15 de març 2011

LA LLIURE EVOLUCIÓ



Libre Asociación
The New Raemon
Any: 2011
Discogràfica: BCore


Ha tornat The New Reamon. I amb aquest ritme de publicacions, d'aquí a poc deixarà de ser notícia, i no pel poc interès que puguin tenir els seus treballs sinó perquè és un músic hiperactiu que no deixa de gravar discos i EPs. A més, comptant amb reconegudes col·laboracions (Francisco Nixon o Miguel Rivera de Maga entre d'altres). En el seu últim treball, Libre Asociación (BCore, 2011) en Ramon continua amb la seva evolució personal amb un so molt més fosc i més elèctric a la vegada.

Quan portàvem poques setmanes de bloc, vam parlar de l'anterior LP d'en Ramon Rodríguez, sota el seu alter ego The New Raemon. Vam comentar com La dimensión desconocida (BCore, 2009) s'havia allunyat una mica més de la seva anterior carrera davant de la ja desapareguda banda d'emocore Madee i que era una progressió del seu primer treball en solitari, A propósito de Garfunkel (BCore, 2008). Explotava més la seva versió més acústica i amb lletres tan divertides com àcides, ideals per a ser cantades.

Però potser per la seva enyorança de Madee (que, malauradament, es va acomiadar fa molts pocs dies) o perquè no vol estancar-se en un estil que, per altra banda, li ha portat bastant èxit demostrat amb els seus dos anteriors discs, el nou treball arriba amb un canvi que no només és a nivell musical sinó que també queda reflectit amb la portada. Deixant de banda les il·lustracions que l'acompanyaven a totes les seves anteriors portades (de la mà de Martín Romero), en Ramon ens presenta una fotografia on la foscor guanya protagonisme, la mateixa foscor que envolta les seves lletres i la seva música.

I encara que no ho sembli, pel gir musical, la producció torna a anar a càrrec del Santi Garcia i en Ricky Falkner i del mateix Ramon. Cançons com les que obren el disc "Lo bello y lo bestia" (tot un temazo, per cert) o "Consciente hiperconsciente" comencen a pujar el clímax dins la nova atmosfera fins ara desconeguda on la força de les guitarres i la bateria estan quasi per sobre de la veu. "Soñar la muerte" i "Verdugo" són els talls que més ens aproparan al seu passat a Madee (llagrimeta) o als propis Standstill, i els dos eixos on gira tot el disc. I temes com "Algunas personas del valle" o "El refugio de Superman" ens portaran a recordar una mica les lletres de les antigues cançons, amb la seva certa ironia i tornades fàcils, però no ens equivoquem quan afirmem que amb més maduresa que abans.

Com a conclusió direm que, tal i com vam comentar, The New Raemon necessitava un canvi per no caure en el continuïsme i l'avorriment. Un disc de poc més de mitja hora però que no ens deixa a mitges. Perquè sabem que això no quedarà així. Sinó, només cal esperar cap a la tardor quan amb la col·laboració de Francisco Nixon i Richi Vicente tornarà a treure un nou disc.