29 de març 2011

L'ANY DELS DIAMANTS



Diamantes
El Columpio Asesino
Any: 2011
Discogràfica:Mushroom Pillow


Els vaig descobrir tard, en plena efervescència, gràcies a un bon amic. Era l’any 2008 i La Gallina estava en boca de tots, ja a l’estiu se sabia que seria un dels discos nacionals de l’any. Aquell amic, melòman de pro, fou una veu clarivident: “El Columpio Asesino amb La Gallina és un dels millors discos d’aquest any”. No s’equivocava perquè, tot i coincidir amb el mainstream Third dels Portishead, el debut de Klaus & Kinski, la tornada de Vampire Weekend, l’Escuela de Zebras d’en Crepúsculo, i els recitals de Deerhunter, Nudozurdo, Fleet Foxes... el 2008 va ser l’any de La Gallina. Ara, tres anys després, amb canvi de segell, retocs en la formació i mutacions en el so, El Columpio Asesino torna. Això sí, de Diamantes en bruto res: passegen qualitat, enriqueixen l’escena, són un valor a l’alça, però ja no estan mancats d’experiència ni de falta d’aprenentatge. Són diamants del post-punk estatal. Fa poc més de dues setmanes rebia un mail del meu amic: “Has escoltat ja Diamantes? Un dels discos de l’any”. El temps ho dirà, el que és cert és que ho tenen tot a favor perquè aquest any sí, sigui l’any del Diamantes.

Com ja he dit va ser tard. Ells feia anys que rodaven i a sobre, el primer tema que vaig sentir fou un "Ye Ye Yee" que a prop està ja de la dècada de vida. Recordo a la perfecció les sensacions: un parafrasejat narratiu inintel•ligible acompanyava un “Ye Ye Yee” pop i enganxifós en un còctel fresc i increïblement addictiu. Era un so rock fosc i electrònic, difós i un pèl impostat, encara immadur, però increïblement llaminer. El Columpio Asesino estava presentant arreu de l’estat La Gallina i jo tot just havia escoltat el 5è track del seu disc de debut -de títol homònim-. M’havia de posar les piles. Aquell El Columpio Asesino (Astro, 2003) era fruit d’una manera lliure i descavalcada de composar i viure la música. Un crit punk vertebrat en capes i capes de post-punk, una producció complexa que per moments deixava entreveure Pixies, New Order i, fins i tot, la irreverència de l’Alaska de la Moguda.

El Columpio Asesino havia nascut a Pamplona anys enrere, cap al 1995, de la mà dels germans Arizaleta, que abans havien format a Los Bolígrafos. Per composar aquest gronxador assassí es recrearen en l’experimentació i en la sèrie B. Per completar el cercle Unai Medina i Xaber Ibero, Markos Tantos i Miguel Abril, tot amb l’objectiu d’explotar El Columpio fora de Navarra. Amb voluntat de créixer, els concursos representen l’impuls definitiu - Euskadi Gaztea 2000, Demo 2001 de Radio 3, Lagarto Rock 2002- que veurà podi al FIB 2001, a més del cop amb el Sol Música y Tierra amb que podran gravar la seva maqueta. El Columpio Asesino és fèrtil, a base de rodatge exhibeixen un potent directe i més amb l’arribada del De mi sangre a tus cuchillas (Astro, 2006) que, juntament amb La Gallina, ajuden a estructurar aquest nou Diamantes (Mushroom Pillows).

Les tendències dels seus dos anteriors treballs, poc o molt, parasiten Diamantes. Si fusionem el concepte de hit, del De mi sangre a tus cuchillas i la cerca de la sonoritat concreta i treballada de La Gallina, obtindrem Diamantes. Dit d’una altra manera, el nou llarga duració rescata el millor dels anteriors, afegint-hi novetats: pèrdua de la presència dels vents en favor de les bases persistents i críptiques. Suma d’efectes per aconseguir sons més depurats i estèrils. I com no, protagonisme definitiu per a la veu de Cristina Martínez, un encert que voreja altres cotes i permet peces com la transcendental "Toro". Menció apart per aquest single canviant i progressiu que només podrà ser lidiat als millors festivals i pistes de ball: una entrada amb guitarres netes, trepidants, insistents que a la primera cantonada et fomenta l’èxtasi a base de sorprenents maragdes. Llavors eslàlom frenètic de riffs i brams per acabar en un “Subimos hasta el cielo, caímos hasta el fondo, lo apostamos siempre todo, bailando, danzando entre los muertos...”, cru i fosc, a l’estil de Joy Division. Entremig, una constant que es repeteix durant el disc, novetat en la combinació de veus de Cristina i Óscar: despreocupació festiva que voreja l’electroclash dels mateixos Hidrogenesse. Una més de les mostres de l’encert d’aquest títol Diamantes: el material més dur, el que no pot ser ratllat, i és que, els anys els hi han transferit un so propi, que ni la crítica ni el públic posen en perill. Unes ales creatives que els fan no casar-se amb res ni ningú. Qui va dir que el bon post-punk no podia ser en castellà?

Diamantes són nou peces justes en minutatge. Nou píndoles que generen mono i que viatgen per sexe, amor, drogues, excessos, nit, nit i més nit. Totes elles demanant directe, una de les virtuts marca de la casa que els ha portat davant de John Cale o del gran Jamiroquai. Tota una demostració de potència que en la defensa d’aquest nou treball només veurà control i pausa en cançons com "Dime" que nunca lo has pensado, MGMT o "Cisne de cristal", exemple de que Diamantes també sap trobar l’equilibri en els decibels. Soni com soni aquest nou directe -d’aquí ben poc tindrem l’oportunitat de valorar, 6 de maig al Razz-, El Columpio Asesino no decebran. I sinó, temps al temps. De ben segur d’aquí uns mesos hauré de donar-li la raó al meu amic (i de molt bona gana!) perquè Diamantes serà un dels grans discos d’aquest 2011.


Ressenya escrita per Yeray S. Iborra