29 de nov. 2010

MICAH P. PUNK



Qui? Micah P. Hinson
On? Palau de la Música
Quan? Divendres 12 de novembre
Euros? 40

Micah P. Hinson ha sigut notícia a Barcelona aquestes últimes setmanes per doble motiu: la presentació del seu quart disc, And The Pioneer Saboteurs (2010), que va tenir lloc al Palau de la Música, i el seu primer llibre, en el qual alterna les seves vivències amb la ficció, No voy a salir de aquí, publicat per Alpha Decay. El seu últim àlbum ve amb dotze temes, tots més o menys instrumentals, amb base de violins i cordes i percussió molt lleu de fons. No és fins al darrer, intitulat “The Returning”, que em submergeixo en quasi dotze minuts d’un viatge que té un vertader retorn: als violins, que apareixen cap a la meitat de la composició per tornar-nos la pau després d’una primera part de tensió elèctrica desafinada que es remunta a la guitarra de Jimmi Hendrix emulant les bombes de Vietnam. El leitmotiv de la guerra ja s’insinua en el primer tema, “A Call to Arms”.


Micah, nascut a Memphis, Tennessee, el 1981, prové d’una família religiosa de la que fuig als dinou anys per acabar a la presó. Drogues, treballs de baixa estofa, i una vida de vagabund, alternada amb experimentació musical fent servir instruments prestats, precedeixen al seu llançament al mercat musical de la mà del grup The Earlies. El 2004 publica el seu primer disc, gravat a un motel: Micah P. Hinson and The Gospel of Progress.

El passat 12 de novembre Micah va fer parada al Palau de la Música. Al concert, que van iniciar els de la banda de Texas Centro-Matic, entonant l’instrumental “A Call to Arms” del seu últim àlbum, Micah va aparèixer uns minuts més tard, acompanyat de la seva dona, i es va posar a afinar la guitarra, a l’estil Bob Dylan. Alguns han criticat l’actitud de Micah, egocèntrica i aparentment pretenciosa, que demostrà fumant sense embuts i afinant la guitarra entre cançó i cançó. La seva dona tampoc semblava preocupar-se massa per la seriositat. Però d’això, precisament, es tractava. Micah P. Hinson no demostra cap mena de vergonya en mostrar la seva actitud passota, i és perquè sap que està per damunt de les expectatives. La seva música és bona, i per això s’ho pot permetre.

No sabem encara si és així amb la literatura també. El diumenge 14 presentava el seu llibre al Cafè Salambó del barri de Gràcia, en una entrevista a càrrec de Rodrigo Fresán traduïda al castellà pel públic que difícilment entenia l’anglès texà. Els que vam estar allà vam entendre sense gaires dificultats que el Micah P. punk no s’està per gaires problemes alhora de presentacions. Un porret a la mà, la cendra del qual anava vessant en una llauna trencada, unes grans arrecades de plata a joc amb unes també grans orelles, i unes respostes poc pensades però sentides —en una fins i tot li van caure unes llàgrimes, aplaudides pel públic—, van demostrar que el punk no es desentén amb la música més afinada.


Crònica escrita per la Marta Parés