sigui l'objectiu...

Reitero, m'agraden peró algú ho havia de dir.

Joan

Lluís Huedo ha dit...

Joan: Respect per la Principal de La Bisbal. Ja els agradaria als Manel arribar algun dia a ser com la Principal.

Míriam: Desacreditar malescrivint un cognom com una pataleta i no tenir-ne constància a l'hora és tot un èxit, felicitats. A part que demostres el mateix que tota defensa ferotge de 'i tu més'…

Anònim ha dit...

Doncs ho sent, però a mi no m'agradat aquest treball. I reconec que he estat enganxat a aquest grup.
Li falta la frescura d' Els millos professors europeus on cadascuna de les cançons et descobria un món i un registre diferent.
Aquest disc és més dificil de menjar on la segona part a partir d'Aniversari perd, pot ser qualitat però guanya en frescura.

Espere que el disc guanyi en directe.

e. ha dit...

Amb una primera escolta i mentre treballava (!), puc dir que estic bastant / molt d'acord amb aquesta crítica.

El tema mainstream, no mainstream, moderns i demés és mooooolt pesat i avorrit, aquí i a tot arreu (ho dic pels comentaris, no pas pel blog)

JG ha dit...

Jo penso que Manel guanyaran molt el dia que es tornin un grup una mica més espontani, tant en disc com en directe. Està tot massa estudiat, cada paraula, cada coma. Com ho està cada speech de concert. El disc per mi està bé, sense més.

Jordi Nicuesa ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ivan ha dit...

Dopncs a mi m'ha passat com diu a l'article , en les escoltes sucessives guanya molt. D'acord també amb "El Manel i l'Olga" però m'agrada molt "Critacarem les noves modes de pentinats" i "Benvolgut " també