 | All Tomorrow's Parties Jonathan Caouette Any: 2009 Gènere:Documental |
El Camber Sand Holiday Camp i el Minehead Camp es van obrir cap als seixanta amb l’objectiu d’oferir als treballadors britànics espais d’oci i recreació estiuenca. Era el resorgiment d’un turisme estil Marbella, artificial i econòmic, dirigit a anglesos de certes pretensions. Entre d’altres activitats, s’hi van celebrar, per aquells temps, els Exmoor Adventures, que oferien activitats tan heterogènies com la natació subaqüàtica, muntar a cavall, falsos safaris, balls en grup, gimnàstica i pesca de riu i de mar.
Entre aquestes parets de cartró, avui dia, ja hi han tocat artistes com Belle & Sebastian, Sigur Ros, Aphex Twin, Sonic Youth, Yo La Tengo, The New Year,Patti Smith, Built to Spill, Wilco i un llarguíssim etcètera de modernitat. Com ha passat aquest resort cutre a ser un punt de trobada de bona música? La resposta, després del salt.
L’any 1999, els nostres recentment elogiats Belle And Sebastian van escollir el Camber Sand Holiday Camp per celebrar-hi el Bowlie Weekender, l’origen d'un dels aconteixements musicals més extraordinaris de la nostra història recent: l’All Tomorrow's Parties.
Es tracta d'un festival de música sense sponsors que s'organitza de forma molt alternativa. Els mateixos artistes (o personatges de la cultura com Matt Groening o Jim Jarmusch) són encarregats, amb els fans, d'escollir els grups que hi toquen. A més, artistes, fans i promotors conviuen durant els dies del festival, tots junts en el mateix espai. L'All Tomorrow's Parties volia trencar amb el format de macrofestival macroproduít estil Glastonbury i obrir nous camins per la música en directe. Tant el Primavera Sound com el Pitchfork Festival inclouen escenaris que intenten seguir aquesta filosofia.
El documental és un puzzle d'imatges, una barreja de material atemporal enregistrat per centenars de fans, directors i músics amb tot tipus de càmeres. Ha estat dirigit per Jonathan Caouette i el director de fotografia és l'aclamat Vincent Moon. Les pantalles partides amb diferents imatges i punts de vista semblen jugar amb l'estil de Michael Wadleigh, el director de Woodstock: 3 days of Peace & Music. I no seria cap casualitat, ja que els dos festivals tenen moltes coses en comú.
El resultat de l'All Tomorrow's Parties és brutal. Els primers cinc minuts passaran a la història per frenètics, per la capacitat que tenen d’ambientar-nos i posar-nos en òrbita. Són cinc minuts d'un collage hiperactiu en que les imatges d’estiueig a l’antiga es relacionen amb imatges recents de l'ambient modern. Nens jugant als columpis, famílies a les sales de ball, vestits curts, felicitat capitalista versus ritme, música i colors.
L’ATP és el Woodstock de la nostra era. És el somni humit de tots aquells hippies que al Woodstock dels seixanta pensaven en la cultura auto-gestionada, en el rigor i la qualitat com a models de programació per sobre del consum industrial. En tots aquests sentits l’ATP és la conclusió de Woodstock, en una clara superació pel que fa a objectius reals... i sense fer tant soroll.
Entre aquestes parets de cartró, avui dia, ja hi han tocat artistes com Belle & Sebastian, Sigur Ros, Aphex Twin, Sonic Youth, Yo La Tengo, The New Year,Patti Smith, Built to Spill, Wilco i un llarguíssim etcètera de modernitat. Com ha passat aquest resort cutre a ser un punt de trobada de bona música? La resposta, després del salt.
L’any 1999, els nostres recentment elogiats Belle And Sebastian van escollir el Camber Sand Holiday Camp per celebrar-hi el Bowlie Weekender, l’origen d'un dels aconteixements musicals més extraordinaris de la nostra història recent: l’All Tomorrow's Parties.
Es tracta d'un festival de música sense sponsors que s'organitza de forma molt alternativa. Els mateixos artistes (o personatges de la cultura com Matt Groening o Jim Jarmusch) són encarregats, amb els fans, d'escollir els grups que hi toquen. A més, artistes, fans i promotors conviuen durant els dies del festival, tots junts en el mateix espai. L'All Tomorrow's Parties volia trencar amb el format de macrofestival macroproduít estil Glastonbury i obrir nous camins per la música en directe. Tant el Primavera Sound com el Pitchfork Festival inclouen escenaris que intenten seguir aquesta filosofia.
El documental és un puzzle d'imatges, una barreja de material atemporal enregistrat per centenars de fans, directors i músics amb tot tipus de càmeres. Ha estat dirigit per Jonathan Caouette i el director de fotografia és l'aclamat Vincent Moon. Les pantalles partides amb diferents imatges i punts de vista semblen jugar amb l'estil de Michael Wadleigh, el director de Woodstock: 3 days of Peace & Music. I no seria cap casualitat, ja que els dos festivals tenen moltes coses en comú.
El resultat de l'All Tomorrow's Parties és brutal. Els primers cinc minuts passaran a la història per frenètics, per la capacitat que tenen d’ambientar-nos i posar-nos en òrbita. Són cinc minuts d'un collage hiperactiu en que les imatges d’estiueig a l’antiga es relacionen amb imatges recents de l'ambient modern. Nens jugant als columpis, famílies a les sales de ball, vestits curts, felicitat capitalista versus ritme, música i colors.
L’ATP és el Woodstock de la nostra era. És el somni humit de tots aquells hippies que al Woodstock dels seixanta pensaven en la cultura auto-gestionada, en el rigor i la qualitat com a models de programació per sobre del consum industrial. En tots aquests sentits l’ATP és la conclusió de Woodstock, en una clara superació pel que fa a objectius reals... i sense fer tant soroll.
Aquest matí s'ha celebrat la tradicionalíssima roda de premsa del Primavera Sound. Aquell esdeveniment que definitivament marca l'inici del festival ja que coneixem el gruix de noms que formaran la majoria del cartell. A banda de diverses novetats logístiques com l'abandonament definitiu de l'escenari del Poble Espanyol, que l'any passat va quedar petit, i la bona notícia de l'entrada d'un escenari a l'Arc del Triomf gratuït per dimecres i diumenge anem a repassar les bandes.
Un dels temes més comentats d'aquests últims dos dies és el de que 
El passat mes de novembre Amniòtic records, el segell indie que dirigeix en Pau Vallvé, va recollir tots els artistes que editen sota el seu nom en una nit a l'Heliogàbal. La trobada era l'excusa perfecte per trobar-se tots plegats i tocar unes quantes cançons entre tots. Però aprofitant l'esdeveniment van voler presentar el nou artista d'aquesta petita discogràfica. El secret es va mantenir fins aquella nit, quan va sortir Ferran Palau a tocar acompanyat de la seva guitarra. Un dels dos vocalistes d'Anímic ja està ultimant els detalls del que serà el seu primer disc en solitari fora d'aquesta família d'amics que és la banda de Collbató.
Ja tenim aquí el tret de sortida de la novena edició del 
Encara que ho pugui semblar, no estem en contra ni de Sopa de Cabra, ni volem fer cap referència al còmic de Mafalda, ni és cap expressió hype que mola. La llei SOPA (que prové de l'acrònim Stop Online Piracy Act) pretén bàsicament controlar el contingut d'Internet i poder actuar en contra dels suposats pirates de manera fulminant i, a priori, desproporcionada, tal i com va fer ahir amb el gegant de les descàrregues Megaupload. Si vols saber una mica més, nosaltres et convidem a indignar-te amb nosaltres i llegir-ho després de l'hipersalt.
Radar 2012 és una nova aposta de l'Espai Caja Madird per apropar-no la avantguarda de la música independent de Barcelona. És tant sols una mostra de sis grups però posa de manifest que existeix i és de qualitat. No es tracta d'electrònica o músiques experimentals (encara que n'hi ha) si no de música popular alternativa que, sovint, per desconeixença triga a arrelar.
No és vendre, és difondre. I tenen raó, i ho porten endavant fins a les seves últimes conseqüències, m'atreveixo a afegir sense dubtar un segon. Perquè At Versaris difonen moltes coses, entre elles una imprescindible crítica social, és clar, però la seva feina va més enllà i és que ells han estat els precursors dels primers discos rap fets en català a tenir en compte. I això a ells els posarà vermells, però el seu nom el trobarem irremeiablement escrit als llibres de les història musicals d'aquest país
Indiescabreados van aparèixer a twitter uns dies abans del Primavera Sound de l'any passat i en pocs mesos s'han convertit en un dels indiscutibles fenòmens d'aquesta xarxa social. Ataquen sense pietat a gairebé tothom, s'ho mereixin o no, i han aconseguit que paraules com "fetén" o "casual" ja formin part del nostre vocabulari diari. Els seus 30 minuts d'spotify contenen cançons dels seus adorats The Horrors o l'inevitable Miles Kane
0 comentaris:
Publica un comentari