14 de des. 2010

NI DURMIENTE NI POSTUMA


Disco Póstumo
La Célula Durmiente
Any: 2010
Discografica: BCore


Doncs sí estimats lectors del Gent Normal. Us asseguro que la intenció no és fer-nos pesats, però una vegada més en Joan Colomo, aquest cop acompanyat de la tropa de La Célula Durmiente, s'ha tornat a marcar un gran disc. Amb en Colomo a la veu i guitarra, l'Inés al baix i en Narcís a la bateria, la banda afincada a Barcelona presenta un quart treball que malgrat dir-se Disco Póstumo (BCore, 10) no serà el darrer, o almenys això diuen. La Célula sembla tenir corda per estona i nosaltres que ens n'alegrem.

El cert és que ens trobem davant d'un disc molt menys continuista del que podíem esperar en un principi. Hi ha patrons que es mantenen com sempre, les lletres directes, crítiques -amb el toc existencialista que donen sempre a les seves composicions- i alhora festives. Deu cançons que rarament superen els dos minuts i mig i que van al gra. Perquè les influències són les que són i això nota i marca un tret que ha seguit Colomo en tota la seva trajectòria, a Zeidun, Ariadna, Red Sexy Band o, fins i tot, a la curta etapa d'en Joan a Unfinished Sympathy, malgrat allà fos l'Èric Fuentes l'arquitecte principal de les cançons.

Així doncs, a aquestes alçades ningú s'estranyarà d'escoltar un disc que navega sobretot pel hardcore, el punk-rock i l'indie rock. I aquí precisament és on trobem una de les grans novetats d'aquest Disco Póstumo, la banda ha abandonat parcialment les experimentacions musicals que va indagar als seus primers treballs i que els va fer ser un dels grups més originals de la flota de Bcore. Ja no som ni a l'oest ni a Mèxic, adéu al cabaret i a la música tradicional, s'han acabat les trompetes i les veus agudes. Ens trobem davant un disc molt més primari i carregat de contundència garatgera. Disco Póstumo és una oda a les tornades fetes himne, a les bateries accelerades i la distorsió guitarrera, un disc que entra directe a les orelles sense concesions i que s'escolta d'una tirada. D'aquells que poses una vegada darrera una altra.

La Célula Durmiente ha anat per feina, confluint moltes coses en poc minutatge i deixant-nos hits inmediats com “Deriva”, que dóna una benvinguda que ens recorda més a aquells Zeidun del genial (i recordat) split amb Maple, ja fa una colla d'anys. I és que sembla que aquest disc és un recull de tot el que ha begut el Colomo més hardcoreta, així s'explica un tema com “Canción Póstuma”, un tema que beu directament dels Unfinished Sympathy i que segurament és una de les millors cançons del disc gràcies, en part, a les segones veus d'una Inés que torna pletòrica com a segona veu, però això tampoc és cap novetat. Seguint amb aquesta espècie de disc on s'agrupa tota una vida als escenaris ens arriba “Linia Curva”, el tema més célula del nou disc, amb una tornada que, tal i com explica la promo de Bcore, podria cantar el mateix Juanes, a bailar, ven conmigo a bailar.

Una de les característiques de les lletres d'en Colomo és que sense ser un lletrista eminenment polític, sempre acostuma a deixar alguna crítica a la societat que ens ha tocat viure, com aquesta “Triste condición” i els pirates de maleta i corbata. O com a quan a “Ministerio de Ergomía” vol contruir un avión con los restos de la demolición del ayuntamiento y luego partir a un lugar donde se pueda estar sin sentir la presion del momento. Y disfrutar del placer de respirar sin ninguna pretensión. I així els nois de la Célula van creant tornades que s'enganxen no només per un magnestisme innat sinó també perquè les coses que ens expliquen són totalment creïbles. Disco Póstumo acaba amb un dels hits en potència del disc, "Carnaval", l'experiment tripós de la Inés a “Origen Aborigen” i “Hipocondría”, una lletra que no sabem si prendre'ns com una metàfora, una broma o una simple descripció real de l'enfermetat.

Per segon any consecutiu ens arriba un disc a última hora de la factoria Colomo que tornarà a estar al llocs més alts del discos que més ens han agradat aquests darrers 365 dies. Potser que ens ho comencem a prendre com un -bon- costum. Per cert, no hem dit que és el primer treball de La Célula Durmiente integrament en castellà, però vaja, això és igual, oi?

La Célula Durmiente estaran presentant el disc el proper 10 de Febrer al Moog de Barcelona.