21 de jul. 2010

PETITA CRÒNICA DE MARIA COMA A `ELS VESPRES´



Suposo que ni la Maria Coma ni els organitzadors del cicle de concerts d'estiu Els Vespres imaginaven un èxit d'assistència tan rotund en el concert d'ahir. Es podria dir que és un d'aquells èxits molestos en què, esperant un panorama ample i tranquil et trobes un centenar de persones expectants ocupant tot el teu espai vital. No hi fa res, perquè sempre acabes trobant el teu lloc i gaudint del concert. Potser aquest èxit és conseqüència de la confluència de dos projectes força similars, el de la Maria Coma i el d'Els Vespres, en que prima l'atenció al detall.

Amb la timidesa de sempre, la Maria va anar presentant les cançons del seu primer (i únic) disc, en solitari, Linòleum(2009). En directe, la banda que formen amb en Pau Vallvé (bateria) i Jordi Lanuza (baix) ha anat creixent i agafant empenta. Han perfeccionat les transicions entre cançons i han trobat el to ideal. Es noten els concerts a l'esquena de la llarga gira que han estat fent per tot Catalunya. De fet, a molta gent que el disc no li fa gaire el pes, admet que en directe gaudeix molt.



I és que en concert, les cançons de la Maria Coma es transformen en nous temes alliberats d'arranjaments, més salvatges, però cuidats fins al mínim detall. És el cas de "Segons" o "Sempre present". Apart del repàs del disc, va destacar, com sempre, la versió impressionant del tema trist de Lost. Una passada de versió que és una llàstima que no estigui (ens sembla, vaja) enregistrada enlloc. També va causar sensació la versió nostàlgica de "Blanc" d'u_mä, l'altre formació d'en Pau i la Maria, avui dia aturada.



El jardí de l'Edifici Històric va resultar ideal per l'imaginari del Linòleum i va estar a l'altura de la cita amb un so prou correcte. Llàstima d'alguns moments en que potser la bateria i el baix ofegaven la veu de la Maria. Al final, el públic assistent, format per gent jove, però també nens i alguns avis, va marxar prou satisfet d'un vespre de bona música en un bon espai de Barcelona, que reclama més activitat cultural oberta a tots els públics.



Potser aquest és el valor de la nova indústria musical a Catalunya: per fi triomfen les propostes de dimensions petites i de pretensions grans. Això també plantejarà, algun dia, un nou problema: com sobreviuran les propostes de programació alternativa i de petit format si triomfen i es converteixen en mainstream? Què passa quan allò que en teoria només interessa a uns pocs es converteix en un gran reclam? Com que, de moment, sembla que el problema no és aquest, sinó el contrari (com ho fem per fer venir més gent?) ens guardem la pregunta a la nevera.