21 de nov. 2010

Dels suburbis al Madison Square Garden



Arcade Fire
The Suburbs
Any: 2010


Ara fa uns cinc anys el cartell del Primavera Sound portava a Barcelona a bandes com Sonic Youth, New Order, Nouvelle Vague, o Vic Chesnutt. També Los Planetas, The Human League i Broken Social Scene, anticipant, o millor dit demostrant, perquè és un dels festivals de referència a Europa. Direu, i què? És una veritat sabuda que el PS 2005 fou un èxit. Curiosament, tot i el gruix de bones i variades bandes uns canadencs, de Montreal, més concretament, van ser dels més sorprenents i prometedors. El que alguns consideraven hype en tota regla, han transcendit les expectatives, convertint-se en una de les realitats més sòlides del panorama alternatiu internacional. I es que, fa uns cinc anys, en un Primavera Sound, van aterrar per primer cop a Barcelona: Arcade Fire.

Es tractava d’un projecte arriscat, diferent. Més de mitja dotzena de músics sobre un escenari amb dos bateries, elèctriques, baix... fins aquí prou normal, el que entendríem per una formació estàndard de rock, vaja. El toc diferencial el posaven violins, viola de roda, violoncels, mandolines, acordions, ukeleles... El característic cocktail, combinat amb un imaginari entre la teatralitat, el vodevil i el medievalisme sobre l’escenari feien de la barreja el que alguns han anomenat art-rock. Sense entrar en etiquetes, ho deixarem en què Arcade Fire sona a Arcade Fire. Això sí, li deuen unes quantes cerveses a The Waterboys i els seus violins, a l’impacte dels Talking Heads, a la magnificència i creativitat de David Bowie –fan declarat de la banda- o a la solidesa i ambició dels U2, amb els qui ara també comparteixen la consciència social. Els Arcade Fire han dedicat l’últim disc a Haïtí.

Eclèctics entre els eclèctics i multi-instrumentistes superlatius, els Arcade Fire recolzen el seu pop barroc, d’energia Motown, amb tocs de música contemporània sobre quatre potes fonamentals. Una d’elles és el seu cantant i frontman, Win Butler. Amant del falset, veu principal i director d’orquestra. L’altre part d’aquest lideratge escènic li pertany a Richard Reed Parry –The National, Bell Orquestra...-, un cul inquiet que podríem dir és mitja part creativa del projecte. Casada sentimentalment i artísticament amb Butler, trobem Régine Chassagne: acordió, bateria, orgue, entre d’altres. Per últim, però no menys important, William Butler, germà de Win. Potser aquesta familiaritat, aquest repartiment gairebé comunista del pes escènic i creatiu, fan d’Arcade Fire una banda equilibrada. En directe, grans músics que es diverteixen.

Junts des de l’any 2003, dotze mesos més tard pareixen l’aclamat Funeral, per crear després el continuista Neon Bible (2007). Aquest 2010 l’han dedicat al barri: com viure-hi i no sortir-ne mal parat. Records d’infància, situacions emotives i enyorança a un disc que porta com a títol The Suburbs. Menys èpic que els anteriors però més dispar musicalment, on la pedra clau és la temàtica, que dóna sentit global a totes les peces. Per primer cop els Arcade es recolzen sobre el concepte, una imatge, més que sobre un segell musical per concebre un disc i el resultat, jutgeu, igualment espectacular. Potser una mica passat de minutatge: van pensar en treure-ho per Internet, per Itunes, en dos discos... i van decidir fer un llarga duració de setze cançons, poc ortodox però valent i per tant, admirable. Cuidat al mil·límetre, com ens tenen acostumats: ell llibret ens il·lustra aquests “suburbis” urbans, en consonància amb la portada, multiedició. Sense hits aparents, és un disc de pujades i baixades, en color a vegades, en blanc i negre d’altres, rodó en definitiva.

I amb cada bon disc, una bona gira. De fet ja estan rodant, i si el Primavera Sound ens el va deixar tastar per primer cop i el desaparegut Summercase els va reafirmar, amb la gira de The Suburbs tornaran a la carretera, ja amb la consideració de ser una de les millors bandes del principi de segle. Els Aracade no es deixen veure en sala petita, han arribat al gran públic i han difuminat l’etiqueta d’alternatius a base d’omplir històrics com el Madison Square o al Memorial Coliseum. Torna l’univers Arcade Fire i amb ells perles com Neighborhood #1 (Tunnels), Neighborhood #3 (Power Out), Rebellion (Lies), Wake Up, Keep the Car Running, No Cars Go, Intervention, Ready to Start o The Suburbs . Acompanyant-los, els Calexico -màgia folk- o els hardcore, Fucked Up. Torna l’elegància i la tensió, el ritme i el mig temps, les transicions eternes i l’arítmia provocada...
Ah! me n’havia oblidat, tornen a Barcelona, aquesta nit. Us els perdreu?

Aquesta ressenya ha estat escrita per Yeray S. Iborra