14 de juny 2010

1990: un clàssic únic del britpop






The La's
Any: 1990
Discogràfica: Go! Discs






Després d'una setmana d'absència, tornem a viatjar en el temps gràcies al nostre Delorean. Avui Tornem 10 anys enrere per revisitar un joia de principis dels 90, el debut i últim disc de The La's, mítica banda de Liverpool, a la que li va costar quatre anys treure el seu únic LP. Per sort va merèixer la pena un embaràs tan llarg. Si voleu saber quantes vegades heu escoltat les seves cançons sense adonar-vos, ja sabeu, cliqueu a llegir més.

Principi i final
Ja hem dit abans que a aquest àlbum li va costar veure la llum, però quan ho va fer, va il•luminar el pop britànic abans de que es tornés a posar de moda. Sota el comandament de Lee Mavers, i després de passar per quatre productors diferents, i un parell de singles publicats, The La's va veure la llum. El que ens trobem és una delícia pop, amb molts mitjos temps, lluny dels ritmes grunge que començaven arribar des de Seattle. Si hi ha una cançó que defineix per si mateix aquesta enorme obra és "There She Goes", que segur que l'heu escoltat més de mil vegades sense adonar-vos. Una balada pop perfecta, des del riff de guitarra fins a la lletra, que no sabem si és una cançó d'amor o un homenatge a la heroina... Però no només trobem aquest impagable hit, sino que des del principi, amb "Son Of A Gun" (res a veure amb la cançó dels Vaselines que va interpretar Nirvana a l'Unplugged), els La's ens deixen clar que estem davant d'una banda amb majúscules. Les seves melodies ens arriben a remetre als millors Beatles, per moments poden semblar els U2, però sempre amb la particular veu de Mavers posant el to perfecte. Altres cançons destacades són "Timeless Melody", amb uns nou primers segons que semblen d'U2 per després sonar com si fossin els Smiths o "Feelin'", amb un ritme alegre i que fa entrar ganes de ballar.

Si eren tan bons, com és que no van continuar?
Tocar, el que es diu tocar, van tocar, ara be, nou material, res de res. La banda es va dissoldre l'any 1995, cinc anys després de treure el seu únic disc, ja que el baixista John Power es va cansar de portar una dècada tocant el mateix. També es diu que el perfeccionisme malaltís de Lee Mavers va ser clau per no treure nou material. Tot són llegendes sobre el quin pot ser el motiu de separació del grup, però encara ressonen a les orelles les paraules de Mavers a la revista NME, qualificant de "merda" aquesta obra mestra. Tot i això, sense ells el britpop de mitjans dels 90 no hauria estat el mateix.

3 comentaris:

Christian ha dit...

"There she goes" és tot un himne pop :)

Quins records els discos d'aquesta secció... em fan sentir viejuno però m'alegren de ser-ho :)

Nune ha dit...

Gràcies per descobrir-me a aquest gran grup. I visca Spotify!

Marta Parés ha dit...

I LOVE IT!!!!!
Marta