24 de juny 2010

EL FUGITIU ETERN



No Direction Home
Martin Scorsese
Any: 2005
Gènere:Documental

Vet aquí una harmònica, una guitarra acústica, un nano esquifit de pèls punxeguts i salvatges. Vet aquí un poble de l’Amèrica profunda, uns anys quaranta de conviccions quadrades i una vida previsiblement avorrida i estàtica dirigint algun negoci local d’electrodomèstics barats. Bob Dylan abans de ser Bob Dylan era això. Era Robert Zimmerman, de Duluth (Minnesota). No Direction Home és la crònica documental de la transformació d’aquest microbi de província en un dels estendards del segle XX.

Martin Scorsese retrata les primeres etapes musicals del jove Dylan dels seixanta. És una de les poques vegades, si no la única, en que Bob Dylan accedeix a parlar del seu passat davant d’una càmera. I parla de tot. De la seva arribada al Greenwich Village de Nova York (barri hippie i beatnik per excel·lència), de la seva adicció al folk de Woody Guthrie, de les seves cançons sobre injustícies socials en festivals de folk, de la fama americana i mundial, de les gires eternes, de la figura despòtica en que es va convertir el Bob Dylan únic i individualista que fuma a les rodes de premsa sense cap ganes de respondre preguntes estúpides, dels concerts entre esbroncades del públic i, sobretot, de la seva fugida constant.



Durant aquest trajecte, Bob Dylan va fer les cançons que tots coneixem: Blowin’ in the Wind, The Times they are-a-changing, Mr. Tambourine Man, Like a Rolling Stone... Va conèixer i enamorar a Joan Baez, Allen Ginsberg, Johnny Cash... tots van quedar meravellats per alguna cosa que es movia dins de Dylan: la voluntat de ser, de diferenciar-se, de no quedar-se mai quiet.

“Tots volien dormir amb en Bob, col·locar-se amb en Bob... La veneració era per la figura però també pel que havia creat. Tots volien apropar-s’hi. Es va convertir en una mena d’imant que ho atreia tot i tothom, joves i vells” (ho diu Peter de Paul, Peter and Mary)



No Direction Home és un documental sobre les cançons d’en Dylan, sobre la seva constant mutació, sobre el seu viatge vital i musical. Però per damunt de tot No Direction Home, un dels millors documentals de la història, és una oda a la disconformitat crònica. La premissa és no acceptar les definicions de tercers, no acceptar tòpics ni subscripcions grupals. Bob Dylan i la seva moto fugen sols a través de la història, carretera avall, sense direcció, sense mirar enrere, sense cap destí aparent. El destí és el camí, i el camí es fa sol.



Aquest camí començat a No Direction Home acaba, de moment, aquesta nit al concert que oferirà Bob Dylan al Poble Espanyol. No espereu una nit per reviure èpoques passades. No hi haurà recreació ni reproducció dels clàssics de joventut. En Bob arribarà, segurament amb un barret al cap, deixarà anar sospirs i roncs tal com ragin, i tornarà a marxar nit enllà, cap un altra ciutat i un altre concert. Perquè Bob Dylan és un dels pocs músics que als 69 anys no viu de la nostàlgia passada. Un dels pocs mites vivents de la música contemporània que segueix mirant endavant.