1 de jul. 2010

POPARB I L'ESTAT DE LA QÜESTIÓ

Hem arribat a un punt en que està tot dit sobre els festivals i et queda poca cosa original a escriure sobre ells. Potser per aquest motiu començar a explicar en aquesta crònica que el PopArb és un festival diferent sona a redundant. Sí que ho és, de diferent, però no cal donar-hi massa voltes per acabar repetint el que hem anat llegint els darrers 6 anys, una edició rere l’altra. A Arbúcies es donen molts condicionants perquè les coses surtin bé, i així és va repetint cada juny. I això és en part mèrit de l'organització, sí, però també a un cartell que s’acaba fent una mica sol. És la pròpia escena musical catalana, més o menys independent, la que marca com ha de funcionar. Qui hi ha de ser i qui no. I aquí rau l’essència del PopArb, en que aconsegueix ser un compendi, una fotografia quasi exacta de com està l’escena actualment.

Evidentment que sempre t’acaba faltant algú al cartell. Per exemple enguany ens faltava amb lletres majuscules a la Maria Coma, perquè és una artista que merexia ser allà, per tot això que hem explicat. També ens en sobraven alguns, és clar. Però al cap i a la fi, la representació de molta de la gent que està girant amb nou disc pel territori català era a Arbúcies amb la intenció de donar un pas més: alguns la de consolidar-se, altres simplement la de ser allà pel simple fet que cal ser-hi i mostrar els nous espectacles.


Joan Colomo es va trobar una audiència entregada al projecte

En aquesta primera classifiació hi tocava en Joan Colomo, aquest hardcoreta reciclat a cantautor de peces que giren entre les històries reals i naïf que no para de tocar a tot arreu aquest estiu. El de Sant Celoni va comprovar de primera mà que cançons com “Comino”, “La Mort” o “El camí” són cantades per desenes de persones arreu on va, fins i tot a un festival on molts dels assistents el veien casi de passada. El seu triomf aquest any és també el de la sinceritat, la coherència i, sobretot, un virtuosisme que amaga sota el seu caràcter extrovertit de bromes i monòlegs exteriors. Una sinceritat que sovint es troba a faltar en bandes com Delafé y Las Flores Azules. El duo afincat al Maresme porta un show en directe tan estudiat i professional que perd tota l’espontanietat, malgrat l’Òscar D’aniello surti a menjar-se l’escenari com ho va fer. Evidentment que molta gent va passar-ho bé al seu concert, però ni van emocionar, ni segurament van guanyar nous adeptes a la causa.

Abans parlàvem que hi sobraven bandes. I potser és la sensació que ens enduem amb Tarántula. Ja va passar l’any passat amb en Joe Crepusculo i enguany ho tornem a pensar després de veure la seva banda. Tarántula és un grup de les catacumbes de l’underground barceloní, del DiY i que transmeten la impressió de que es prenen aquest projecte més com una distracció que com una realitat. El públic no va respondre massa a la seva proposta, fet que ens fa pensar si determinada escena té lloc en aquest festival, o potser si els que el visiten són massa curts de mires. No perquè a nosaltres ens agradi o deixi d’agradar una banda com Tarántula sinó per una alarmant falta de sintonia amb la gent que els escoltava i que any rere any visita Arbúcies.


Enric Montefusco; cantant, lletrista, guitarrista i ànima dels Standstill

Qui té guanyada la partida des del principi, ja no a Arbúcies sinó arreu, són els Standstill. Sobretot quan fan un set pràcticament calcat al memorable concert que van fer a l’escenari Adidas durant el passat Primavera Sound. Els d’Enric Montefusco saben que tirant dels hits de tota la vida (“1,2,3 Sol”, “Por que me llamas a estas horas?”, “Feliz en tu dia”) i afegint les millors cançons del seu darrer disc com “La familia inventada” o “Cuando ella toca el piano” sortiran triomfadors de l’escomesa. Et pot agradar més o menys la seva proposta progessiva i la èpica, a vegades massa reiterativa, que porten els Standstill, però ningú en aquest país pot qüestionar uns directes perfectes pel que fa a contundència i emotivitat. Ja fa molts anys que els Standstill formen part d’aquesta primera divisió de l’escena independent, i concerts com el que van oferir a Can Cassó ajuden a fomentar i engrandir la llegenda. Uns avorrits Dorian, que mentre passen els anys ens segueixen deixan el mateix tipus de temes de lletres insubstancials i posses insuportables i els Mendetz que, una vegada més, van fer un concert excel·lent per fer ballar i animar al públic, van ser les darreres actuacions de la nit.


Els Surfing Sirles a peu de terra a l'Obi

Però encara quedava alguna cosa. L’entrada al garatge canalla dels Sirles. Qualsevol banda del món hagués preferit tocar a la comoditat de Can Cassó. Ells no, ells volen el contacte amb el públic, la calor del directe i els cors múltiples entre en Martí i qualsevol cafre etílic dels que corren per primera fila fent mosh. Dir que el concert de Els Surfing Sirles va ser una descàrrega d’adrenalina és poc i tots els que ho vam viure ho podem afirmar. La temperatura va anar pujant fins arribar a quotes pràcticament volcàniques mentre cantaven “Lo xicotet bandoler” o “El trineu”, però també quan a en Guillem (teclats) li passa pel cap tocar “The Show Must Go On” dels Queen. Sense escenari i amb una audiència totalment entregada, els Sirles van demostrar el que hem anar repetint sense cansar-nos des d’aquesta plana els darrers mesos. Cal veure aquesta banda en directe, i si pot ser tocant a peu de públic, millor.

A principis d’any vam dir que un dels discos que més esperàvem del 2010 és el de la Maria Rodés. I no ens vam equivocar, al contrari. La Maria ja és una artista molt a tenir en compte i ella va ser l’encarregada d’obrir el vespre de dissabte després dels concerts de tarda de Fred i Son, Very Pomelo i Aias. Una de les coses bones dels directes de Maria Rodés és que és dels pocs artistes que et pot emocionar, que t’enganxa al seient de l’auditori (en aquest cas, el bar de Can Torres), més quan com al PopArb, porta l’ajuda d’en Jordi Tost i la resta de banda. Delicadesa i força a la vegada, però sobretot bon gust i una manera d’entendre la música que ens encanta. No perdeu la ocasió de veure aquesta noia en directe, val molt la pena.


La Maria Rodés va omplir l'escenari de Can Serra

Les coses que en directe guanyen són les que, al cap i la fi, més agraeixes en un festival. I al PopArb es va tornar a complir la màxima amb en Roger Mas, que va acabar de reconciliar-nos definitivament amb un disc que va costar. Mas va deixar anar aviat la precisositat pop de “L’home i l’elefant” per fer una segona part de concert totalment basat en el seu nou disc. I allà va aparèixer la cara més rockera i revolucionària d’un autor que es presumeix conservador d’ideologia. “Endavant les Atxes, Foc a l’Obaga”, sota aquest crit de guerra en Roger Mas va guanyar la partida a la llum i a la foscor per treure tota aquella potència que ha contingut mentre tocava la poesia de les tel·lúriques. Perfecte en execució i acabant amb “El Calavera” i la semi-festiva “Benvinguts al riu” per deixar-nos amb un somriure a la boca.

Uns altres que ens acostumen a guanyar per poc bé que ho facin són La Brigada. La seva proposta segueix sent la mateixa que han anat repetint i que ja hem vist diverses vegades. Però aquest concert va tenir quelcom especial, una altra comunió impecable amb un públic que a poc a poc els està posant on mereixen els seus dos discos. Amb una netedat digne del moment, La Brigada va sonar com una banda gran a la que acompanyen cançons que funcionen i un set-list que portava el millor de la seva trajectòria. “El futur de l’Art” o “En el record” són cançons que valen la resposta que es van trobar en Pere Agramunt i els seus a Arbúcies. Per cert, som nosaltres o en Magí cada vegada canta millor?


Carles Sanjosex va presentar el tercer disc a Arbúcies

Una de les petites decepcions del festival ens va arribar amb un dels artistes als que més suport hem donat des que vam començar aquest projecte. Sanjosex ho tenia tot de cara per endur-se una de les medalles del PopArb, però no pensem que el concert que vam veure ho mereixi. Es pot perdonar que s’equivoqui en algunes cançons i també que comenci el concert amb dues peces que pecaven de tranquil·litat. Estàvem a un festival i calia anar molt més a matar. Fins a “Instints” la cosa no va millorar una mica i, malgrat que va acabar amb temes mítics de la seva discografia com “Et menjaria a petons” i “Puta”, el concerts es va fer llarg i rutinari.


David Caraben i els Mishima es van trobar un karaoke humà al davant.

Tot el contrari és el que va passar amb Mishima (ens vam perdre bona part del concert d’Anímic i Will Johnson per estar treballant). Els de Barcelona van tornar a marcar-se un concert perfecte, fet que es fa habitual en ells sempre que no hi hagi problemes tècnics com a concerts com el Festigàbal o al Passeig del Born. Una a una, David Caraben i els seus van anar intercalant cançons noves i antigues amb el solar de Can Cassó com a karaoke d’acompanyament. A dia d’avui els Mishima tenen el millor directe en català que et pots trobar, amb l’afegit que la banda transmet molt més que, per exemple, els hieràtics Antònia Font. Als Mishima no els feia falta un concert sonat per guanyar-se al PopArb, però és que en van fer un d’històric. D’aquells que no treus els ulls de l’escenari, d’aquells que cantes totes les cançons, d’aquells que posen el millor final possible a un festival al que l’escena tornarà a examinar l’any vinent.

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bé! Però i Aias, Very Pomelo Fred i Son?

Christian ha dit...

Em sembla que tocaven massa aviat :P

JG ha dit...

Dormiem a 40 quilòmetres d'Arbúcies i no vam arribar als concerts del Gorg!

Carles ha dit...

Totalment d'acord amb que faltava Maria Coma al PopArb en majúscules i que hi sobraven Aias descaradament i alguns mes. Aquestes noies que aprenguin a tocar i després en parlem. Vaig estar els dos dies de PopArb i el diumenge vaig anar a veure a Maria Coma a Banyoles i hi havia unes mil persones que van flipar tant com jo. Els del PopArb són massa amigos i més amigos i es deixen perdre coses que eren de cajón. Però tot i així molt be el Poprb d'aquest any, standstill enormes, joan colomo genial i Mishima sobrevalorats, els nous Manel... quina mandra...

Christian ha dit...

Home, amb tots els meus respectes, els Mishima no tenen res a veure amb Manel. Per començar tenen una trajectòria que abarca 10 anys i 5 discs. A més no els hi cal fer teatre i se'ls nota una mica més humils (si es pot dir així)... Vaja, que arribar fins a on han arribat els hi ha costat el seu esforç...

Però bé, és la meva opinió...

Anònim ha dit...

Si hi sobrava algú era Dorian i una mica Els Amics de les Arts.

El concert de Mishima va ser genial!!!!!!!

Marc ha dit...

Era el primer cop que veia Els Amics de les Arts, després de sentir-ne a parlar per tot arreu, i francament vaig poder notar la "vergüenza ajena" en tot el seu estat...
I per què a The Pinker Tones se'ls ha acudit fer aquest boom tan poc encertat? M'esperava una de les seves antigues sessions de DJs i va ser bastant decepcionant.

Standstill, Mishima, La Brigada i Joan Colomo van ser els millors sense dubte.

Marc ha dit...

El concert de Els Amics de les Arts va ser vergonyós, però en concordància amb les seves lletres estúpides

xavi ha dit...

STANDSTILL espectacular, el millor directe junt a Mishima. Sanjosex em va sorpendre gratament portava un bon guitarra, el de Very Pomelo.
Pinker Tones: ara volen fer de Dorian? mare meva kin pufo! que tornin a punxar pq els orígens no estaven malament per ballar.
Els amics de les arts = gossos + la versió pobre de manel + quin grup és bó on tothom canta? així es tapen les imperfeccions de totes les veus no?... no comment.
Dorian: reconec que simplement es va salvar l'himne generacional "A cualquier otra parte" i que fronteres enllà estan més valorats.
Delafé bé les cançons de sempre, però algú li ha agradat l'últim disc? (ho diu un enamorat platònic d'Helena). Mendetz bé per ballar, gran final això sí (algú em recorda la cançó?). I està clar que no comenteu res d'Anímic... no cal oi? molta expectació per a no res?

Albert Lloreta ha dit...

sí, faltava la maria coma!

jo vaig ser a fred i son! El de Gorg és un escenari molt acollidor, en plena natura... però la qualitat de so està per sota dels altres espais del Poparb.. potser per això Fred i Son no va acabar de convèncer. La veritat és que malgrat dues o tres cançons ben portades va ser un concert una mica avorridot.

Els hits del festival: Maria Rodés, Joan Colomo i Mihsima

Christian ha dit...

No se si la última cançó de Mendetz va ser la de Freed from desire (versionant a Gala), un megahit del dance dels 90, però solen tancar així. Jo m'ho vaig perdre perquè els meus amics normals volien veure els Sirles :P

Anònim ha dit...

Millors concerts: Surfing sirles, Very Pomelo (com es posible que ningú digui res d'aquests cracs!) i Mishima.
Dir que el concert de San Josex va ser avorrit i, que en canvi, el Palomo va ser l'hòstia és ser ben curt de mira o de sensibilitat. En fi, massa amiguisme per aquí...encara que sobre gustos...

JG ha dit...

Aviam, si ens moguèssim per amiguismes a en Sanjosex l'haguèssim deixat pels nùvols, precisament.

Ostres, si és que és un dels 4 o 5 artistes que més ens estimem en aquesta plana, pots fer una recerca al buscador i ho veuràs.

Com que el post l'he escrit jo, doncs t'ho explico, a mi no em va arribar gens el bolo d'en Sanjo, no ho sé. Ja ho dius que per gustos, colors. Però no per amiguismes home!

Salut!

Anònim ha dit...

Mishima està excessivament sobrevalorat. La irreversible tendència al gall del Sr. Carabén és imperdonable. Deu ser que Catalunya està sorda, però què hi farem!
Christian, sento molt dir-te que la humiltat en David la té al f... del cul. Sense ànim d'ofendre.

Christian ha dit...

Per gustos els colors :)