12 d’oct. 2010

EL VIATGE SENSE RETORN D'STUART MURDOCH


Belle & Sebastian
Belle & Sebastian write about Love
Any: 2010

El món dels seguidors de Belle & Sebastian es divideix en dos, els que no perdonen la deriva estilística, uns en diuen comercial altres ballable, que va iniciar la banda amb la sortida del Dear Catastrophe Waitress (03) i els que han seguit amb la militància estricte als escocecos malgrat els nous aires que desprenia aquell disc i els que han vingut després. Coincidint amb la marxa d’Isobel Campbell, Stuart Murdoch va fer un pas endavant abandonant, en part, la baixa fidelitat, produint més les seves cançons i deixant a banda la malenconia juvenil, quasi adolescent, dels seus primers discos, sobretot de l’històric If you're feeling sinister (97). Molt ha plogut des que Murdoch i Cambell (qui, precisament, va tenir poc a veure en la composició i participació dels dos primers àlbums de culte de la banda) van seguir camins diferents fins arribar a aquest Belle & Sebastian write about love (10).

Les cançons dels escocesos ja no són aquelles bales despullades de folk-pop d’influència sixteen, aquella etapa va acabar fa tres discos. Per bé o per mal, això és cosa de cada un, Belle & Sebastian va decidir explorar un camí menys original del que havien començat Stuart Murdoch i Stuart David quan es van conèixer en un curs universitari. Llavors el britpop era carnassa per unes masses àvides d’immediatesa, espontaneïtat i tornada fàcil, tot just el que no volien fer el duet escocès. Arribar tard i una delicadesa massa accentuada els va deixar fora d’un joc on només els podriem emparentar amb Jarvis Cocker o Neil Hannon. Però això a en Murdoch no li va importar mai el més mínim. L'Stuart, el que vibrava al seu pis colindant a una esglèsia amb els seus antics discos de vinil dels Felt i els Smiths.
Però els temps han canviat i ara Belle & Sebastian segurament sí que entrarien a la roda. No per actitud, però sí per composicions. Els de Glasgow han anat pujant un graó més en aquest sentit a cada un dels tres darrers àlbums. Però paral·lelament han seguit sent una molt bona banda, uns grans compositors de cançons mentre perdien aquell element que els feia diferents a la resta, que els feia especials. Era aquella nuesa, aquella delicadesa, aquella manera d'explicar les coses. Belle & Sebastian write about love segueix aquesta tendència cap a la desnaturalització amb un Murdoch ha seguit escrivint cançons pràcticament perfectes (en un nombre menor respecte als seus anteriors dos discos, si posem aquí la barrera), això no ha canviat, però que rebaixen l’esperit dels que un dia van canviar les regles del joc.

Cert és que d’aquest disc en podem salvar cançons magnífiques com “Write about love” (on participa l’actriu Carey Mulligan), que manté l’estela de Life is Pursuit (06) (un disc molt infravalorat, per cert) o l’emocionant “I want to stop the world” on la banda vol recuperar quelcom que ha perdut amb la mateixa malenconia de sempre (Give me the morning, give me the afternoon/…/Let me feel the air again, the talk of friends. 
The mind of someone my equal). Però ara ja tot és diferent, ja fa molts anys que ho és i no sembla que existeixi la possibilitat de retornar-hi. Fins i tot Murdoch deixa que sigui la Sarah Martin la veu que et dóna la benvinguda, quatre anys després, a “I didn’t coming”, un intercanvi de dues veus que ens fa pensar, com no, en Isobel i una de les millors cançons que Stuart ha escrit mai, “Sleep the clock around”. Make me dance, I want to surrender ens canta Murdoch com un nou tòtem de facto de la banda. Del geni de Glasgow no esperàvem un tema amb tanta poca ànima com “I’m not living in a real world”, que en directe encara funciona però que en disc et deixa amb cara de circumstàncies. Podria ser la “The blues still blue” d’aquest disc, però no ho és. Com “Come on Sister” podria ser la nova “Sukie in the Graveyard” però tampoc ho és, malgrat no ser una mala cançó.

I així les cançons van sonant i un s'adona que si juguem al joc de les comparacions, aquest disc sempre surt perdent amb Dear Catastrophe Waitress i amb The Life Pursuit. Temes com la insoportable balada amb Norah Jones o “I can’t see the future”, malgrat l’enorme acompanyament instrumental, no aporten res positiu a un disc que se situa a velocitat de creuer i sense frens, com el pitjor de la recent "trilogia" de la banda. Aquesta que alguns en diuen la temporada mainstream, altres, l’evolució del lo-fi dels Belle & Sebastian. Al cap i a la fi, el que ha portat a la banda a les pistes dels clubs més cool de la ciutat.

Sembla mentida que uns passarells com nosaltres ens atrevim a escriure un renec com aquest, però l’Stuart Murdoch, el gran Stuart Murdoch, no sembla que tingui massa clar cap on ha d’anar la banda a dia d'avui, més quan ha tingut quatre anys per pensar-ho. I en el cas que ho sàpiga i el camí sigui el d'aquest disc, un que és molt fan (jo) es baixa del tren abans que arribi al precipici i la via s’acabi una mica tard que la terra, com a les pel·lícules de l'oest.


5 comentaris:

Anònim ha dit...

Els disco és un bajon tot i que tingui temazos com I want to stop the world o Come on sister. S'han quedat molt a mitges, sí.

Eduard ha dit...

No són dels grups que m'agraden però la crònica es mereix una nota alta. Molt bé !

Anònim ha dit...

com dieu, uns passarells que no en teniu ni idea....

Roger ha dit...

En la comparació amb el disc anterior aquest surt perden i de molt. És massa irregular i li falta punx. Jo el posaria a l'alçada del Fold your hands com el pitjor que han fet.

PD. Al comentari de dalt ni cas, s'ha d'estar molt amargat i avorrit per anar fent aquests comentaris als blocs de la gent.

Marçal ha dit...

Ballables, comercials, lo-fi... és igual. L'únic problema dels B&S d'avui és que han perdut la MÀGIA, allò que tants pocs grups tenen i ells havien tingut. Però ja no hi és ni tornarà.