3 de juny 2010

CRÒNICA DEL PRIMAVERA SOUND 2010


Quatre dies han calgut per acabar de redactar la crònica del Primavera Sound 10. Sentim les molesties, però és que realment calia pensar que escriuriem sobre un festival que ens quedarà a tot l'equip del GN (imaginem que a vosaltres també) a dins per tota la vida. Durant 3 dies hem assistit al, segurament, millor festival que s'ha fet mai als Països Catalans i cal digerir-ho tot de gust. 100.000 persones no poden estar equivocades, i no ens referim precisament als que van cada 15 dies al Camp Nou. Va començar amb les frases, avui tenim la ressenya i falta la videocrònica... una mica de paciència que la cosa promet!

DIJOUS 27/05/2010



Monotonix · Escenari Vice · 19:00 (Lluís Huedo)

Començar un festival, sigui quin sigui, amb un grup com Monotonix vol dir que la cosa no acabarà bé, o més ben dit, que acabarà massa bé. Monotonix, tan israelians ells, es varen plantar al bell mig del Vice, però no de l'escenari. Amb la bateria entre el públic, es varen quedar en calçotets. Espera, comencem pel principi. Són tres homes ben crescudets amb melenes al viento que es dediquen a liar-la parda. Unes imatges: el públic alçant el bombo de la bateria i el cantant dret damunt, o com muntaven i desmuntaven la bateria, desplaçant-se pel Vice, fins a acabar a les grades. Tot un espectacle!

The Wave Pictures · Escenari Ray-Ban · 19'00h (Jordi Garrigós)

No ens enganyem, veure als anglesos no era una prioritat per gairebé ningú. Els motius són bàsicament que toquen a Barcelona cada sis mesos aproximadament i que el seu nou disc és bastant més fluix que els tres anteriors. Tot i això, va coincidir que just entrar al recinte Fòrum sonava "I love you like a madman" i això, és clar, provoca efecte magnètic. Malgrat haver començat amb bon peu, als Pictures els va passar el que ja hem anat veient als seus altres concerts: que intercalen moments preciosos (com la increible "Too many questions" o el magnífic final de concert amb "Leave The Scene Behind") amb altres que servirien per adormir a un nadó. I és clar, a les 19:ooh de la tarda i a un escenari dels grans, doncs passa factura.

Half Foot Outside · Escenari 20:15 · Vice (Jordi Garrigós)

Alguns ens vam quedar sense veure als Titus Andronicus, però què coi, va valer la pena. Malgrat que era el darrer concert dels Half Foot Outside com a banda, els de Pamplona no es van estar per discursets ni sentimentalismes, al contrari. Van anar al gra tocant els millors temes dels seus cinc discos, i és que tenien una hora per fer un concert que representés tota una carrera, cosa que no ha de ser fàcil. Tot i que el so del Vice no va ser el que podíem esperar, els HFO van desplegar tota l'adrenalina que sobresurt a temes com "A little call", "Driveways", "Start Acting Mans" o "The skin heavy bones". Carloto, Brian, Isra i Edu, us trobarem molt a faltar.

Titus Andronicus · Escenari Pitchfork · 20:30h (Albert Lloreta)

Més que un concert. Una experiència d’excitació col·lectiva. A more perfect union va encetar un concert difícil d’oblidar, per l’energia i per ser un dels primers del festival. El nivell d’intensitat de les tres primeres cançons és insuperable. El cantant, a la tercera cançó ja s’havia llençat al públic i saltava com un boig fora de sí entre les primeres files. Riffs salvatges, ritmes accelerats i pèls de punta generals. Impecable.

The XX · Escenari Ray-Ban · 21:15h (Albert Lloreta)

Decepció total. Es tractava d’un dels caps de cartell i va resultar ser un gran bluf. El seu disc de debut xx ha sonat molt i potser de forma una mica brusca ha estat considerat un dels més destacats de l’any passat. La veritat és que va ser un concert extremadament avorrit. The XX es van dedicar a emular les cançons del disc, una per una, sense aportar absolutament res. El so força nefast tampoc va acompanyar gaire. El més destacable era la pinta que feia el cantant, l’Oliver Sim, una barreja de gòtic i militar bastant horripilant. En fi, tot plegat per oblidar.

Pony Bravo · Escenari Vice · 21:45h (Lluís Huedo)

La aposta per posar Pony Bravo a les 21:45 hores a l'escenari Vice em feia presagiar una patacada. Resulta que no, que són una bandassa tremenda, que varen conduir un concert impecable repassant el disc Si Bajo Tu espalda no me da miedo (El Rancho, 2008) amb altres temes, com ara el grandiós "La Rave de Dios". Aquests sevillans són capaços de menjar-se el que se'ls posi per davant. Concertàs!!

Superchunk · Escenari San Miguel · 22:10 (Jordi Garrigós)

Els de Mac McCaughan eren una de les apostes segures del festival, i evidentment no van fallar. Van elaborar el seu rock i power-pop amb una mecànica perfecta i totalment entregats al respectable, que per primera vegada va emplenar dignament l'escenari San Miguel. A més dels seus clàssics (no podia faltar "Driveway To Driveway") van adelantar temes del que serà el seu nou disc.

Tortoise · Escenari ATP · 23:00h (Lluís Huedo)

Segon cop que Tortoise visiten el Primavera, aquest cop a l'aire lliure i amb el disc Beacons And Ancestorships (Thrill Jockey, 2009) sota el braç. Què es podia esperar d'un grup que fa mig any estava al Palau de la Música? Una repetició? Sí, i què? Hi ha coses tan bones que és més agradable de repetir. Tortoise van fer un dels concerts del festival sense cap dubte i varen ajudar a portar l'escenari ATP un altre cop al de la millor programació d'enguany.


Pavement per evitale

Broken Social Scene · Escenari Ray-Ban · 23:15h (Carles Fajardo)

Esperàvem amb delit el concert de Broken Social Scene i el col·lectiu canadenc no va decebre. Van repassar els seus millor temes amb execució impecable, molt bon so i les habituals entrades i sortides de músics de l’escenari (Owen Pallet inclòs). La veritat és que van confirmar que són un dels millors directes de rock que es pot veure actualment, tot i que veient els altres projectes (els dels comandants Brendan Canning i Kevin Drew o Do Make Say Think) dels músics que en formen part, no ens hauria de quedar cap dubte.

Pavement · Escenari San Miguel · 01:00h (Jordi Garrigós)

Els clàssics i pioners del rock alternatiu eren el plat fort de dijous i, per si no ens tenien guanyats abans de començar, van iniciar el seu set-list amb "Cut your hair" i això ja ens va tombar del tot. Un a un van anar sonant els himnes que van revolucionar la música independent dels 90 i que va catapultar l'escena alternativa nord-americana als mitjans de comunicació de masses. Mentre anaven apareixent convidats per l'escenari (Broken Social Scene o Monotonix), la màgia del moment no s'aturava sinó que anava en augment. Un concert històric i tècnicament perfecte d'aquells que d'aquí uns anys et faran vacil·lar davant els colegues: "Ei, jo vaig veure als Pavement al Primavera Sound".


DIVENDRES 28/05/2010


Scout Niblett per Daniel Villanueva

Scout Niblett · Escenari ATP · 19:00h (Jordi Garrigós)

Això de les solapacions que tant toca la moral al personal va provocar que ens perdessim part del concertàs que es va cascar la Niblett a l'ATP. La força que desprèn aquesta dona a l'escenari, únicament acompanyada de la seva guitarra i un bateria, va deixar amb la boca oberta a un auditori que només tancava els ulls per pestanyejar. Segurament el concert on el públic va restar més callat mentre escoltava el que tenia al davant. Valia la pena.

Nueva Vulcano · Escenari Ray-Ban · 19:20h (Jordi Garrigós)

El millor grup que ha parit mai el barri de Gràcia debia afrontar la seva actuació al Primavera amb certa por. Tocaven a les 19:00h de la tarda i obrien el Ray-Ban, tot un paper que altres (com els Nana Grizol o els Wave Pictures) no van aguantar, però que no va importar en absolut als Nueva Vulcano per marcar-se, sens dubte, un dels millors concerts que hem escoltat en aquest festival. El trio va repassar tota la seva discografia durant l'hora que va durar el seu concert sense deixar-se els seus himnes, que no són seus, són de la ciutat. "El dia del Mañana", "Mano Izquierda", "Te debo un baile"... n'hi ha tantes! Triomf rotund dels Nueva Vulcano, felicitats!

Beak> · Escenari ATP · 20:20h (Lluís Huedo)

No ens enganyarem, Beak> eren, juntament amb Panda Bear, dels pocs o únics grups que encara no havia vist i que tenia realment ganes de veure en directe. Geoff Barrow, de Portishead, està al comandament d'aquest grup, que es va colar en el top 10 dels millors anormals nostres, però la seva improvisació i la manera d'enregistració del disc no feien presagiar que el seu directe seria dels destacables de l'edició d'enguany. Sorpresa, i de les grans, quan ens vam trobar un dels millors directes d'aquest Prmavera. Una espiral Krautrock que ens va arremolinar les ments d'una tacada.

Here We Go Magic · Escenari Pitchfork · 21:45h (Carles Fajardo)

Tot i que els discos sonen a pop psicodèlic i lluminós, Here We Go Magic van oferir un concert més proper a l’indie rock, però amb les mateixes dosis de psicodèlia, transformades, això sí, amb pujades d’intensitat perfectament executades. Un molt bon concert.

Wilco · Escenari San Miguel · 22:30h (Jordi Garrigós)

Segurament la mini-crònica que més em costa de tot el festival. El cert és que els de Jeff Tweedy van tenir moments enormes, com sempre, i que cançons com "Jesus etc" o "Impossible Germany" són un regal per les orelles, però també deixeu-me dubtar que aquell fos el seu millor auditori. Primer perquè un concert de Wilco és una onada de calma que, a vegades surt bé i altres no tant... i va ser més aquesta segona sensació la que ens vam endur. A més, van patir els problemes de so més greus de tot el festival, amb un "Wilco" (peça amb la que van obrir) que intentarem oblidar de la nostra ment. I segur que ells també.



Les Savy Fav per Toni Rosado d'scanner fm

Les Savy Fav · Escenari ATP · 23:00 (Lluís Huedo)

En l'últim concert que varen fer, també al Primavera, ens van deixar bocabadats amb el seu show, que ja és dins d'aquells concerts memorables de tots els temps del Primavera. Abans de tornar-los a veure m'esperava que abaixéssin la guardia, que un cop superat el factor sorpresa es quedaria en un bon concert. I quasi va ser així. El factor sopresa no hi era del tot, però com que no se sap mai per on sortirà aquell frontman desbocat, per molt efecte sorpresa contrarestat sempre t'enganxen amb algun què. Musicalment molt bon bolo, com no. Definitivament hi tornaria a anar.

Panda Bear · Escenari Vice · 23:30h (Lluís Huedo)

S'esperava molt de l'Animal Collective Noah Lenox, que després de dos discaços venia per primera vegada a Barcelona. Els qui hem vist més d'un directe del col·lectiu animal ja sabem què fan en directe: qualsevol cosa menys tocar el que ja tenen gravat, bé sí, sempre cau alguna cançó, però en general els directes són soprenents. Panda Bear no va ser menys, ens va sorprendre a tots amb un directe estrany, peculiar, que, com a mínim a mi, em va deixar fred. No vaig aconseguir entrar-hi. Em costa molt dir obertament que va ser una putada de concert, que és el que em temo, sinó que potser vaig ser jo que no estava a l'angle adequat per rebre'l i entendre'l. Sigui com sigui, una decepció personal.


Panda Bear per Ashtray Sky

Shellac · Escenari ATP · 00:30h (Lluís Huedo)

Tornem-hi amb Shellac, una de les bandes residents. I ja van quatre. Brutal el concert, molt bé les noves cançons que varen fer en directe. Tant és així que en acabar el concert només em passava pel cap la següent frase: "Però és clar que vénen molt, però sí és normal! Has vist el que han fet? Que tornin l'any que ve. I l'altre també!". Sí, potser en sóc massa fan, però sóc feliç veient-los i sé que no soc l'únic. Shellac sempre.

Pixies · Escenari San Miguel · 01:15h (Jordi Garrigós)

Hits, hits i més hits. Els Pixies no es van deixar cap dels seus grans temes dins la immensa panxa de Frank Black i van oferir una lliçó de com una gran banda ha de fer un gran concert. Amb una Kim Deal que semblava que s'ho passava teta, els Pixies van tirar pel cantó fàcil per dir allò d'arribat, vist i vençut. Menys noise que de costum, jo no sé si tornen per peles o pel que sigui, el fet és que amb els Pixies es van viure els moments de més agobio dins l'escenari gran del Primavera, degut a què tot quisqui era allà. Algú ens va comentar a un post l'altre dia que semblava que durant el seu concert el temps s'havia aturat. I aquest lector té força raó.

Major Lazer · Escenari Pitchfork · 01:30h (Carles Fajardo)

En busca de la festa més descarnada vam anar a veure Major Lazer i no ens van decebre. En Diplo als plats va desplegar els seu art repassant els temes de Guns Don’t Kill People, únic àlbum d’aquest projecte que comparteix amb l’altre productor, Switch. Sense ell, però amb un showman/MC i dues ballarines, ens van fer suar a ritme de ragga, dancehall i molta electrònica sense grans esforços. I nosaltres entregats al show.

Yeasayer · Escenari Vice · 02:30h (Lluís Huedo)

El primer disc era realment bo, però en aquest segon ja ha decaigut la cosa. Ho reflectíem ja dies abans amb el meu amic Santi: era abans que s'havien de portar, ara segur que seran molt MTV. Ens hi vam apropar, però no la varem encertar del tot. Yeasayer ja pot desdoblar el seu nom per remarcar la segona meitat, no la "Yeas", sinó la "Ayer", que és on haurien d'estar. Ara mateix són a l'escena pseudoalternativa de la MTV creant més fum que altra cosa. Una llàstima.

Mujeres · Escenari Vice · 04:00h (Albert Lloreta)

Les quatre de la nit. Per entendren’s, al Primavera Sound ja només hi queda el millor de cada família. Però per molt mal de peus que tinguéssim no vam poder evitar ballar i ballar i ballar amb Mujeres. Tot i els problemes del principi -corda de baix petada- el ritme diabòlic del concert ens va deixar amb ganes de més. En sentirem molt a parlar, dels Mujeres


DISSABTE 29/05/02010

Atlas Sound · Escenari Pitchfork · 19:15h (Albert Lloreta)

Aquest integrant de Deerhunter era una de les primeres propostes del dissabte. Ell, la seva guitarra i una quantitat industrial de pedals. Era força d’hora i l’espai per respirar i moure’s entre el públic era decent. L’hipnosi de les cançons loopejades i la tranquilitat de la tarda van fer el seu efecte i el món psicodèlic de grans cançons com Shelia i Walkabout ens atrapava a tots.

Nana Grizol · Escenari Ray-Ban ·19'50 h (Jordi Garrigós)

Amb aquesta banda propera al col·lectiu Elephant Six tenia un moltes esperances i segurament era el concert més esperat (a nivell personal, vull dir, que em feia il·lusió) de tot el Primavera. I després de veure'ls al Ray-Ban, doncs em va quedar un gust força agredolç. Va ser un concert molt de més a menys, per bé que van començar el concert amb els temes més potents del seu darrer disc i la flama (i els vents, que cada cop se sentien menys) es va anar apagant poc a poc. Malgrat una petita remuntada just abans d'acabar el bolo -amb la trencapistes "Arthur Hall"- aquest va pecar massa d'irregular. Una banda que, per força, ha de millorar en sala petita.


Standstill per Iren(a)

Polvo · Escenari ATP · 21:40h (Lluís Huedo)

Amb Polvo no puc ser molt objectiu, són uns dels grups que més em va marcar, però tot i això, aquest últim disc sí que me l'he pres més objectivament. Un gran disc el In Prisms, per cert. En concert varen tornar a donar tot el que s'espera d'ells: un bolaco d'aupa. Res excepcional, res de performances o posades escèniques acaparadores, sols tres músics fent el que millor saben fer: música.


Standstill · Escenari Adiddas Original · 22:00h (Jordi Garrigós)

Si el concert dels Nueva Vulcano ens havia deixat tan bon gust de boca, els seus coetanis de generació no podien ser menys. El concert d'Standstill a l'Adidas va juntar massa factors a favor perquè les coses sortissin perfecte, i així va ser. En un moment en què l'oferta del festival decreixia, els d'Enric Montefusco van sortir a un escenri ple a vessar, a tocar de mar i amb la gent disposada a cantar totes i cada una de les cançons dels catalans. Així doncs, peces com "Adelante, Bonaparte", "¿Por qué me llamas a estas horas?" o "Feliz en tu día" van completar moments absolutaments màgics pels que estavem allà. Una pena haver-nos perdut l'espectacle de l'Auditori.

The Antlers · Escenari Pitchfork · 22:45h (Albert Lloreta)

The Antlers va firmar un dels millors àlbums de l’any passat, però el concert era una aposta una mica arriscada... no és un disc gens alegre, ni gaire rítmic. Podia quedar una mica fora de lloc en un festival com el Primavera Sound. Però va resultar ser un gran encert, les cançons creixien i ressonaven pel sostre de l’escenari Pitchfork i els The Antlers van ser explosius i intensos. A destacar Two i Sylvia.



Matt & Kim per risingso(2) - Carlos

Matt & Kim · Escenari Vice · 23:00h (Lluís Huedo)

Començaré per dir que jugava amb avantatge, ja que aquest estiu els vaig veure dos cops i ja sabia què venien a fer. Són dos brooklinites a qui els agrada viure, que són feliços i tot el que fan ho fan amb il·lusió i amb ganes de passar-ho el màxim de bé. Heus aquí, no són grans músics, prou que ho saben, però tampoc l'hi donen gaire importància, l'important aquí és el ritme, que no pari mai, que sigui una fuita d'energia i somriures, que no deixi a ningú del públic parar de ballar, saltar, aixecar els braços, etc. I és això el que varen fer, La Festa, en majúscules.

Za! · Escenari Adidas Originals · 00:00h (Carles Fajardo)

Podríem dir que Za! és un dels millors directes que té la nostra unificada Europa, que els dos components són músics enormes que viuen els directes amb la intensitat pròpia d’un xaman i que adorem els seus grits inintel·ligibles, el seu noise i els seus ritme impossibles. Però ens quedaríem curts en paraules i tampoc tenim tant d’espai. Així que una vegada més, gràcies a vosaltres.

Liquid Liquid · Escenari ATP · 00:30h (Carles Fajardo)

Supervivents del post-punk novaiorquès de principis dels 80, Liquid Liquid, una de les grans reunions del festival, van recuperar el seu funk cru, primitiu i visceral delitant-nos amb la seva curta però intensa discografia. Com uns Talking Heads salvatges i recordant l’escena que comparteixen amb ESG entre d’altres, bateria, baix i dos sets de percussió van fer ballar l’ATP, acompanyant a la veu esgarrada i mono tònica pròpia del punk americà de la època. Quantes coses ha après James Murphy, i no és per menys.


El retorn de Sunny Day Real Estate per bluemulligan

Sunny Day Real Estate · Escenari Ray-Ban · 00:05h (Jordi Garrigós)

Si el moment de Pavement va ser històric, el de Jeremy Enigk i els seus Sunny Day Real Estate encara ho va ser més. No per restar merits als caps de cartell de dijous, però el que vam viure al Ray-Ban va ser, sense cap mena de dubte, el millor concert que hem vist a aquest Primavera Sound. El so va anar de cara, el públic també i ells, per suposat, semblaven comodíssims a l'escenari, on la veu d'Enigk es menjava als espectadors acompanyant al menú a la banda més compacta que hem escoltat aquests dies. Han tornat per engrandir la seva llegenda i no hi ha dubte que, amb concerts com el que van fer dissabte, ho estan aconseguint.

Pet Shop Boys · Escenari San Miguel · 01:15h (Jordi Garrigós)

Vam anar a veure als Pet Shop Boys per dues coses, perquè evidentment (i com a tota persona humana) ens encanten els seus hits i, també, per veure la seva posada en escena. Ni una cosa ni l'altra ens va decebre. Això sí, vam pagar la multa per no ser fans dels anglesos i és que el set es va fer etern mentre pensaves: "Quan coi tocaran "Se a vida é"? La versió del "Viva la vida" va ser èpica i vaja, que per a mi, que no sóc un gran seguidor del grup, van complir.


DIUMENGE 30/05/2010

Real Estat · Parc Joan Miró · 18:30h (Lluís Huedo)

El dia abans havien tocat al Fòrum, al Pitchforck, però no els vaig poder veure. Em reservava la data per veure'ls on s'han de veure: rodejats de palmeres i a un pam de terra. Si l'any passat el Parc Joan Miró es va fer mític pel concert de la Kimya Dawson, aquest any ho ha sigut pel dels Real Estate que amb el seu pop rock psicodèlic de baixes pulsacions i amb tropicalismes amagats va fer entrar al seu món a tothom qui estava davant. Un apunt/anècdota: a primera fila, just al mig, hi havia assegut el mateix Bradford Cox (Mr. Atlas Sound o Deerhunter), alguna cosa voldria dir que ell no se'ls volgués perdre.


10 comentaris:

Anònim ha dit...

puc enganxar la que vaig fer de liquid liquid als comentaris...amb lo que em van agradar...
merci per deixar-me participar (lofa, carles...)

Lluís Huedo ha dit...

Oo!
Perdona Carles, algo ha passat, o me'n vaig endescuidar o algo!
Ja està arreglat!!

El paler és nostre!!

Christian ha dit...

Jo entenc que a vosaltres, que sou uns frikis de la música, us hagi encantat. Però que 100mil persones hagin anat no té per què ser sempre bo. En David Bisbal mateix pot arribar a reunir una tercera part d'aquesta xifra com si res, i no vol dir res tampoc.
El que vull expressar és que aquest festival, en la meva opinió, està sobrevalorat i s'ha convertit més en un aparador per veure qui és més fan del grup menys conegut per donar la imatge de barceloní modern que molta gent desesperadament ansia.
Perquè, siguem clars, el PS ha tingut millor cartell altres anys que el d'aquest, i segur que eren altre èpoques, en que es valorava més la música en si que no pas "l'espectacle" o "l'event" (la festa, per ser més clars).
No era tan típic veure a tanta gent drogada/borratxa passejant com qui va a les Rambles a fer un tomb.
Podria parlar i argumentar més, però crec que amb això, de moment, en tinc prou

PD: Tan de bó hi haguessin més festivals urbans d'aquest estil per poder comparar i diversificar (we miss you summercase)

PD2: molt bones la gran majoria de les cròniques :)

JoanXa ha dit...

Peña = Indeseable!!!

Muntsa ha dit...

Eh! un respecte per la gent gran, que no vella!

Estic força d'acord amb tu, ChristianPeña.

Aleix Cabarrocas ha dit...

A mi, que un tiu vagi disfressat de rat penat o que es tiri al públic a la tercera cançó me la suda un pepino. Tot plegat em fa pensar que en alguns ambients la música realment és el que menys importa.

Lluís Huedo ha dit...

L'actiud es té dins i fora de l'escenari, fent música o cuinant. Això es pot veure també en la posada en escena, el que cal és saber diferenciar d'entre l'actitud i la pose.

Aleix, hi ha diferents tipus d'actuacions i diferents tipus de públic. Cada u es prenn el primavera com vol.

El festival es pot haver convertit en el què et sembli (no te'n falta de rao), i sí, jo només tenia expressa gana de veure SDRE, Beak> i Panda Bear. En edicions anteriors a la majoria d'hores tenia on triar i remenar, no treu però, que hi hagi bons concerts aquí dins.

A vegades s'ha de saber diferenciar. Pot haver-hi un "event" o "espectacle" que a part i dugui un bon concert a dins. Una cosa no treu l'altre. Ja dic, tens molta rao, ara, el summercase recisament, no el trobo a faltar.

Anònim ha dit...

Tortoise (com mai), Shellac (com sempre) i Za! (en el seu millor moment), els millors. Ja els havia vist a tots, però sempre entren bé.

Míriam Gómez ha dit...

Hola amics de la música!
En primer lloc m'agradaria dir que m'encanta la opinió del Christian i que hi estic molt però que molt d'acrod. El PS és només una oferta musical més a veure, i no cal fer veure que es coneixen a tots els grups ni molt menys i fa pena saber que hi ha gent que hi va només per demostrar qui és més fan, per no dir qui va més disfressat, al Borja i a mi ens feia vergonya anar al metro amb certs personatges de la vida moderna, fins i tot teníem ganes d’amagar el braçalet quan en certs moment semblàvem tots 'borreguitos' anant al fòrum (ande se forjó el anillo). En fi!, què hi farem! En canvi penso que el PS és un bon festival per gaudir de la música i de les propostes de grups no coneguts i veure-ho i prendre’ns-ho com una mostra, com una exhibició i sobretot com un bon aparador per a nous grups, això és que hauria de ser al meu entendre, i per això no cal anar disfressat ni aparentar ni molt menys. I per acabar amb la crítica, preferiria que hi hagués anat menys gent, torno a dir que estic d'acord amb la Muntsa i el Christian, fixeu-vos Sálvame, líder d’audiència, eh? Diario de Patricia, tres quarts del mateix… i no per això són programes de qualitat. A banda d’això i apart de la massificació, les pintes i demés jo vaig anar i vaig gaudir molt! :)

Pel que fa a les cròniques, felicitats en general heu fet un molt bon treball d’itinerari i de síntesi. A mi m’hagués agradat participar i fer-ne alguna, sobretot de grups que conec força i dels que en sóc bastant fan com Pavement, Pixies, The Wave Pictures, The XX, Lee Perry (que no hi és i em sembla molt malament que no hi sigui!!!)… entre d’altres!

No estic gens d'acord en la crònica dels Wave Pictures ni en la de XX, però GENS ni mica. En primer lloc, el concert dels Wave va començar amb Just like a drummer, temazo i jo considero que tot el contrari, van començar una mica descompassats i al final van acabar fent un bon concert on el bon rotllo fluïa per tot arreu, comentaris al públic, entre ells, diversió, 'solos de bateria' genials (q no es mencionen en la crònica), i reitero el fet de tocar el primer dia a les 19h! I pel que fa els XX, Albert, jo considero que tot plegat és molt subjectiu. Si, era un dels concerts més esperat i estava molt ple. Quan algo és molt esperat sovint les aspectives són molt elevades. La única crítica que veig possible es que sonaven molt fluixet, ja que la música va sonar perfecta, una mica fluix, de volum, però perfecte, casi com el cd. Sí, potser no van aportar més, però és que només ténen un cd i algun LP, no hi ha res més a esperar. En quant les pintes, són diferents, i què?, parlem de música o de moda? Què passa que pq no vagin amb camisa de quadres o de ratlles se'ls ha de menysprear o menystindre… en fi! Estic d'acord que l'estil no és el seu fort i que sí, van de negre i bla bla bla... però una altra vegada! I què més dona això? Com si van en pilota picada!! Potser algú esperava veure a la cantant (coneixent la banda i el seu rotllo grunge/garagero fosc) vestit de marinerito i amb unes ray-ban wire fire (o com s'escrigui) com a la majoria de les modernes?

That's it, per la resta, reitero la meva felicitació, i sorry si sóc brusca, però home… una mica por favor!

Albert Lloreta ha dit...

ei Míriam!

Fixa't que no dic que no m'agradin per com anaven vestits! Home! Només faltaria...! "El més destacable". És a dir, l'única cosa que vem poder comentar amb els amics amb qui anava.

El concert, intentant imitar l'àlbum, no s'hi assembla gens. A la guitarrista li costava seguir el ritme, baixat moltíssim de tempo en comparació amb el disc i en general, no fluïa res.

No va ser un bon directe, ho torno a dir. Un grup no pot oferir una versió mal feta del disc i prou. ha d'oferir alguna cosa més, ha de defensar la seva música... i ells no tenien sang a les venes. Que només tinguin un àlbum publicat no és excusa. The Antlers va fer un concertàs amb també només un disc.

No sé, espero que només fós un mal día, però segueixo pensant que va ser un mal concert. I així pensen també moltes altres persones amb qui n'he parlat. però coi! Per gustos, colors!


Salut!