5 d’oct. 2010

ELS MITJONS LLARGS DE LA IAIA


La iaia
El meu vaixell
Any: 2010


A Catalunya ja fa uns mesos que podem parlar de l’existència real d’un moviment casolà. Amb casolà no volem referir-nos a aquells grups de so dolent i tècnica deplorable que sovint s’amaguen sota etiquetes modernetes com amateur o lo-fi (en català correcte d’això se’n diu “autoengany”, però vaja...). No. Ens referim a una tendència a l’apologia estètica de la llar i la ruralitat: mitjons, xocolates desfetes, finestres plujoses, dibuixos animats, camps i masies...

Sembla que aquesta temàtica i aquest to nostàlgic de “tarda d’hivern a casa” ha fet fortuna al nostre país després d’anys i panys de voltar per les europes més nòrdiques (sí, les del jovent modern vestint jerseis de llana i camises de llenyataire). Hi ha Manel. També hi ha Anímic, Espaldamaceta, El Petit de Cal Eril, Monegre... Però a Catalunya cap grup ha portat el terme casolà més lluny que aquest nou referent del pop-folk. Apunteu: La iaia.

Més enllà de la declaració d’intencions del nom, La iaia és una sessió d’estudi sobre la nostàlgia familiar, l’epopeia dels records, l’aventura de la introspecció i l’amor per les reunions familiars. I per sobre de tot, La iaia és un himne a la tendresa d’uns éssers de ciència ficció que fan dinars i bufandes de ciència ficció: les iaies.



El meu vaixell (Autoeditat?, 2010) és el primer i de moment únic treball de La iaia. Vic és el centre d’operacions d’aquest projecte amb denominació d'autor. Es tracta d'Ernest Crusats, enamorador de la tercera edat. “El meu vaixell són un seguit de cançons escrites dins d’una petita i desordenada habitació” resa a l’interior del disc, deixant clar de bon principi per on van els trets. Un seguit de cançons que sonen excepcional i sorprenentment bé.

La primera cançó, “Jo vull ser la meva iaia”, és un genial himne personal a la senyora iaia de l’Ernest, que deu estar molt orgullosa, per cert. És potser la cançó que millor defineix aquest nou moviment casolà: “Jo vull ser la meva iaia / caminar sense bastó, / sense pressa per viure / fer un menjar deliciós.” Hi trobem trombons, xiulets, contrabaixos i una guitarra de nylon que li dóna a tot plegat un toc molt íntimista.



Però el projecte comença a fer-se gran i molt interessant a partir de dues cançons fràgils, despullades d’arranjaments i construïdes a partir de guitarra i veu ("al pot petit.."); himnes melancòlics en els que ressona gent com Leonard Cohen, Bon Iver o Peter Broderick. És el cas de dos tòtems musicals com són l’”Àlbum de Fotos” i “El meu vaixell”. En aquestes, el registre vocal d’en Crusats sembla ampliar-se a cada moment, demostrant que a més d'una bona idea, també domina la tècnica. Dos genialitats que eriçen la pell.



“El Gelat” i “L’havanera del modern” afegeixen ritme i una mica de festa a la mescla. “Uh” sona a una cançó de Herman Düne italianitzada per una mandolina de fons.

“L’ós polar” és una de les millors del disc, amb uns arranjaments excel·lents que ambienten un comiat en un paisatge gèl·lid. Quantiats de nostàlgia perilloses.

La peça que tanca el treball, “L’última cançó”, és una meta-cançó, un altre hit, que reviu el benvinguts, passeu passeu d’en Jaume Sisa a través d’una original reunió de tots els instruments i personatges del disc a casa de la iaia, que fa “sopa per tothom”.



Els culpables d’aquest bon rollisme musical són, apart de l’esmentat iaiero Ernest Crusats, en Jordi Torrents, en Ricard Rodriguez, en Jordi Lara, en Jordi Casadesús, la Carla Serrat i l’Ignasi Garolera.

Torn de preguntes. La iaia té molts números per convertir-se en el "grup del 2011" a les nostres contrades? Es molt probable. Què tal ho fan en directe? Qualsevol dels assitents al concert del BAM respondra igual que jo: una passada. Les cançons tripliquen la profunditat, els loops de l’Ernest Crusats i el contrabaix d’en Jordi Cassadesús lliguen molt bé assolint una suma de ritme i tendresa a parts iguals. Toquen aviat? El pròxim concert programat és a Granollers el proper 15 d’octubre. Que ha quedat molt carrinclonet el post? A callar, moderns insensibles!

4 comentaris:

Eduard Gras ha dit...

Això del lo-fi no m'ho dius a la cara! Lloreta, ets un tou.

Anònim ha dit...

lA iAIA!!!! full power!

Ens encanta aquest payo i les seves cançons !
Ets collonut Beni!

Nomadas!

Aleix ha dit...

Desde arreu del món on el puguis escoltar les seves cançons et porten a casa, quelcom tots recorden amb recança i amb carinyo.

És per això i per l¡amor a aquesta música que tots nosaltres som fans d'ell.

Ernest, ens veiem sopant un bon estofat de la iaia.

fins ARA

Jaume, Domènec i Aleix

hugs from Texas

Mirena Ossorno ha dit...

¿Eso son ilustraciones de Olga Capdevila?
Qué buena que es!