21 de des. 2010

ATP BY GY!BE · PART 1 DE 3


Em disposo a relatar el que ha estat l'ATP Nightmare Before Christmas comissariat (curated) per Godspeed You! Black Emperor i em trobo davant d'una muntanya immensa. Com una bola de soroll. És per això que ho farem en tres entregues. Aquí en teniu la primera del que podríem dir el millor festival del món.

Primer de tot, un petit repàs a què és això de l'ATP. ATP són les sigles que corresponen a All Tomorrows Parties, com la cançó de la Velvet Underground, i actualment és una discogràfica i promotora de concerts i festivals. Bàsicament és coneguda per aquesta última activitat, bé, potser a casa nostra és més coneguda per comissariar un dels escenaris del Primavera Sound.

Neix de la mà de Barry Hogan, íntim amic del frontmant de la banda Belle And Sebastian que va tenir la idea d'ajuntar amics seus per fer unes jornades-concerts entre tots. Una banda amiga escollia (escull) la resta de participants i s'elabora cada cartell amb els gurps que aquesta banda tria. En el cas d'aquesta edició, Godspeed You! Black Emperor varen ser qui varen escollir els grups que s'han pogut veure a Minehead.

El festival se celebra històricament a Butlins un resort per a la classe mitja anglesa dels 60 en plena decadència, tot i que actualment l'ATP també té lloc a altres ciutats com ara l'estable Nova York. Butlins es troba al poble de Minehead, a la costa oest i a unes dues hores de Bristol.


Butlins Resort, ciutat de vacances

El dia 14 d'abril saltava la notícia que els canadencs Godspeed You! Black Emperor tornaven, i a l'anunci s'hi podia llegir que farien de curators de l'ATP, més un grapat de concerts a Anglaterra i Europa i nou (9) concerts a ciutats americanes. La notícia, com s'acostuma a dir, va córrer com la pólvora.

El grup de culte GY!BE tornava a les andades i, com a mínim, un servidor, no s'ho podia perdre.
Després és quan els molt cabrons va i anuncien a Emeralds, Oneida, Neurosis, Black Dice, etc. I ja està, entrada per l'ATP Nightmare Before Christmas comprada.


- Divendres 3 de desembre:
Després de volar, passar una nit a Bristol i anar en cotxe (per l'esquerra i amb tot nevat) gairebé dues hores, ens plantem al resort Butlins, que per uns dies es convertiria en Marina Drone o en el festival de la salsitxa. Mai havia vist un percentatge tan alt d'homes vestint atuendos foscs per metre quadrat com al Hall del complex de vacances. Amb les pulseres posades, el mapa a la mà i l'hospedatge ubicat entrem, amb el festival començat, directes a Growing.

Quina manera de començar el festival. A Growing els havia vist ara fa any i mig en un dels bolos amb més desidia que recordo, i pam, concertàs. No, no diré el concert del festival, procuro ser més prudent, però amb les poques expectatives que portava, els de Nova York varen saber obrir de valent al públic. No per ser el més llunyà l'hem de recordar amb més desvaluació i, tot i que va ser eclipsat per pràcticament tot el que durant tres dies veuríem, aquell concert va ser d'altura.

Sense sortir del Central Stage, a continuació, els Black Dice varen pujar amb força i amb un volum atronador enllaçaven passatges més rítmics del que ens tenen acostumats. El concert, molt semblant a la segona meitat del que varen fer a la seva última visita a Barcelona, jugava al que sembla que és la direcció que està prenent la banda. No per això va ser un mal concert, ni de bon tros. Un concert més que remarcable que en gaire bé qualsevol altre context s'hauria vist com a ferm referent en la llista típica del top 5. Si no va ser així, va ser pel mateix motiu que els Growing.


Els GY!BE en carn, ossos i pèls de punta

Després d'això ja vam anar a coses més serioses, l'esperadíssim retorn de Godspeed You! Black Emperor. Amb la paraula HOPE projectada al fons de l'escenari entràvem, de nou, al Central Stage. Els Godspeed estaven a l'escenari vessant drone des que havien obert les portes de l'escenari. Un lleuger i subtil soroll de fons que et feia dubtar alguna mil·lèssima de segon. Sí, GY!BE aclimataven la sala pel que seria un dels concerts que recordaré més en ma vida.

Haig de dir que abans d'acabar Storm ja estava levitant. De la primera hora quasi no recordo res. Tan sols que em vaig eixugar les llàgrimes un parell de cops i que durant dos llargs temes em va ser impossible concentrar la vista, enfocar l'ull, no vaig ser capaç de desconcentrar-me del concert, em tenien la vista robada i estava totalment a la seva mercè. Vaig fer una fuga fugaç a fumar un cigar, al pujar vaig parar a repostar a la barra i la resta del concert, la segona hora, la vaig disfrutar des de la segona graderia.

El primer dia ja m'havia deixat el festival pels núvols i encara quedaven dues jornades més.


- Coses dolentes
Sap greu, però toca. Butlins té les seva part fosca i no seria real si l'eludís.

La primera, la més gran i forta és la realitat d'entrar i trobar-te que estàs a una mescla de centre comercial - Las Vegas. Restaurants de menjar ràpid (Burger King, Pizza Hut, Fish and Chips, hot dogs, etc), plena d'escurabutxaques (a l'escenari Central Stage, al costat de la porta del lavabo n'hi havia dues), on hi havia zones senceres dedicades al joc, una bolera, bars temàtics, etc. Una cosa realment fastigosa.

Un altre apartat que mereix atenció és la contaminació olfactiva. La visual és greu, però la olfactiva també. A Anglaterra, com sabeu, no es pot fumar en cap interior, així que totes les olors queden al descobert. Com també sabreu, els anglesos són uns grans amants de la moqueta, que és estupenda per a celebrar-hi festes amb gots de plàstic que contenen pintes i pintes de cervesa. Ja esteu calculant? Doncs sumeu-hi una pestilent olor a pet. Sí, sí, a gas metà produit als intestins humans. Senzillament impressionant.

Amb aquest percal, compteu que quan diem desembre, ens referíem al desembre del Regne Unit, a camps nevats on s'han de portar més capes que un tema de GY!BE (Koan dixit), així que allò d'anar a passejar, a respirar aire net o a fumar era del tot antinatural. Però bé l'exposició a tants decibels també és del tot antinatural.

Com anticipava al parlar del Butlins Family Entertainment Resort, el pèssim menjar que s'ofereix dins està al nivell dels gasos que en surten produits rera la seva ingesta. Sabem que tenim la millor cuina i que sortir de casa significa rebaixar la qualitat dràsticament, però estic parlant que el millor que hi havia era el Pizza Hut. Tres dies alimentant-se així i tornem a casa amb l'estòmac al revés. L'últim dia ja no sabíem si menjar o esperar-nos a Barcelona.


El centre de l'univers, el centre comercial

- Dissabte 4 de desembre

Ningú ha dit que aixecar-se amb resaca sigui una cosa divertida. Tan sols és una conseqüència la qual s'ha de superar el més ràpid possible, sobretot amb aquest ATP per davant. Ben aviat entrava per primer cop a l'escenari REDS per veure l'espectacle d'en Flower i en Corsano. Baterista i guitarrista (aquest cop amb banjo japonès entre el címbal, la steel guitar i l'autoarpa, em diu en Jose) que a base de free Jazz i Rock feien saltar guspires de les dendrites. No podia començar millor el dia.

Vaig voler veure Bardo Pond, però rere un parell de cançons me'n vaig anar a veure la segona hora d'Oneida.


Els amics d'Oneida

Oneida presentava l'Ocropolis en mode portàtil i això suposava deu (10!) hores seguides i ininterrompudes de concert amb guest stars del rocanrol. Per sort (no, no és sort, és un dels tants detalls de la organització) en entrar al Crazy Horse hi havia les col·laboracions ordenades per hores.

La sort (ara sí, la sort) va fer que entrés per la porta del Crazy Horse entre les 3 i les 3:10 i amb trobés amb el que algú va anomenar 'jo no em moc d'aquí'. Imagineu-vos que Chiruca es decideix a fer xanqueltes d'escalada; doncs ara imagineu-vos en Rafa Nadal, xancleta en mà intentant fer el Guinness de cops de xancleta al teu front, ja quasi estem a la sensació que va provocar veure a en Kid Millions amb el baterista de Deerhoof tocant conjuntament mentre la resta d'Oneida amb un guitarra de Deerhoof atracaven un fortí a cops de pals d'escombra. Immers, vaig quedar atrapat força més d'una hora sense desenganxar els ulls de l'escenari. En una baixada, però, vaig escapar-me a veure Hanged Up.

Els companys de discogràfica de GY!BE es postraven al REDS amb dos violins i una bateria. Lírica amb un trauma kraut garrativant. L'únic que, com passaria a la resta de concerts del dia, era estar a qualsevol lloc i tenir un diablet darrera l'orella dient Oneeeeeeeida, així que amb tres temes em vaig haver de conformar.

La seva actuació de deu hores començava a les dues i acabava a les dotze, ja us podeu imaginar quants grups vaig veure abans de les dotze, no? Dos, els ja dits Flower/Corsano Duo i Oneida.

Sí, es clar, vaig anar treient el cap a altres actuacions, però no puc dir que les veiés. Entre menjars, lavabos, cigarros i treure el cap, vaig calcular que vaig veure un total de sis - set hores de la banda de Brooklyn, no em va sobrar ni un minut, cap desperdici, res de farciment, brutal.

Cada membre del grup va estar una mitja hora (de les deu) de vacances, d'any sabàtic, suposo que per cumplir els mínims necesaris d'ésser viu. Cosa que no va fer baixar el nivell, sí la intensitat. És clar que si no hi ha percusió, Oneida canvia i molt, però el resultat dels altres quatre jugant a fer drone no va fer minçar la qualitat auditiva.


Oneida, Oneida i Oneida durant Sheets of Easter

Per a que això no sembli l'ATP d'Oneida, aniré enllestint, amb el vostre permís, l'apartat d'aquesta banda. Destacaria gairebé totes les col·laboracions (però com cony ho han fet? No crec que hagin assajat ni res), potser, la més fluixa seria la de Dead C.

Quan ja portaven nou hores, em va venir fugaçment el record d'una jornada laboral, les llarges hores al curru, ells portaven nou hores i semblava que portessin 15 minuts, frescos però ja calents i amb intensitat, impressionant. Doncs, quan portaven nou hores i escaig, quan van marxar els dos membres de The White Hills, es van adonar que els quedaven poc més de 40 i tants minuts per arribar a les deu hores. Regalant-nos així els 40 minuts més intensos de totes les 10 hores, tocant diversos temes del seu últim disc Rated O (Jagjaguwar, 2009) i acabant amb la gran (després d'uns efusius reclams des del públic) Sheets of Easter (Each On Teach One, 2002) completa, sencera; els últims quinze minuts regaladament els varen passar patint i disfrutant com mai he vist. Una autèntica filigrana.

Però no podíem anar a plorar com nenes que descobreixen que els reis no existeixen, que són Oneida, sinó que només eren les dotze, així que tot enfilant una pinta ens apropem al concert de Nomeansno.


***CONTINUARÀ***

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Barry Hogan no és el frontmant de la banda Belle And Sebastian

JG ha dit...

Lluís, la branca popie del GN demana la teva lapidació, i amb raó, per haver confós a l'Stuart Murdoch.

Lluís Huedo ha dit...

OWNED!
Com a mínim l'hagués confós amb Barry Lyndon…

Merci als companys del Gent Normal i ex amics per estar al tanto i avisar-me el més aviat possible.

Christian ha dit...

Felicita més aviat a qui s'ha llegit tot el "totxo" :D

Lluís Huedo ha dit...

Quina classe de merda és aquesta??
Felicitaré, i mentalment, a qui es mengi els tres posts!!

XDDD