17 de nov. 2010

MOLT I BO: RESSENYES DE L'IN-EDIT 2010 (I)



Aquest any gaudim d'una quantitat industrial de bones ressenyes dels documentals de l'In-Edit gràcies al Christian Peña, Muntsa Casas i la col·laboració especial d'en Manel Peña i Joan Palahí. Ho farem en dues parts, avui repassarem les pel·lis que hem anat veure de la secció Oficial Internacional i alguna d'altra que forma part d'altres seccions. Demà, tindrem el repàs de la secció Oficial Nacional (que abarca pel·lícules de tot l'Estat). El post seran una mica llargs, però val la pena remenar-hi i treure el nas per descobrir quines han estat les impressions dels documentals musicals d'enguany. Clica a llegir més i et faràs una idea de com ha anat tot plegat!

Secció Oficial Internacional

"Ride, Rise, Roar" de David Hillman Curtis (Muntsa Casas)

Brian Eno va formar part de Roxy Music, ara més aviat fa de productor i David Byrne va ser membre de Talking Heads. Un dia van decidir fer un disc junts via mail i els va sortir un notable LP, 'Everything That Happens Will Happen Today' i, una gira "Everything That Happens Will Happen on This Tour -- David Byrne on Tour: Songs of David Byrne and Brian Eno", que com podeu suposar només la faria Byrne. El resultat van ser una sèrie de concerts fantàstics amb un inusual espectacle de dansa inclòs i aquest documental es troba totalment a l'alçada de tot plegat. S'ha veure, molt recomanable.



"LEMMY" de Greg Oliver i Wes Orshoski (Manel Peña)

Lemmy Kilmister ha estat el primer en fer moltes coses, però potser la seva contribució més important a la història de la música seria la d’establir el maridatge perfecte entre punk i heavy metal. "LEMMY" -així, en majúscules- agradarà per igual als fans de Motorhead de tota la vida i als que s’han acostat a l’obra de Lemmy de "rasquis" (per exemple, qui es va comprar la samarreta amb el logo del grup a Zara). Els primers tindran l’oportunitat de conèixer la faceta més personal de l’artista, mentre que els segons prendran nota de la importància de la Gran L a través del testimoni de músics tan variats com Jarvis Cocker, Lars Ulrich o Ice T. A aquestes alçades de la pel·lícula una figura com la del líder de Motorhead no necessita cap presentació, així que els millors moments del documental són aquells que se centren en la vida personal de l’artista. Alguns episodis en concret semblen una recreació del llegendari mockumentary "This Is Spinal Tap". És cert que les preses en directe estan gravades sense excessiva imaginació (encara que et volen el cap igualment) i és gairebé segur que els membres de Metallica apareixen en excés al llarg del film. És igual. "LEMMY" és un divertidíssim documental que no hauria d’atraure únicament als fans del metal.

"Sounds And Silence" de Peter Guyer i Norbert Wiedmer (Manel Peña)

El segell alemany ECM porta molt temps editant bona música, de vegades apropant-se al jazz i d´altres a la música folklòrica o a la clàssica contemporània. Tots els discos publicats pel segell tenen un nexe en comú en la personalitat del seu fundador, Manfred Eicher, un ex-músic i productor amb una visió musical molt personal. "Sounds And Silence" no pretén ser un repàs rigorós dels gairebé quaranta anys d´història d´ECM, sinó un acostament a la manera d´entendre la creació que tenen diversos artistes que formen part del roster actual del segell i que contribueixen a donar-li una personalitat tan reconeixible. Els autors, en perfecte simbiosi amb els postulats artístics que han fet gran ECM, recullen les reflexions i interpretacions de músics d´origen geogràfic molt divers (Estònia, Argentina, Tunis, Itàlia, Alemanya). Tant Peter Guyer com Norbert Wiedmer, els autors d´aquest magnífic film, conten amb una llarga experiència de la qual se´n beneficia l´espectador. La narració a través de diferents episodis, el tractament pausat (sense arribar a avorrir en cap moment) i respectuós amb les músiques recollides a la filmació, l´exquisita fotografia, les petites notes d´humor o de missatge polític...Un veritable festival pels sentits i un dels millors documentals que s´han vist al In Edit aquest any.



"The extraordinary ordinary life of José Gonzalez" de Mikel Cee Karlsson i Fredrik Egerstrand (Christian Peña)

Ell és un artista allunyat dels típics estereotips del que seria una estrella de la música. La seva vida és extraordinàriament ordinària. I aquest llargmetratge és el document que acredita tot això. Nascut a Suècia, fill de pares argentins, gràcies a tot això, té un gran domini tant el suec, el castellà com de l'anglès, José Gonzalez ens mostra els temes que el preocupen, els defectes que té (artisticament parlant) i els seus moments més íntims. Els directors suecs Karlsson i Egerstrand van estar rodant aquesta cinta durant tres anys i seguint la gira del disc In our nature (Imperial Recordings, 2007) per diferents ciutats de diferents païssos (surt el concert al Luz de Gas de l'any passat) i en ella es poden veure escenes que faran les delícies dels seus fans però que també aproparà a tqualsevol altre espectador a la persona que hi ha darrera d'aquest gran músic.

Excedlents

"The Last Poets. Made In Amerikkka" de Claude Santiago (Manel Peña)

Esperava molt més d’aquest documental, la veritat. The Last Poets van unir spoken word, poesia, performance artística, jazz i pan-africanisme al servei d’un missatge polític que va impactar profundament el volksgeist afro-americà. Coneguts per ser -junt amb Gil Scott Heron- els precursors de la música rap, els Last Poets van posar-hi un parell de collons i es van submergir en l’activisme polític fins al punt que la CIA els va estar seguint els passos atentament. "The Last Poets. Made In Amerikkka" se centra en la filmació dels assajos i concert que el grup va fer a França en reunir-se per cel·lebar el seu 40è aniversari. Veiem els membres en l’actualitat i, tot i que el que diuen encara fica el dit a la llaga (artísticament i política), es troba a faltar una reconstrucció rigorosa de la seva biografia i de l’impacte que van tenir en generacions posteriors, amb imatges d’arxiu dels Last Poets vivint el seu moment, no reunint-se a França 40 anys més tard. Tot i així, el film és una apreciable mostra de que moltes de les reivindicacions del Movement americà dels 60 encara segueixen vigents. Tant de bo algun dia les cançons/poesies de The Last Poets sonin passades de moda.



"Soul Train: The Hippest Trip In America" de J. Kevin Swain i Amy Goldberg (Manel Peña)

Amb un documental com aquest no hi ha error possible: afros, vestits estrafalaris, potes d´elefant, medallons... El material d'arxiu és tan increïblement bo que és molt difícil que el resultat no sigui de notable. El principi dels anys 70 va ser sens dubte un dels moments àlgids de la història de la música negra. Artistes com James Brown, Aretha Franklin, Curtis Mayfield o Marvin Gaye vivien els millors moments de les seves respectives carreres mentre que músics pertanyents a una nova generació emergien amb força (Stevie Wonder, Al Green). Les imatges d´actuacions en directe de tots aquests gegants de la música són el millor del documental i deixen amb ganes de més. Però els creadors de "Soul Train: The Hippest Trip In America" no volien només fer un retrat estrictament musical d´una època i per això, al llarg del metratge, s´analitza el gran impacte que va tenir el programa en la joventut negra: maneres de ballar, tendències estilístiques, pentinats... Fins aquell moment la cultura afromaericana havia tingut molt poca visibilitat en els mass media americans i el programa de TV creat per Don Cornelius va ser un dels primers en intentar canviar aquesta situació (pot ser d´una manera una mica ingènua i superficial). Un d´aquests documentals que es veuen amb el somriure als llavis i que recull una pila de moments impagables. Només espero que quan s'estreni l´edició en DVD puguem gaudir de les actuacions musicals que al film es ventilen en quinze segons.