1 de juny 2010

A TOCAR DELS NÚVOLS



Man On a Wire
James Marsh
Any: 2008
Gènere Documental

Un home arriba al pis número 110 d’una de les Torres Bessones de Nova York. Al cap d’unes poques hores el seu peu dret s’alça en direcció un cable que penja a l’aire a gairebé mig quilòmetre dels carrers, dels taxis i persones de Manhattan. Fa una mica de vent i el cable flota entre les torres. Al cap d’uns instants, el peu esquerre de l’home perdrà el contacte amb terra ferma i es trobarà amb els dos peus entre les oscil·lacions del precipici que separa la vida de la mort.

Alguns us preguntareu qui és l’imbècil aquest que decideix jugar-se la vida travessant precipicis sense cap mena de mecanisme de seguretat ni respecte per la vida. I suposo que amb part de raó. Però el vespre del 7 d’agost del 1974, quan el jove francès Phillippe Petit va decidir flotar entre l’skyline de Nova York durant més d’una hora, la gent que s’aplegava sota els dos gratacels gegants no podia contenir l’emoció i la pell de gallina. El documental Man on a whire és la narració en primera persona d’aquella aventura impossible.

Era el tercer cop que Phillipe Petit, el genial i boig funàmbul francès, preparava un passeig aeri. El primer cop va ser a Notre-Damme. En Phillipe es va fer famós per dur el funambulisme a la màxima expressió aconseguint caminar per sobre de la Catedral de Paris sens gaires problemes. Després ho va repetir a Sidney i la seva fama va esdevenir internacional. Però quan va llegir al diari que s’estave construint les dues torres més altes del món, aquestes se li van clavar a l’ànima. Cada cop que llegia sobre l’existència dels dos descomunals precipicis, els ulls se li omplien d’ambició i milers d’idees esbojarrades sobre les possibilitats d’aquelles torres li rondaven el cap.



“Impossible, impossible, im-po-ssi-ble”. En Petit sabia que era una absoluta bogeria però mica en mica s’hi va anar obsessionant. Els controls de seguretat de l’edifici, els problemes per enviar un cable d’una torre a l’altre, la meteorologia i tot una sèrie de dificultats el tiraven enrere. Probabilitats d’èxit sota zero. I en cas d’aconseguir-ho... sobreviuria? No era un suïcidi? Una corrent d’aire, un peu tremolós, un gest erroni i Petit cauria entre les dues bessones i s’estavellaria contra el terra.

Però Phillipe va creuar les torres i es va convertir en un dels homes més famosos d’Amèrica. L’endemà, després de dimitir com a president dels Estats Units, Nixon comentava amb els periodistes que li hauria anat bé una mica de la popularitat del funàmbul francès per sobreviure en política.



Del documental en destaca una imatge: el barret d’en Petit volant durant molts minuts entre les dues torres, ara amunt i ara avall, seguint les corrents d’aire calent de Nova York mentre en Phillipe s’estirava i descansava damunt del cable i els policies al·lucinats amb les manilles a la mà, es quedaven absorts mirant-lo. La fragilitat feta obra d’art. Un sol home, jugant-s’ho tot a una carta per amor a l’art.

3 comentaris:

Enric Rodon ha dit...

Després de llegir-ho, m'he quedat amb moltes, moltíssimes ganes de mirar-lo (quan tingui una engruna de temps).

Anònim ha dit...

va parir quin penjat!
(mai millor dit)

Marta Parés ha dit...

"Surrealisme" fet realitat, sens dubte.