19 d’oct. 2010

PANTALLA MIRALL #04 | NUIT BLANCHE, PANDA BEAR


Avui m'agradaria aturar-me en les mentides. Com bé sabreu el món audiovisual és una mentida: Res és cert, res existeix, tot són trucs, trampes i jocs de mirall. De fet, això ja comença als miralls del pentaprisme d'una reflex. Hitchock n'era un mestre i el seu esport preferit era l'engany visual. Posar una llum a un got de llet, una pistola escalada més gran, etc. Però va arribar l'era digital amb els seus chromes i efectes de postproducció que, poc a poc, hem anat incorporant al nostre imaginari quotidià. Però, quantes vegades ens parem a pensar que hi ha darrera la cortina?


Els que encara compren projectes audiovisuals en format físic (digue'n peli en dvd, diguen videoclip en cd) poden haver vist involuntariament (making off), la feinada que suposa els costosos -econòmica i humanament- recursos que es necessiten per afrontar-los. Malauradament (quasi) sempre aquests videos exemplificadors que s'hi inclouen estan fets de cara a la galeria i no acostumen a ensenyar molt bé què és què. (Ara recordo com a obra mestra el making of d'Apocalipsis Now).

Així que us presento un vídeo de curta duració amb el seu making off: és el curtmetratge artístic experimental Nuit Blanche d'amors impossibles:





La reflexió ràpida és fàcil: calia??
Jo m'he cansat només de mirar el making of.f Sí, el curt és molt bo, però, val la pena gravar el braç de la noia i la taula amb la copa trencant-se per separat??
O gravar els personatges en crhoma? No es pot gravar al carrer, directament allà on vols que succeeixi la acció?
A ells, és de suposar, sí els mereixia l'esforç.
En fi, És un punt de reflexió.

Cal arribar tant lluny? Només és possible crear contemporeneitat a través del desenvolupament electrònic?
Per això, de quan en quan és bo de veure pel·lícules amb més recorregut. Pel·lícules amb algun objectiu més que fer-se una palla. No és un renec en contra de la postproducció, sinó contra la mal entesa irracionalitat d'en ves de sumar 2 més 2, agafar la calculadora, la mort de l'ingeni premsil.

Però no tot és merda.

Un videògraf resolutiu i pseudoanalògic com Ray Conception ha procurat un vídeo de Panda Bear prenent les imatges de la pel·lícula japonesa A Page Of Madness, una pel·lícula muda del 1926 de'n Teinosuke Kinugasa, produida per un grup d'artistes de vanguardia de l'època i que va estar perduda 50 anys.
La pel·lícula és un referent oblidat, una orgia de recursos cinematogràfics on buscant el cine pur s'eludia cap altra informació que la purament cinematogràfica, això vol dir, per exemple, una absència de frases escrites.