2 de des. 2010

UNA VETLLADA AMB NEIL HANNON I SENYORA


Qui: The Divine Comedy
On: Teatre Casino de Poble Nou
Quan: Dimarts 23 de novembre
Eurus: 25


Gran vetllada la que vam tenir oportunitat de veure al Teatre Casino Aliança del Poble Nou, que per a l’ocasió va penjar el cartell de “sense entrades”. Cathy Davey, fent gala d’una puntualitat lloable, va ser l’encarregada d’obrir el concert. La seva última referència, Nameless (2010), va ser amb la que es va basar el repertori. El va defensar amb l’ajuda d’una guitarra elèctrica. Peçes delicades, casi d’orfebreria. Deliciós aperitiu.

Acte seguit, la responsabilitat va recaure sobre Neil Hannon, qui elegantment vestit es va asseure darrera un imponent piano de cua. Va escollir "Assume the perpendicular", del seu últim treball, per obrir el concert. A partir d’aquí, va caure el bo i millor de la seva extensa carrera discogràfica, entre d’altres, "The Certanity of chance del Fin de siecle"," Tonight we fly del Promenade" o" Our mutual friend" del celebrat Absent friends. Va abandonar el piano per posar-se a la guitarra per interpretar "Absent friends" i "Becoming more like Alfie". Pel que fa als moments àlgids n’hi van haver varis. Em quedo amb la interpretació de “The complete banker”, justament el dia que es feia públic el rescat financer de l’Irlanda de qual es originari, i quan a la meitat de “At the Indie disco” va aprofitar per encabir-hi una versió, molt particular, de "Blue Monday" dels New Order. A l’extrem contrari s’hi va arribar quan va tocar The plough, així i tot, va saber mantenir l’atmosfera. Abans no s’acabés el concert, bis inclòs, també caurien "The National" i "Tonight we fly".

Haig de reconèixer que vaig anar al concert expectant, doncs gran part de l’èxit de la seva dilatada carrera es deu al pop orquestral i s’havia anunciat que apareixeria en solitari. La forma com defensaria les cançons, que fins aleshores havia escoltat amb banda i moltes vegades acompanyada d’un quartet de corda i secció de vents, em plantejava moltes incògnites. Però res. Sense arribar al nivell d’un concertista, diria que és un bon pianista, malgrat ell ho negui excusant-se amb que només va finalitzar el segon curs. En certa mesura, es va poder apreciar millor alguna de les composicions, despullades de tans arranjaments, posant de relleu el nivell compositiu. Per altre banda, les aptituds comunicatives i sobretot còmiques, va fer que s’acabés de posar a la butxaca un públic que ja hi venia predisposat. Diria que cap dels assistents va abandonar el teatre sense tenir la certesa que acabava de passar una gran vetllada amb Neil Hannon.