13 de set. 2010

RETAULE DE PRESENT RETAULE DE FUTUR


Qui: Retaule de Bankrobber
On: Festival Altaveu de Sant Boi
Quan: Dissabte 11 de Setembre
Eurus: 12 euros

No era cap invent nou, ni tan sols la primera vegada que es feia a Catalunya. Però ens va ser igual. Els que el passat dissabte 11 de setembre vam aparcar momentàniament la crema de contenidors en defensa de la pàtria per anar de concert ens vam sentir com si fos la primera vegada. I no us penseu que érem molts, potser cent o cent cinquanta. Això sí, molt afortunats. Ho va comentar en Jaume Pla (Mazoni), també en Pere Agramunt (La Brigada), allò eren com uns Crosby Stills Nash & Young però a la catalana. Dotze artistes assentats en rotllana, com l’últim sopar però versió nostrada i independent.

Bankrobber es van encarregar d'ajuntar els comensals i el Festival Altaveu de Sant Boi, de buscar un bon restaurant. Amb tots els ingredients sobre un escenari presidit per la imatge d’un típic retaule de després de sopar, alcohol i tabac per parar un carro, el mestre de cerimònies, Josep Pedrals, va anar presentant un a un als artistes de la nit.

Els organitzadors van ajuntar per a la ocasió artistes d’influències diverses i estils diferents, però tots amb la independència com a bandera i la qualitat i recerca com a pals de paller. Poc tenen a veure el folk d’en Ferran Palau d’Anímic amb el rock de Mazoni o el pop cuidat fins al mínim detall de les cançons de La Brigada amb el tradicionalisme naïf d’en Joan Pons (El Petit de Cal Eril). Però en el fons aquella nit tots tocaven el mateix i remaven a una amb el precepte de canviar cançons ja de per sí magnífiques i fer-les d’una altra manera, entre amics.

Així ens vam trobar amb la Maria Coma tocant el piano de “Ei, que surt el sol” de Mazoni, en Joan Pons cantant part de “L’ocell” d’en Joan Colomo o el propi Zeidún fent cors rurals a l’himne empordanès d’en Carles Sanjosé, “Baix Ter Montgri”. Durant les dues hores que va durar el Retaule vam poder escoltar versions magnífiques com un “Montjuic allà al final” de Le Petit Ramon o “Busy” de Maria Rodés acompanyades per cors impossibles, sorollets quasi imperceptibles i percussions multitudinàries. Improvizació, speechs i molts riures entre cançó i cançó que no només ratificaven el bon moment que viuen els artistes que eren a sobre l’escenari del Teatre Cal Ninyo de Sant Boi, sinó també que allà tothom s’ho estava passant bé: el públic, els artistes, els promotors i fins i tot els tècnics de so.

El gran Isaac Ulam i un intent de versió de “We’re the world” impulsada per en Colomo van posar punt i final a una nit que pels que érem allà costarà d’oblidar. No perquè el que vam escoltar fos millor o pitjor, sinó perquè són actes com aquests els que creen escena i fan que músics que tenen poc a veure es coneguin i crein sinèrgies. Ara ja no ens estranyarà si en Sanjosex apareix al proper disc de la Maria Coma, si en Mazoni al de La Brigada o José Domingo al de El Petit de Cal Eril. Perquè potser aquest dissabte va ser el punt de partida de moltes petites coses interessants. El futur ho dirà.

La fotografia és de Francesc Fàbregas, a qui li hem robat del seu Facebook

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Gran nit!!!

Pau Vallvé ha dit...

Va ser molt maco!