5 de jul. 2010

CRÒNICA I VIDEOCRÒNICA D'ESPALDAMACETA A L'HELIOGÀBAL


Al final això de regalar entrades pel primer dels dos concerts d'Espaldamaceta no ens va sortir tan bé. Bàsicament perquè nosaltres vam anar el segon dia i ens vam quedar sense veure l’esperat duet amb la Maria Rodés, que sí va aparèixer dimecres. Malgrat aquest petit puntet negre, la presentació del segon disc d’Espaldamaceta a l’Heliogàbal va ser un exit absolut, tant per una sala totalment plena durant els dos concerts, com per un artista que en directe trenca les barreres emocionals de les seves cançons, sovint no aptes per a sentiments a flor de pell.

Juan José González no és un artista que entri fàcilment, de fet costa endinsar-se en l’univers interior d’aquest professor de primària de procedència de Cartagena però més de Tarragona que el riu Francolí. Cal veure un directe d’Espaldamaceta per entendre totes aquestes històries molt més quotidianes, més reals del que semblen i amb una sorprenent capacitat per fer-nos-les nostres. Perquè sí, les històries que explica i canta l’Epaldamaceta ens han passat a tots, la diferència entre ell i un altre cantautor és que aquest sap explicar-les amb un alè de veu que li dóna a cada vers un aire extrem de circumstancialitat.


Espaldamaceta a l'Heliogàbal, "The Partisan"

Però quan el tens al davant, quan deixa la guitarra i t’argumenta d’on vénen les coses a les que canta, tot plegat s’impregna d’empatia i li acabes traient un grau de seriositat al personatge. I aquí és on Espaldamaceta et guanya, i les seves cançons et vencen per sempre. A l’Heliogàbal vam conèixer el tarragoní extrovertit, que és capaç de riure dret i emocionar-se, segons després, quan s'asseu i la música comença a sonar.

González presentava disc, però això no va ser un impediment per deixar-se anar i interpretar velles cançons (una corejada “Ahora que la mierda ya me llega hasta los ojos”, “Y no voy a darte más”, “Las generaciones” o la menorquina “Cançó de Bressol”) amb versions (“Mil millones de veces” de Los Planetas), noves i inèdites i també, per suposat, les cançons d’aquest Miedo al Silencio (Bankrobber, 10) que tant ens ha agradat aquest any.


Espaldamaceta a l'Heliogàbal, "Mil millones de veces", de Los Planetas

Evidentment, van sonar “El camino es tan oscuro y tan estrecho”, “Hoy se que fue mejor”, “Cocina sin comida”, amb el públic fent els cors que al disc fan els Manel, o la gran “Volveremos a quedar”, aquest cop sense violins com al disc. I és clar, vam escoltar per primera vegada en viu la ja imprescindible versió de “The Partisan”, que Espaldamaceta va reconeixer haver agafat directament de Leonard Cohen i no de la seva versió original. Tot plegat per completar un concert rodó que ens ha ajudat a entendre una persona que parla de sentiments, d’amor o de relacions que s’acaben. Petites històries que el cantautor descriu molt millor del que nosaltres podriem intentar explicar.


Espaldamaceta a l'Heliogàbal, "Cocina sin comida"

2 comentaris:

Lluís Huedo ha dit...

La crònica escrita és de JG, jo no escrit tant bé.

David ha dit...

Gràcies per l'entrada, el duet amb Maria Rodés va ser brutal! XD