14 de jul. 2010

LA GUERRA CONTRA L'OBLIT


Shoah
Claude Lanzmann
Any: 1985
Gènere: Documental

Els camps verds de Polònia són molt extensos, envoltats de boscos profunds. El silenci que s'hi respira és absolut. No hi ha, avui en dia, cap senyal que pugui fer pensar que fa setanta anys, més de quatre cents mil éssers humans hi van ser exterminats pels nazis.

Shoah, en hebreu catàstrofe, és un document audiovisual que explica les experiències i records fantasmals dels testimonis de l'holocaust: supervivents i familiars, veins, pagesos o conductors dels trens plens dels vagons que durant un temps van deixar de transportar blat per transportar éssers humans. Hi ha molts documents que intenten explicar l'absurditat i demència de l'holocaust. Shoah és el treball definitiu sobre la història més negra d'Europa.

Michael Podchlebnik va haver de treballar, obligat pels nazis, enterrant cadàvers en les fosses sota aquests boscos. Els deixaven estirats en munteres de cinc o sis pisos separats per un tros de terra. El tercer dia de treball hi va trobar la seva dona i els fills. No podien fer servir les paraules "mort" o "víctimes", així que calia referir-s'hi com a "draps" o "maniquins". En acabar la feina va demanar als oficials nazis que el matessin i ells s'hi van negar. Quaranta anys després ho recorda en poques paraules davant les càmeres de Claude Lanzmann. Diu que voldria oblidar-ho tot i no parlar-ne però s'hi veu obligat. Uns altres homes també expliquen que van haver de desenterrar aquests cossos i cremar-los en grans fogueres nocturnes i que els nazis els hi deien que ho havien de fer amb les mans per acostumar-s'hi.



El documental, d'unes nou hores de durada, es va enregistrar durant deu anys arreu del món. No utilitza ni banda sonora, ni imatges d'arxiu, ni veus en off, ni cap altre recurs estilístic més enllà de les declaracions dels supervivents. Els testimonis responen a les preguntes de Claude Lanzmann de la millor manera que poden. Sovint Lanzmann pregunta per detalls tècnics (si els alemanys volien cremar els cossos enterrats per ordre cronològic o no, si els supervivents van reconèixer les cares de les víctimes, si feia fred) i si l'entrevistat es manté en silenci, el director insisteix amb més preguntes, obligant-los a contestar.



D'entrada és un exercici que pot semblar cruel, però el resultat és una arma audiovisual contra l'oblit. El pas del temps sovint ens permet prendre'ns les coses amb més lleugeresa. Fins i tot fer-ne acudits. Forma part d'un fenomen inevitable: la desvinculació i l'oblit. Que la humanitat no evoluciona, sinó que es mou en cercles, és un dels aprenentatges d'aquest segle. Tot i l'advertència d'aquesta i altres massacres, moltes més s'han comès des de la Segona Guerra Mundial fins al dia d'avui.



Rwanda, Congo, Cambodja; Darfur,Burma, Indonèsia... A tots els cantons del nostre planeta l'ésser humà ha seguit exterminant poblacions i cometen barbàries. Fins i tot, alguns jueus que han estat víctimes de l'holocaust semblen haver oblidat l'horror que van patir al centre d'Europa i permeten que Israel escanyi Palestina. A Europa, l'ultradreta aprofita la crisi econòmica per estendré els seus braços populistes. És per això que, més enllà del tòpic de recordar l'holocaust, treballs d'investigació tan complets i definitius com Shoah haurien de servir-nos per activar totes les alertes. Haurien de ser les armes contra aquest oblit cíclic. Armes en forma de memòria i consciència; armes que evitin que la història es repeteixi.



Simon Srebnik, un dels primers testimonis de Shoah, explicava que la mort a les càmeres de gas era "silenciosa i fins i tot tranquil·la". Deia que el gas mata en silenci. L'oblit fa el mateix: ens fa perdre la perspectiva. Lanzmann va voler evitar, quaranta anys després de l'holocaust, que la por i la ràbia dels supervivents es convertís en l'oblit i inconsciència de les generacions posteriors. De nosaltres depèn, en part, la seva victòria.