29 de jul. 2010

EL FESTIVAL DEL FUTUR

All Tomorrow's Parties
Jonathan Caouette
Any: 2009
Gènere:Documental

El Camber Sand Holiday Camp i el Minehead Camp es van obrir cap als seixanta amb l’objectiu d’oferir als treballadors britànics espais d’oci i recreació estiuenca. Era el resorgiment d’un turisme estil Marbella, artificial i econòmic, dirigit a anglesos de certes pretensions. Entre d’altres activitats, s’hi van celebrar, per aquells temps, els Exmoor Adventures, que oferien activitats tan heterogènies com la natació subaqüàtica, muntar a cavall, falsos safaris, balls en grup, gimnàstica i pesca de riu i de mar.

Entre aquestes parets de cartró, avui dia, ja hi han tocat artistes com Belle & Sebastian, Sigur Ros, Aphex Twin, Sonic Youth, Yo La Tengo, The New Year,Patti Smith, Built to Spill, Wilco i un llarguíssim etcètera de modernitat. Com ha passat aquest resort cutre a ser un punt de trobada de bona música? La resposta, després del salt.

L’any 1999, els nostres recentment elogiats Belle And Sebastian van escollir el Camber Sand Holiday Camp per celebrar-hi el Bowlie Weekender, l’origen d'un dels aconteixements musicals més extraordinaris de la nostra història recent: l’All Tomorrow's Parties.



Es tracta d'un festival de música sense sponsors que s'organitza de forma molt alternativa. Els mateixos artistes (o personatges de la cultura com Matt Groening o Jim Jarmusch) són encarregats, amb els fans, d'escollir els grups que hi toquen. A més, artistes, fans i promotors conviuen durant els dies del festival, tots junts en el mateix espai. L'All Tomorrow's Parties volia trencar amb el format de macrofestival macroproduít estil Glastonbury i obrir nous camins per la música en directe. Tant el Primavera Sound com el Pitchfork Festival inclouen escenaris que intenten seguir aquesta filosofia.



El documental és un puzzle d'imatges, una barreja de material atemporal enregistrat per centenars de fans, directors i músics amb tot tipus de càmeres. Ha estat dirigit per Jonathan Caouette i el director de fotografia és l'aclamat Vincent Moon. Les pantalles partides amb diferents imatges i punts de vista semblen jugar amb l'estil de Michael Wadleigh, el director de Woodstock: 3 days of Peace & Music. I no seria cap casualitat, ja que els dos festivals tenen moltes coses en comú.

El resultat de l'All Tomorrow's Parties és brutal. Els primers cinc minuts passaran a la història per frenètics, per la capacitat que tenen d’ambientar-nos i posar-nos en òrbita. Són cinc minuts d'un collage hiperactiu en que les imatges d’estiueig a l’antiga es relacionen amb imatges recents de l'ambient modern. Nens jugant als columpis, famílies a les sales de ball, vestits curts, felicitat capitalista versus ritme, música i colors.



L’ATP és el Woodstock de la nostra era. És el somni humit de tots aquells hippies que al Woodstock dels seixanta pensaven en la cultura auto-gestionada, en el rigor i la qualitat com a models de programació per sobre del consum industrial. En tots aquests sentits l’ATP és la conclusió de Woodstock, en una clara superació pel que fa a objectius reals... i sense fer tant soroll.