22 de des. 2010

ATP BY GY!BE · PART 2 DE 3


Segona part de la trepidant aventura d'uns joves a Anglaterra en busca de diversions i sexe desenfrenat. Bé, això de joves uns més que d'altres però no parlo de ningú. Sexe, més aviat poc (és una broma referent a la primera part, així que fes el favor de començar pel principi). Així que no queda més remei que seguir parlant d'Oneida, Godspeed You! Black Emperor, Chris Corsano i afegir algunes joies més del pop com Neurosis, Emeralds, Francisco López i Deerhoof.

No sé si fa falta que ho digui, però després de 6 - 7 hores d'Oneida qualsevol grup sembla fat. És una llàstima vist així, però vist des del punt de vista de l'enorme directe que ens acabaven d'oferir els de Brooklyn doncs tampoc sabia tant greu. És clar que el hardcore punk directe i visceral que oferien els Nomeansno em va resultar com veure una peli Disney: banal. Per contra, The Ex ens va donar la satisfació del post hardcore ràpid i energètic que arriba a la mèdul·la per recórrer-la cap a baix i donar embranzida als peus. Bellugant el cucu cançó rere cançó varen saber portar l'excepció del festival a ple rendiment.

The Oh Sees tenien el mateix objectiu, trencar el drone i les no melodies denses per explaiar els assistents. Molts són els que van sortir contents del concert, jo, en canvi, em vaig avorrir profundament, tot sonava a tòpics previsibles amb estructures estancades com de fòrmula. Va ser l'excusa perfecta per marxar abans d'acabar el concert a dormir.


Butlins per dins

- Coses bones.
Si abans he dedicat una bona porció a les coses dolentes, ara toca a la part positiva de l'esdeveniment. Ja dic d'entrada que del resultat dels pros i contres, l'ATP en surt àmpliament victoriós i és que tot i tenir uns contres grans (gegants diria jo) els pros són tan i tants que empetiteixen fins a ridiculitzar la part negativa del festival.

El públic i el cartell eren de qualitat sobradíssima, però és clar que s'ha de ser conscients que cada ATP està comissariat per gent diferent i per tant canvia com de la nit al dia (sense anar més lluny, el cap de setmana següent hi havia l'ensucrat ATP comissariat per Belle and Sebastian on hi van tocar Franz Ferdinand i on les piruletes, el cotó fluix i els colors llampants transformaven Butlins en Disneyland, òbviament això últim és una aproximació destructiva). Tot i això, l'ambient de cordialitat tranquil·litat juntament amb l'espai que donava l'organització, promovien una estada pels diferents espais més que agradable.

També hi influïa el fet de que cohabitéssim tots junts. La idea de veïns no era present, però ara em semba que sí que es podria comptar com a factor. Veïns amb els assistents desconeguts, veïns amb els grups que formen el cartell, veïns amb la resta de companys. Cronometrat, des de la porta del bungalow fins la porta del centre comercial hi havia mig cigar. L'efecte hivernacle, de parèntesis amb la realitat, de concentració en el festival que produïa l'estada allà mateix és comparable a unes colònies. Amb la diferència de la vida adulta del que suposa estar 'de festival'.

Vida adulta que surt agraïda amb els preus. Sí, UK és car, però dins d'això s'ha de dir que podies menjar per 4 o 5 pounds i que les pintes de cervesa oscil·laven entre els 3 i 3 i mig pounds. Caldria esperar que un cop 'segrestats' allà a dins, aprofitessin per endosar-nos preus abusius per tots costats, però no. A més a més que pots entrar amb la bossa del super tranquil·lament cap al bungalow on hi pots fer un petit magatzem de substàncies alimentícies (o no tant alimentícies).

El que sí s'ha de destacar és la durada dels concerts, i és que davant la costum dels 45 minuts de rigor als festivals, trobar-te en concerts de més d'una hora i fins i tot que "repetien" espectacle donava més idea de que allà, al que s'anava era a veure i sentir música.

- Diumenge 5 de desembre

Em desperto com si tot hagués estat un somni, som si encara hi fos. El record d'Oneida ens assalta a tots, la spanish jam va marcar, però ahir ens varen rebentar. Durant tot el dia i d'ara endavant, frases com -vaig un rato a Oneida, ara torno- seran dites i emprades atzarosament.

Una espècie de café, una espècie de magdalena (muffin en diuen, suposo que ve de mofa) i altre cop una espècie de cua repleta de gent que enfila les escales del Center Stage. En una estona, a les 12:30h, Godspeed You! Black Emperor faran el tercer i últim assalt.

Els guirirs (seguint la màxima de tots els que no són de casa meva són guiris) ja deuen haver dinat, a Espanya, si estiguessin menjant alguna cosa a aquestes hores seria algo més químic, i si estiguessin de concert seria d'after. Però aquí no, el que menjen és sa i legal i el concert si algú se'l pilla d'after, fliparà.

Amb quina facilitat GY!BE va fer-nos levitar de nou. Només vaig poder assistir a la primera hora, tenia quereceres després, però en aquella intensa i llarga hora varen pujar el llistó, van aconseguir arribar a alguna cosa més màgica.

Vull dir, la primera vegada sempre és la primera vegada. Era el primer dia, erem joves. Va ser dur i trasbalsador, en canvi, aquesta segona va ser un vol plàcid, quasi diria que controlat. No vaig ni plorar (vale, només un cop) ni marejar-me ni res. Tot i que òbviament vaig sortir com d'una dutxa després de tres dies de festival: quasi suspès a l'aire, levitant i impulsant-me per les puntes dels dits dels peus contra la moqueta.


El públic d'esquenes amb els ulls tancats

Millor estat impossible per entrar a l'ex casa d'Oneida, el Crazy Horse, on hi actuava un altre punt d'inflexió, en Francisco López. Era entrar a la sala i aturar-se davant tothom, no darrera, sinó davant. Tothom reaccionava igual, eren necessaris uns breus instants per adaptar-se i entendre el funcionament de l'espectacle. Quatre altaveus com si fossin vèrtex d'un quadrilàter encarnat al centre del mateix i al mig tota la massa humana.

Disposats en cadires i partint des del centre, el públic es repartia en fileres que partint des del centre, cada una mirava cara el seu lateral, així els de la dreta encaraven cap a la dreta i els de l'esquerra cap a l'esquerra i tots donant l'esquena al centre, no com en política. Això de 'cada una mirava cara el seu lateral' és només una referència espaial, la veritat és que ningú podia veure-hi. La majoria duia una vena als ulls, la resta els tenia clocs i amb les mans o un jersei se'ls cubria.

La gent va acabar per exhaurir les cadires i els poc previsors anàvem agafant lloc per on podíem. El percal acaba amb cadires fora del quadrat virtual i d'altres inserits dins ell romaguent per la moqueta tombats. La visió em recorda una espècie de sala d'espera d'hospital o d'aeroport barrejat amb el silènci i esgotament d'un pelotón de fusilamiento o càmera de gas. Però que sigui Nick Cave qui vingui a nombrar Auschwitz.

Una veu, la del madrileny, ens introdueix a les onades de so. És només so, ja ho sé, però el sento, puc sentir-ho en la seva forma física, tal com ho pretenen Sunn O))). Saps allò del cine 3D? Doncs això no era ni 4D, o sigui realitat augmentada. Com a mínim era 5D; les olors, el tacte, les sensacions, tot dispersat com un gas mostassa pels altaveus.

Podria parlar (llegir/escriure) durant hores (pàgines/links) i no arribaria ni a la meitat, així que repeteixo allò de ballar sobre arquitectura i exemplifico millor l'estat de sensitivitat físicoemocional amb la vivència ocorreguda només en sortir del camp concentrat. Em fumo un cigar a fora, al silenci d'aquells col·lapsats que en surten, quan acabo, per inèrcia, arranco i entro al recinte. Un guiri amb el seu anglès natal i autòcton se'm gira i deixa que li rellisqui de la boca una frase. Entre llàgrimes sutils em diu -no sé si anar a plorar al bungalow i trucar a la meva mare per dir-li que l'estimo-. El miro incrèdul i uns segons més tard reacciono -jo no sé què fer-. Em sonriu i se'n va. Segons més tard m'adonaria que era veritat, no sabia què fer. Vaig anar a l'altre exterior, entre el Center Stage i el Reds a fer un altre cigar.

Vaig acabar entrant al Center Stage i em va tocar veure als sosos i insuls Mahjongg. Al Tanned Tin sí van aixecar la moral, però allà, llavors, va semblar que s'estiguessin rient de mi. Poques cançons els vaig permetre.

Una hora de Godspeed You! Black Emperor i una altra (dic una, però ni tinc la més remota idea del que va durar) de Francisco López no pot ser bo. És boníssim, però passa més factura que barrejar alcohols en excés.

En Chris Corsano no ho havia dit tot encara, després de la seva actuació amb en Flower i la col·laboració amb Oneida, ara tocava el seu grup amb en Ben Chasny i en Richard Bishop: Rangda. Conscientment m'agraden, però encara no estava preparat. No vaig gaudir-los més que davant d'un quadre abstracte titulat Composició 02.


Neurosis esplendurosos

Rere un fugaç concert de Cluster on no vaig arribar a entrar a res, a Neurosis ja podia dir que per fi estava fi. Quatre hores més tard podia donar altre cop el meu cap per a què me'l volessin per 3r cop en un dia i les feres dels Neurosis varen saber aprofitar-ho (sí, és clar, estaven pendents d'això, de mi). Tot i els moments més emos i intents d'experimentació, que trobava justets, els moments de metall agafaven una grandiositat que els propulsava amb molta força.

Les taules de sobre que porten fan que la possessió de l'escenari sigui total i amb l'atronador que poden arribar a ser, varen aconseguir posar, com un entrecot ferregós, tota la carn contra nosaltres.

Ja varen avisar a la única visita que han fet (fins ara) a la Ciutat Comtal, Emeralds s'han cansat de l'ambient abstracte, el drone orgànic ambiental, no volen sonar a música d'ascensor, que diuen alguns. De fet, un cop acabat el concert (i posant un ull a la futura visita dins el Primavera Sound), diria que la seva hora adequada és encara més tard, molt més tard. És per tancar un escenari, per recollir-se cap a casa ben drogat de música psicotròpica i amb un ritmàs a vegades destrossa-nuques. No, no em van volar el cap. Més que res perquè no era la seva intenció. La passada de revolucions de Genetic és el millor exemple.

Rebentats. Aquí és on ja ho havíem de donar-ho tot. Poder podíem, però entre el cansament, la sensació d'estómac plé després de tant concertàs i començant a vislumbrar la gincama de tornada, alguns es van retirar a temps, d'altres pretenien enfrontar-ho com un concert més. Jo, a mig camí em vaig decidir per veure la primera meitat de Deerhoof i anar a fer la maleta. M'esperava sentir alguna cançó nova, i per què no la cantada en català. La seva actuació es va basar en l'últim disc Offend Maggie (kill Rock Stars, 2009) però sí en van donar dues noves i presumibles cançons del nou disc. Això durant els 40 o 50 minuts que vaig veure, perquè sí, al final, així, sense voler, vaig veure gran part del concert. I és que és molt difícil aturar-ho quan tot ve tan rodat.


La festa no s'acaba amb Deerhoof

***CONTINUARÀ***