23 de nov. 2010

EXPLOSIÓ VALLVÉ: PARAULA VIVA



2010
Pau Vallvé
Any: 2010
Discografica: Amniòtic Records


2010. El renaixement salvatge de Pau Vallvé en una imatge: el ritme bategant d’una festa tribal en un bosc d’arbres alts il·luminats per les flames dels tambors. Un sol que just comença a sortir i ataca la neu que teloneja les arrels del bosc, on s’amaguen els nèctars de la por i de la tristesa. Ressaca i eufòria; final i inici d’una trajectòria personal i professional emmarcades en un disc i un any que són una frontera mental pel músic i productor barceloní. Clica per conèixer el nou disc de Pau Vallvé.

“Protagonistes cadascú en el seu món i a la vegada, extres al món dels demés”. “2010” és un crit a l’èxtasi de la vida. Vallvé, que en els últims anys ha fet molta feina de productor -Inspira, Maria Coma, Gespa, Senyors Tranquil- ha sortit -metafòricament- dels Estudis Miau per respirar l’aire fresc del carrer. L’agobiant feina de productor, les hores en sol·litud, l’havien apartat de la vida exterior. Les cançons de “2010” sonen a replantejament d'aquesta trajectòria. Menys producció, menys repensar-s’ho tot i més acció. Aquest n'és el lema triomfant.



A “2010” se substitueix la voluntat de controlar i corregir per la teoria de la paraula viva del poeta Joan Maragall. O sigui: expressió pura i sincera del sentiment inspirat, sense contaminar-se d’un processament racional posterior. La forma apareix com una revelació que no nega la incorrecció o el descurament i en fa, precisament, el seu instrument expressiu cabdal. Dit sense paraulotes: cançons tal com ragen.

“Molt bé” n’és un bon exemple. La gravació expressament plena d’aire i sorolls defineix bé aquesta suposició de descuit. De fet, hi ha en tot el disc un certa atmosfera d’enviar a la merda ambicions i menjades de tarro excessives: passar-s’ho bé és prioritari. Això es concentra a la cançó “2010”, tant en l’inici -es fa un fals inici carregat de sons i acte seguit es destrueix i comença un riff de guitarra festiu i desenfadat- com en la lletra de la cançó..

De fet, la major part de publis o peces periodístiques que han parlat del disc ressalten estrofes d’aquesta cançó: “A cagar la transcendència, jo només vull cantar” o “A la merda els grans projectes, sacrificis i percals”. Tararejos, udols, simulacions de trompetes... deixen clar que la prioritat és la sensació. Aquesta actitud hi és, però malgrat tot, no es tradueix en un descuit productiu. És un canvi de tendència: més lleugeresa, més protagonisme de la guitarra i ritmes més primaris i festius. Els instruments digitalitzats i la producció sonora ultradetallista que han definit el segell Vallvé queden en un segon pla.



Per parlar de l’atmosfera del disc també disposem de clares referències com la cançó “Wake Up” d’Arcade Fire; la banda sonora signada per Karen O (dels Yeah Yeah Yeahs) a Where the wild things are -i de fet, tot l’univers de la pel·lícula- o fins i tot una, o més ben dit, la cançó animada de Sigur Ros, “Gobbledigook”. A més, a “Tots els buits del món” el càntic d’en Vallvé recorda una mica al lament de Thom Yorke.

També hi ha, però, certa tristesa i nostàlgia. La podem trobar a parts iguals a cançons com “L’àvia ha fet nevar” en la que l’optimisme desbocat del disc se substitueix per una acceptació de la fatalitat més aviat serena i pacífica. També hi ha pors i dubtes, normals en una transició, estampats a “Encara No” i “Lo Normal no és normal”.

Si hem de parlar de hits, a nivell personal ho tinc claríssim. Més enllà de “Protagonistes” i el seu gran videoclip; o “Encara no” i el punx celestial d’energia a mitja cançó, al podi del disc hi situo “Vacances”: una tempesta de voluntat, de perspectiva de futur i energia i un ritme explosiu de bateria. El cel estrellat d’agost, la necessitat del bosc, el foc... les bases del disc resideixen en aquesta cançó en flames. Al mateix nivell hi afegiria la versió d’ “All is Full Of Love” de la Bjork amb una tornada absolutament enganxosa i un optimisme galopant: és impossible no veure les coses una mica més positives després d'escoltar-la. També aposto per l’”Amic dels Cireres” com a gran tema. Senzillament em sembla una gran cançó, amb una gran lletra i una gran tornada.



Crec que estem davant del millor disc d’en Pau Vallvé. És un disc alegre? És trist? Descuidat? Treballat? Salvatge? Delicat? Sí. Tot a la vegada. Aconsegueix unir inteligència i diversió, profunditat i festivitat en una forma a la vegada delicada i salvatge. Aquesta contradicció, aquesta flexibilitat anímica de les cançons fa que el disc excel·leixi.

En Vallvé no ha volgut assumir un públic ni una idea prefigurada. No s’ha equivocat. “2010” és un disc que enganxa sense recórrer a sol·lucions fàcils. Forma i missatge connecten sense dreceres en un conjunt de cançons addictives. ”2010” és un crit als quatre vents. I aquest crit ens diu que no hem vingut al món per menjar-nos el cap, que la vida és paraula viva; una gran festa al mig del bosc.

1 comentari:

Christian ha dit...

un disc exquisit
i una ressenya a l'alçada