25 de set. 2010

EL GENI DE MIQUEL BARCELÓ

Si la fotografia i el videoart són les dues disciplines més explotades en l'art contemporani, a l'altra banda de l'equació hi trobem la pintura que, tot i que en èpoques passades era la creació per excel·lència, a l'actualitat són pocs els artistes que opten per presentar obres pictòriques pures i dures. Un d'aquests valents és el mallorquí Miquel Barceló, polèmic, genial i singular com pocs. Si voleu descobrir què és allò que el fa únic, no podeu deixar de visitar la mostra "Miquel Barceló (1983-2009)" a CaixaForum, que repassa els últims 25 anys de la seva trajectòria.
Tot i això aquesta exposició no té vocació de retrospectiva ni es presenta de forma cronològica, sinó que la seva voluntat final és oferir a l'espectador la possibilitat d'entendre el misteri, l'adrenalina, la incertesa personal, el caos que implica el procés creatiu de Miquel Barceló (Felanitx, 1957). En altres paraules, permetre al visitant viure l'experiència pictòrica del mallorquí.

Peixos, goril·les, deserts, pops, mars, musclos o crucifixions es van succeïnt al llarg de les sales de CaixaForum i mostren algunes de les obsessions de Barceló com són l'emigració, el sexe, la raça o la política. I és que l'univers personal del que va ser Premi Príncipe de Asturias de les Arts 2003 és complex i caòtic, difícil d'entendre i d'explicar, però no per això menys autèntic i impactant.

"Miquel Barceló (1983-2009)" és un aparador de 180 obres, des de grans teles creades a principis dels 80 fins a obres recents, passant per peces ceràmiques i escultòriques i sense oblidar dibuixos, llibres, aquarel·les i fins i tot quaderns de viatge. Després de la controvèrsia generada per la polèmica cúpula de la ONU a Ginebra, aquesta mostra posa en valor l'artista integral que és realment Barceló, lluny dels debats sorgits al seu voltant en contra de la seva voluntat.

Una explosió de pintura, un viatge a allò més orgànic, un acostament a l'artista solitari i més primitiu, una revisió al món humà i animal. En definitiva, una exposició imprescindible.

1 comentari:

Laia ha dit...

M'encanta la cúpula de la ONU i he d'anar a aquesta exposició cagando leches!