18 de nov. 2010

MOLT I BO: RESSENYES DE L'IN-EDIT 2010 (II)



I encara en tenim més! Avui la segona part de les nostres ressenyes de l'In-edit, aquest cop fem un petit tastet de la secció Oficial Nacional (que contè films estatals) i la resta de pel·lis que hem vist de la secció Excedlents. Passin i vegin!



"Venid a las cloacas: la historia de la Banda Trapera del Río" de Daniel Arasanz (Muntsa Casas)

El documental sobre la històrica banda de rock dur o punk de Cornellà va guanyar el premi a la millor peli de la secció nacional i també el premi del públic. No ens estranya gens, és sense dubte, una de les millors cintes del festival d'enguany. Signada pel jove Daniel Arasanz és un autèntic i sincer homenatge a tots aquells que van passar per la banda i van aportar alguna cosa de nou en la música d'aquest país. Molt ben documentada i muntada amb molta habilitat ens transporta del món canalla de la Trapera dels anys 70 fins al que queda en dels seus membres avui en dia. Una història local, però tant genuïna que podria ser universal.



"A propósito de Rodríguez. Un documental protagonizado por The New Raemon" de Sergi A. Minguell (Joan Palahí)

No em va costar massa decidir-me per passar per taquilla per anar a veure el documental en homenatge a en Ramon. El segueixo des de Madee i la seva aventura en solitari m’ha acompanyat infinitat de vegades. Tanmateix, quan tenia l’entrada a les mans em preguntava si la carrera que porta al damunt donava tant com per omplir el metratge que un documental requereix. Tan bon punt va començar, els primers plans em van fer témer el pitjor: foscor, desenfocs que no acabes de saber mai si són una llicència “arty” que és permet l’autor o dissimulen altres mancances... Per part d’en Ramon, un excés de personalisme en les explicacions, i la sensació de no saber cap on s’estava anant, ni climax, ni nus ni desenllaç. Les peces musicals, a vegades interpretades per l’ocasió, altres gravades en directe, en qualsevol dels formats que les defensa, mai van ser reproduïdes íntegrament. Així i tot, la peça ens permet acostar-nos al funcionament del músic independent, ja sigui al procés creatiu en un dels temples de l’indie d’aquest país, els estudis Ultramarinos de Sant Feliu de Guíxols, com a les gires, on ens endinsem en la dinàmica de carretera, furgonentes, promotors de bona voluntat i, sobretot, la comunió amb el públic. Al final, la sensació era agredolça, per tant, prefereixo seguir-lo escoltant com fins ara.

"When You're Strange: A Film About The Doors" (Muntsa Casas)

Jim Morrison era molt atractiu i a més a més, tenia carisma. Ell era l'ànima de The Doors i això és el que ens vol fer veure Tom DiCillo en aquest film. Tot i que es fa esment a les particularitats del grup i de com van influir en la música del seu temps, el documental posa sobretot èmfasi en la figura de Morrison, el qual tenia suficient planta i suficient ego com per fer oblidar les seves mancances vocals. Ben documentada i entretinguda, pot resultar interessant fins i tot per aquells que no es consideren fans del mític grup americà.



“Upside Down: The Story of Creation Records” de Danny O’Connor (Joan Palahí)
M’hagués agradat fer un exercici estadísitc abans de començar la projecció. Hauria consistit en preguntar als assistens si havien vist “24 Hours Party People”. D’alguna manera, el documental es pot entendre com un epíleg de la pel·licula que va retratar l’escena de Manchester de finals dels 70. Molts ingredients són els mateixos: la música independent d’arrel anglosaxona, els abusos i fins i tot les ciutats. Però aquesta vegada, el guió se centra en el personatge d’Alan McGlee i l’imperi que va crear - en poc més de deu anys, va passar d’encartar el primer single de “Jesus and Mary Chain” a ser rebut per en Tony Blair-. A més a més, l’acció no se centra en Manchester, sinó que aquesta ciutat hi juga un paper testimonial en comparació a Glasgow i Londres. El documental pren el creixement del segell per endinsar-nos en l’evolució de la música independent britànica des dels 80 fins fa relativament poc (Post-Punk, Shoegazing, Acid-House, Indie-Pop). El degoteig constant de testimonis de primera mà, tan variats com Bob Mould o William Reid, passant per Bobby Gillespie o Liam Gallagher, ens aporta pistes per saber com funcionava a nivell artístic el segell, és a dir, amb independència total. Per altra banda, la qualitat de les bandes que va arribar a tenir en cartera és excepcional, tot i que aquest fet potser només es pot constatar amb la perspectiva que el pas del temps ens otorga. A part de la qualitat incontestable de les bandes que van sortint, el documental té el valor de retrat d’un moment històric concret tan a nivell artístic com del negoci musical en relació a l’escena independent.

"William S Burroughs: A Man Within" de Yony Leyser (Muntsa Casas)

Personatge atormentat, geni maleït, pare renegat de la generació beat, bestia negra del govern americà, gai i ionqui. Aquesta podria ser una petita descripció de Burroughs, un escriptor pioner capaç de influenciar a altres artistes de tots àmbits. La pel·lícula és un cronologia de tota la seva vida amb interessant material audiovisual i molts testimonis que expliquen com van ser influenciats per l'escriptor. A més, també sen's mostra una part potser una mica desconeguda de Burroughs, la seva faceta com a artista plàstic, això sí, ja us avisem que pintava a la seva particular manera. És interessant per conèixer la figura de l'americà més enllà del que va significar per la generació beat.

"Who Is Harry Nilsson?" de John Scheinfeld (Manel Peña)

La figura déna Harry Nilsson necessitava un documental com aquest. L’aclaparador èxit d´"Everybody´s Talking", present a la BSO de "Midnight Cowboy" (John Schlessinger, 1969), va estar a punt d’eclipsar la seva carrera artística, però Nilsson va ser molt més que un one hit wonder. Un cantautor de fràgil personalitat i baixa autoestima (va renunciar a fer concerts en directe) amb unes excel·lents dots interpretatives que va marcar l’escena del Los Angeles de principis dels 70. "Who Is Harry Nilsson?" suposa una merescuda reivindicació del seu llegat artístic, admirat per figures de la talla de Brian Wilson, Randy Newman, John Lennon o Van Dyke Parks. El fet que Nilsson, a més d’un dotat escriptor i intèrpret, fos un veritable party animal fa que el documental estigui farcit de divertides anècdotes sobre la vida nocturna del protagonista. Al llarg de l’últim tram del metratge, però, el retrat agafa un to agredolç que fa que l'interès decaigui una mica i que llastra lleugerament el conjunt.



"Soul Train: The Hippest Trip In America" de J. Kevin Swain i Amy Goldberg (Manel Peña)

Amb un documental com aquest no hi ha error possible: afros, vestits estrafalaris, potes d´elefant, medallons... El material d'arxiu és tan increïblement bo que és molt difícil que el resultat no sigui de notable. El principi dels anys 70 va ser sens dubte un dels moments àlgids de la història de la música negra. Artistes com James Brown, Aretha Franklin, Curtis Mayfield o Marvin Gaye vivien els millors moments de les seves respectives carreres mentre que músics pertanyents a una nova generació emergien amb força (Stevie Wonder, Al Green). Les imatges d´actuacions en directe de tots aquests gegants de la música són el millor del documental i deixen amb ganes de més. Però els creadors de "Soul Train: The Hippest Trip In America" no volien només fer un retrat estrictament musical d´una època i per això, al llarg del metratge, s´analitza el gran impacte que va tenir el programa en la joventut negra: maneres de ballar, tendències estilístiques, pentinats... Fins aquell moment la cultura afromaericana havia tingut molt poca visibilitat en els mass media americans i el programa de TV creat per Don Cornelius va ser un dels primers en intentar canviar aquesta situació (pot ser d´una manera una mica ingènua i superficial). Un d´aquests documentals que es veuen amb el somriure als llavis i que recull una pila de moments impagables. Només espero que quan s'estreni l´edició en DVD puguem gaudir de les actuacions musicals que al film es ventilen en quinze segons.

“From Texas to Arbucies” de Raúl Cuevas (Joan Palahí)
Poc més d’una hora i mitja de metratge per immortalitzar els deu dies de convivència entre Anímic i Will Johnson. Un cop es projecten els títols de crèdits, la sensació no pot ser més satisfactoria. La cinta sap captar el que va ser més que una simple col·laboració, tota una experiència, perfectament resumida en l’escena en què Ferran, amb un macarrònic anglès (acaba recorrent als gestos) explica a Will Johnson el significat de la cançó “Les Fulles fan d’Ocell”. Sorprenentment, el texà ho va acabar entenent. D’alguna manera, aquesta anècdota resumeix perfectament l’experiència, la música va ser molt més que el nexe d’unió entre aquest artistes, sinó pràcticament també el llenguatge. A partir d’aquí, se’ns van presentant tot de passatges que ens permeten entendre el funcionament intern dels de Collbató, on la vida estrictament personal es dilueix amb la faceta artísitca. També ens mostra com es van anar construïnt el concert que van presentar dins la programació del PopArb. Destacables són també altres aspectes de la convivència, alguns dels quals en el rang de l’anècdota, d’altres en el de l’experimentació més pura -em refereixo a la cançó gravada en una cova- a reflexions més profundes -sobre la influència de la geografia en la música, per exemple-. En definitiva, un gran treball tan a nivell tècnic com argumental.