1 de març 2011

CANÇONS MÉS ENLLÀ DE LA MORT



Mazoni
Fins que la mort ens separi
Any: 2011
Discografica: Bankrobber

No és la primera vegada que Jaume Pla (Mazoni) s'ajuda dels seus referents de joventut per explicar històries que li venen al cap. En el seu disc anterior parlava explícitament dels Cure o reinterpretava una estrofa del “A hard day's night” dels Beatles. Però amb Fins que la mort ens separi (Bankrobber, 11) ha anat una passa més enllà. Unes veus harmonitzades ens donen la benvinguda al nou disc del bisbalenc, un mirall clar a Brian Wilson, és clar, però molt més que això. És un recull de tot el que escoltarem més endavant. Una benvinguda que ens marca inevitablement el cinquè disc de Mazoni.

A Fins que la mort ens separi Jaume Pla ha fet una regressió a la mel·lancolia després de la tempesta rock que va suposar el magnífic Eufòria-5 Esperança-0 (Bankrobber, 09). Evidentment parlem d'un canvi de tendència, no de manera de fer. No és un disc tan contudent i alhora experimental com era l'anterior sinó que ens presenta unes cançons més atmosfèriques que s'acompanyen de les metàfores i símbols habituals que Mazoni dóna a les seves cançons. I aquest tret el descobrim ja al segon tema, aquest primer senzill que és “Per primer cop”, una balada que parla de l'inevitable pas del temps i que ens recorda als Flaming Lips. Un viatge que ens porta bastants anys enrere, fins aquells moments més intimistes del primer Mazoni post-Holland Park, els de l'obscuritat del 7 songs for a sleepes night (Bankrobber, 03) però tembé a l'embolcall pop que va embalar l'Esgarrapada (Bankrobber,06).

Malgrat Pla ha explicat que és un disc que trenca bastant radicalment amb el disc anterior, deixa anar-hi elements que t'hi transporten. En trobem dues mostres: una és la cançó amb el que acaba l'àlbum, la rockera “Això nostre s'ha acabat” i, és clar, “Tot Sants”, on Mazoni torna a fer una lletra narrativa amb un ritme hipnòtic i uns violins exasperants, trets que comparteixen amb aquell “Ei, que surt el sol” de Eufòria-5 Esperança-0. Amb “Tots Sants” Pla demostra que segueix evolucionant com un gran escriptor de textos, sens dubte un dels dos o tres millors que tenim al país. En una sola cançó Pla viatja pel desert el dia que mor en Michael Jackson (una història real, per cert), segueix en el moment en què explota la bomba atòmica de Nagasaki i acaba tocant a mort, a qualsevol campanar d'un poble perdut de l'Empordà.

Com a productor únic del disc, Pla ha despullat les cançons, els ha donat un punt cruesa que es torna tranquil·litat en la seva màxima expressió a “El dubte”. El de la Bisbal agafa el piano, molt present en tot el disc, per cantar que “el dubte mossega alhora de triar el moment en que has de parar, i aquest moment concret no arriba mai, submergit en el dubte etern”. I mentre radiografia la inquietud de veure que les coses no canvien i no sabem gaire cap a on tirar, li escoltem la respiració en una cançó que inclou alguns dels moments més brillants del disc quan la resta d'instruments apareixen per sorpresa. Sembla evident que Mazoni té bastantes obsessions personals amb el que vindrà, amb el que passarà. És aquest dubte del que parlava al tema anterior, del full en blanc de la teva vida que no saps quines paraules l'ompliran. És un tema recurrent en la seva discografia i que s'accentua en aquest disc. Ens en parla també a “Ulysses i el full en blanc”, el retorn mai complet a casa. La incertesa, o el que és pitjor, la possible soledat que t'hi trobaràs quan hi arribis. “I dins teu confies que algú t'està esperant”, escriu agafant llunyanament el símil de la Iliada.

Solem dir que qualsevol temps passat va ser millor. Però és un tòpic que no es compleix forçosament. Més en el cas d'un artista que es troba en constant evolució. Per això hem llegit que Pla ha abandonat encertadament les grans tornades pop que havia escrit a temes com “Memòria”. Res més lluny de la realitat. I el millor exemple el trobem amb “La Galàxia Interior”, una cançó que ens parla dels darrers moments de vida d'una persona i que evoca al Bowie època Ziggy Stardust. No hi ha dubte que amb “Galàxia Interior”, Pla aconseguix convertir els moments més accesibles del disc en uns segons magnífics, en una tornada emotiva, èpica, perfecta. Pop, al cap i a la fi, amb totes les seves lletres. Com ho és “Natura Morta”, una altra cançó pessimista d'animals surrealistes i del que n'ha de sortir forçosament un altre senzill. Una cançó directa i que s'instal·la al cap en el mateix moment en què et trobes atrapat en un embús mentre cantes “Cocodrils d'espuma, crustacis de goma, insectes de plàstic, paquiderms de broma”. Sí, ja la tens al cap i no en sortirà en un bon temps.

Poc abans de sortir el disc vam poder parlar amb en Jaume sobre la temàtica principal de Fins que la mort ens separi, que no és altra que la mort. Segons explicava no és un tema que l'obsessioni gaire, però va despertar-se una nit i va decidir que n'havia de parlar. La mort la toca directament a “La Galàxia interior”, però nosaltres ens quedem amb el tractament que fa del suïcidi a “L'home número 12”. Mazoni torna a la cançó narrativa on un suicida mostra el seu temor a morir uns minuts abans del que havia planejat mentre es dirigeix a la via del tren que acabarà amb la seva vida.

“Fins que la Mort ens Separi II” sembla donar el punt i final al disc, a la història coral que ha construït Mazoni durant 10 cançons. Al dubte, el desengany, al pas del temps, a la mort. Una volta interior que malgrat sembli el contrari, és molt més costumista del que sembla. Perquè aquests pensaments són tan comuns en nosaltres com anar a comprar el pa. La diferència és que mentre uns ens expliquen el seu dia a dia sota l'etiqueta del costumisme, Mazoni agafa la versió menys amable de la nostra vida, la que ens inquieta i ens fa ser, sovint, infeliços i dubitatius. Hem dit que l'àlbum s'acabava, però no és del tot cert. Mazoni ens deixa pel final “Això Nostre S'ha Acabat (Fos El Que Fos)” i malgrat ell ho negui categoricament, sembla que surti forçosament del disc, com si fos una remenisència del seu disc anterior. No és una característica nova, a Eufòria-5 Esperança-0 també deixava per la darrera pista el tema “Cercles”, més proper estilísticament a Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 08). Malgrat sembli a primera vista que pugui desentonar, el cert és que no imaginem un final millor que un cor de gospel cabant el disc cantant que “això nostre s'ha acabat, fos el que fos”.

Pensàvem que amb el disc anterior Mazoni havia arribat al seu sostre creatiu però és evident que ens equivocàvem. Segurament Fins que la mort ens separi és un disc més convencional en el sentit que entra de cara de bones a primeres, fet que no passava amb Eufòria-5 Esperança-0, una obra a la que havies d'anar donant oportunitats fins fer-te'l teu. Aquest cop Mazoni fa una passa més, ni la definitiva ni la més original, simplement un salt que complementa la seva carrera amb un grapat de cançons que són les millors que Pla ha escrit mai. Un disc majúscul que ni suposa una culminació ni un punt i apart. Perquè la carrera de Mazoni és un seguit de punts als que no diferencia cap paragraf, que no es preucupen d'on aniran mentre segueixin fidels a un estil i una manera de fer personal i coherent. El millor disc de Mazoni? Sens dubte.