29 de jul. 2010

700 QUILÓMETRES I BELLE & SEBASTIAN

Anar a festivals de música fora de les teves fronteres sempre s'acompanya d'un pessigolleig mental que et repeteix interiorment les mateixes preguntes. “Com serà el festival? I el lloc? I la gent?”. Quan la ciutat que visites és Santander, de poca tradició festivalera almenys per a nosaltres, i el fas coincidir amb les teves vacances, intentes creure que, malgrat un cartell força irregular, la cosa estarà bé. A més, al Santander Amstel Music d'enguany hi actuaven els Belle & Sebastian en la seva única actuació estiuenca a la península, un reclam prou potent per agafar el cotxe i cascar-se més de 700 quilòmetres.

Santander no feia especial olor a festival. No es veia massa gent pel carrer amb la polsera acreditativa del Santander Amstel Music i aparcar a prop del recinte on es farien els concerts va ser sorprenentment fàcil. Tot i això la ciutat estava a les portes de la seva Semana Grande i les fires i els bars del centre (prou allunyat del festival) calentaven motors per un seguit de nits eminentment etíliques. Els concerts es feien al costat del castell de Santa Magadalena i més concretament a una esplanada enorme de gespa perfectament cuidada i rodejada de les boniques platges de Santander. Per cert, una cosa que ens va sorprendre molt va ser veure com divendres no hi havia una sola escombraria en tot el recinte, fet que la organització va corretgir dissabte.

Després d'acreditar-nos i passar els controls de seguretat amb alguns dels goril·les més antipàtics de la història, ja ens trobàvem a dins escoltant als Delafé y Las Flores Azules. Recórrer mig Espanya per alçar la vista i veure a l'escenari a l'Helena i l'Òscar és una mica Deja Vu, però el cert és que el duet català va fer un concert bastant més meritori del que havíem vist a Arbúcies fa una mica més d'un mes. En un escenari gran -enorme-, i per obrir el festival i escalfar l'ambient, malgrat els problemes de so (estava altíssim) van fer una actuació alegre i distreta. Acompanyats com ho fan darrerament amb vents, guitarra i bateria, Delafé y Las Flores Azules van repassar les cançons més efectives dels seus tres discos sense deixar-se les referències a Iniesta, molt celebrades pel públic local. El que hem de reconèixer d'aquesta banda és que surten a l'escenari a menjar-se'l, ballant i animant al públic en tot moment malgrat la seva proposta no estigui entre les nostres preferides.


La Top-1 i el Top-2 dels millors vestits de l'indie català a l'escenari de Santander

10 minuts després que acabessin els del Maresme era el torn de The Wave Pictures i és clar, seguia el Deja Vu. Hem vist a la banda anglesa tres vegades en un any i a cap dels altres concerts ens van acabar de convèncer. A més, el seu darrer disc Susan Rode the Cyclone (Acuarela, 2010) ha baixat considerablement el llistó de les seves tres anteriors -i brillants- referències. Tot i això, i sorprenent a qui escriu aquestes línies, els anglesos van fer un concert ple de hits que només va baixar el nivell quan van dedicar minuts als seus nous temes. El ja himne “Strange Fruit for David”, “Leave The Scene Behind”, “I Love You Like A Madman” o “Too Many Qüestions” van anar sonant, ara sí, amb un so acceptable.

Però no ens enganyem, si vam anar fins a Santander va ser per veure a Belle & Sebastian. Per fi eren les 23:20 en punt quan a les pantalles de l'escenari principal anunciava l'imminent actuació dels escocesos. Poc després sortia Stuart Murdoch i durant l'hora i vint minuts que va durar el concert el món es va aturar al nostre voltant. Els de Glasgow van oferir un concert preciosista, pulcre, perfecte, en execució i emotivitat. Belle & Sebastian van obrir el concert amb format reduït i amb la inèdita “Didn’t see it coming”, cantada principalment per la Sarah Martin (no hi som tots, falta l'Isobel!) que previsiblement formarà part del nou disc de la banda i amb un Stuart Murdoch molt animat i sense parar de ballar.

El primer moment d'èxtasi arribaria ja a la segona cançó. Sonen els acords de “I'm a Cuckoo” i amb ells les irrefutables ganes d'entregar-nos al pop elegant que ens guanya a cada melodia perfecta que marca la denominació d'origen de Belle & Sebastian. Ja amb 14 músics a l'escenari, entre ells un quintet de corda, vam anar passant per la història de la banda a cops de hit, hits que han marcat a tota una generació. Parlem de “Like Dylan in the Movies”, “The State I am in” o la debilitat de la casa, “Sukie in the Graveyard”, cançó del seu darrer disc, The Life Pursuit que Murdoch va entonar just abans de cantar a capella els primers versos de “Another Sunny Day”, cançó que obre la seva última referència i que els escocesos ja fa temps que deixen fora dels set-lists.


Belle & Sebastian va omplir l'escenari gran

La segona part del concert va començar amb la perfecta “Funny Little Frog”, on Murdoch va convidar a pujar a l'escenari a sis persones per ballar amb ell un parell de temes per seguir amb un altre himne, “The Boy with the Arab Strap”. La grandiosa “Get Me Away From Here, I'm Dying” ens va fer deduir que allò s'anava acabant malgrat els fidels de la banda ens haguéssim quedat dues hores més allà escoltant-los, ja que es van quedar sense sonar cançons de l'alçada d'un campanar, com per exemple “The Blues are Still Blue”. I parlem de fidels perquè malgrat els de Glasgow eren el cap de cartell claríssim de divendres (i de tot el festival), molta part de públic es va dedicar a parlar/cridar durant el concert. I creieu-nos, perquè que nosaltres ens queixem d'això ha de ser molt exagerat. “Legal Man” va ser l'única concesió de la banda al bis. S'acaba el concert i amb ell la sensació que sí, finalment estàvem convençuts que havia valgut la pena la quilometrada fins a Santander.

La nit va acabar amb un show molt curt dels euscalduns Delorean, que van marcar-se principalment el seu últim i exitós disc, i Vive la Fête, als que, sincerament, no teníem cap intenció de veure i que quan van començar a tocar van sonar d'alarma-despertador per anunciar-nos l'hora de tornar cap a l'hotel, que a més, estava a les afores de la ciutat i on destacava un spa d'aigua freda que ens va deixar un WTF? a la cara de dimensions considerables.

El dissabte ens el vam prendre amb molta més calma. Poc interessats en escoltar als Dorian i als White Lies (enèssim grup angles amb veu que imita a Ian Curtis) vam centrar-nos en veure el concert de La Habitación Roja, per això de que aquesta banda valenciana sempre ha estat allà. Parlant de valencians, tela la d'artistes del país que han passat per aquest festival, i és que dels 6 grups estatals que tocaven a Santander, quatre eren catalans. En Jorge Martí i companyia van obrir el concert amb "Largometraje" per continuar entonant alguns dels seus clàssics que naveguen entre el pop-indie i el noise com “Nunca ganaremos el mundial” o "Van a por nosotros" seguit dels nous senzills (“Febrero” i “Voy a hacerte recordar”) del seu darrer disc, Universal. Un treball que malgrat no assolir el nivell dels seus anteriors dos treballs, agraïm igualment Els de La Eliana van oferir un bon concert malgrat les hores de carretera, ja que van arribar a Santander després de tocar al LowCost (Benidorm) i al Contempopranea (Alburquerque).


En Marc Ros i companyia no van fer un concert digne

L'altre concert que vam parar atenció va ser al de Sidonie. I aquí si que fem un punt i apart. De fet és un punt i final, perquè després de veure l'espectacle dels de Barcelona se'ns van treure les ganes de més. Recolzats pels músics que els acompanyen desde les gires dels seus últims treballs en castellà, un guitarra adicional (i solista) i un teclat, els Sidonie van oferir un espectacle que va ratllar la vergonya aliena. Ens trobem davant un grup que, t'agradin més o menys, fa uns anys van ser una de les bandes icona de l'indie català. Això és innegable. El problema principal és que va semblar que el trio calatrava pujava a l'escenari de Santander a riure's de la gent. Marc Ros no va cantar absolutament cap tornada, deixant al públic de Santander el 100% dels versos més reconeixibles de les seves cançons, Jesús Senra no arribava a cap cor en condicions i les melodies del teclista destrossaven, encara més, cada una de les cançons del grup, una a una i sense excepcions.

A banda de la seva actitud de rock-star ridícula i grandiloqüent (incloent final de festa amb focs artificials a l'escenari) van fer una de les actuacions menys professionals que recordem sobre un escenari. No sabem si el fet de portar, també, tres dies de concert va afectar a la banda, pero com vàrem comprovar amb LHR això no és excusa. La veritat és que el públic del festival, que no pot veure a Sidonie cada setmana precisament, mereixia una mica més de consideració i respecte, i una cosa està clara, un concert així dubtem molt que s'atreveixin a fer-lo a Barcelona o Madrid.

El que més ens va sorprendre de tot plegat és que, a sobre de l'espectacle decadent que vam presenciar, el públic va semblar encantat amb tot plegat. No sabem si per poca cultura de música en directe o perquè són tan fans de Sidonie que els ho accepten tot, però el cert és que va ser el concert més celebrat del festival.

* Fotos del departament de prensa del Festival